«A l’hospital vam prioritzar la feina a la vida personal»

Com veu la situació a l’hospital més d’un any després que comencés la pandèmia?

Vam patir moltíssim. No ens esperàvem el que vindria. Vam fer plans de contingència i el febrer ja ens vam preparar per si teníem algun cas, però el plans es van veure sobrepassats en tres dies. En aquest temps vam passar totes les fases que havíem definit. L’hospital es va col·lapsar en qüestió d’hores a partir del primer cas, el 9 de març. La pressió assistencial augmentava a mesura que entraven pacients per la porta d’Urgències amb símptomes de covid i els nostres professionals es confinaven per haver donat positiu o haver estat en contacte amb algun contagiat. Vam arribar a confinar el 40% de la plantilla.

És clar, molt complicat de gestionar.

Els primers que es van contagiar van ser els professionals de medicina interna, que han de portar els pacients amb aquesta patologia. Vam fer front a la situació amb el que teníem i el personal de què disposàvem, i tots vam fer pinya i fèiem el que calia. Hi havia cirurgians visitant pacients, infermeres assumint tasques que no havien fet abans, i en 24 hores vam fer protocols diferents. Vam dividir l’hospital en dos –els nets i els confinats– per no posar en risc els que no estàvem contagiats. Ens vam adaptar a la situació del moment.

Què ha canviat, quant a funcionament de l’hospital, després de l’experiència?

Sempre n’has de treure la part positiva. I tots hem après moltíssim en l’àmbit professional i en el personal. Ara, més que mai, volem treballar en equip i en diferents serveis. Coses que abans necessitaven dies i setmanes de treball ara en un dia amb una reunió ho tirem endavant. La necessitat va valorar el que és realment important, el treball en equip. En aquella situació vam veure que és l’única manera de resoldre els problemes. Sabíem que teníem bons professionals, però en aquelles circumstàncies es va posar més que mai en evidència. Gent molt responsable que va prioritzar la feina a la seva vida personal tot doblant o triplicant torns, i amb la por de posar la família en risc. I és que hi havia molta concentració de covid a l’hospital.

A títol personal, què va aprendre?

Que la capacitat d’adaptació és vital, i que malgrat poder planificar moltes coses, les necessitats del moment manen. Realment el valor de l’hospital són les persones, més enllà de la tecnologia.

Ara es veu més capaç de superar qualsevol repte?

Estem molt cansats, i és que acabem de sortir d’una cinquena onada i es parla de la possibilitat d’una sisena. Però també és cert que ho hem normalitzat i tenim molts protocols fets, i ara tot és activar-ho i posar-ho en marxa. Quan et trobes una circumstància d’aquesta envergadura no penso en si es pot fer o no, simplement s’ha de fer. Quan et planteges un cas hipotètic potser et dius a tu mateix que no podries. Però quan t’hi trobes, i no tens opcions, fas les coses. Ho vam passar molt malament i ens va afectar molt, però ens en vam sortir. En un primer moment no hi havia una guia, i ho anàvem fent a base de l’experiència.

Dins dels hospitals, i en l’àmbit general, s’ha valorat més el treball d’infermeria arran de la pandèmia?

Per suposat, amb la repercussió que ha tingut la covid. Però si em parles d’infermeria, jo et diria que ja s’havia copsat la importància en moltes situacions anteriors, tot i que amb una pandèmia mundial s’ha visualitzat més. Abans, però, qui per desgràcia havia tingut contacte amb el sistema sanitari ja tenia clar el valor de la infermera.

Això es tradueix en més recursos?

En realitat hi ha una falta greu d’infermeres, en general i en tots els estaments. Ens costa trobar professionals perquè tenim moltes necessitats. Però sí que ha ajudat a millorar les condicions, perquè si no les millores, no pots fidelitzar el personal que tens. Era un problema parlar de millores en els contractes, i ho continua sent, però la pandèmia ha ajudat a obrir camí en aquest sentit.

En sembla que la passió per la infermeria li ve de família.

La meva mare és infermera, tot i que jo no he desitjat des de petita ser-ho. Les circumstàncies m’hi van portar. Amb la família, vam venir d’un altre país, i com que ella ja era infermera, i és una feina que es fa de la mateixa manera a tot el món, va poder convalidar la seva formació universitària i va poder exercir-la aquí. Quan vaig haver d’escollir una carrera, davant la situació que teníem a casa, n’havia de triar alguna que pogués ajudar a casa com més aviat millor. Com que Infermeria durava tres anys, i no quatre, vaig pensar que així ajudava abans la meva mare, que tenia fins a tres feines perquè a ningú ens faltés res. Ara estic molt contenta d’haver estudiat Infermeria.

Va arribar a Catalunya quan tenia deu anys. Ara se sent més d’Igualada o de Sarajevo?

Dels dos llocs. És curiós perquè ara tinc 39 anys i fa més temps que soc aquí que al meu país d’origen, però, malgrat que a Igualada sempre ens han ajudat molt i mai no he sentit cap situació de rebuig, l’origen és una cosa que sempre és allà.

Van decidir quedar-se a Catalunya.

Però vam tardar anys a acceptar-ho. Sempre posàvem una data límit per tornar. Quan va acabar el conflicte de Bòsnia i Hercegovina vam dir que encara no hi tornàvem perquè la situació no era bona i que hi aniríem quan jo acabés l’EGB. Però llavors vam dir que tampoc no era el moment, per la postguerra. Així que vaig estudiar a l’institut d’aquí, i després vam concloure que no era el mateix tenir un títol universitari de la Unió Europea que un a Bòsnia. Realment jo ja tenia els amics aquí i la família més propera ja no era allà perquè havia marxat a altres països. Hi teníem la casa, però era una cosa material. Així que finalment, després de molts anys, vam acceptar que la nostra vida era aquí i que ens hi quedàvem.

Com va ser l’adaptació a Catalunya?

No va ser fàcil, tot i que la gent ens va acollir molt bé. Vam marxar amb un drama a sobre i per una necessitat. Quan va esclatar la guerra, primer ens vam traslladar a Belgrad, la capital de Sèrbia, i pensàvem que hi estaríem uns quants mesos. Teníem la idea de tornar a Sarajevo perquè no crèiem que allò pogués estar passant. Una guerra a Europa.

I van anar a Catalunya.

La meva mare va mirar on podíem marxar i va dir que hi havia la possibilitat d’anar a França, Alemanya o Espanya. Eren els llocs on acollien refugiats. Jo vaig dir que a Espanya, perquè els meus pares algun cop havien dit que volien anar a Espanya de vacances. Així que vam venir aquí amb la idea d’estar-hi uns quants mesos. El meu pare s’havia quedat a Sarajevo. Tot i que jo sabia una mica d’anglès, no sabia català. Un cop a Igualada, només podíem fer una trucada via satèl·lit un cop al mes... I en una d’aquestes trucades és quan ens vam assabentar que el meu pare havia mort. No ens faltava de res aquí, però al principi no estàvem bé.

I un cop a Igualada, què van fer?

Primer estàvem en una casa de colònies a prop d’Igualada amb altres famílies. Hi havia intèrprets i teníem tot el que necessitàvem. El curs següent ja vaig començar l’escolarització normal. Després vam llogar un pis i la meva mare va començar a fer pràctiques a l’hospital antic d’Igualada. L’àvia va venir amb nosaltres un cop acabat el conflicte.

El Premi Internacional de Catalunya, què va significar per a vostè?

Estic molt agraïda. Primer per haver valorat una experiència personal. I és que no només va ser per gestionar la situació de la covid a l’hospital. Jo sempre dic que hi ha moltes Tijanes que han hagut de marxar de casa, pel motiu que sigui, i han hagut d’iniciar una nova vida. I han superat les dificultats.