Igualada va dir ahir a la tarda el darrer adeu a l’escriptor, historiador i polític d’aquesta ciutat, Antoni Dalmau i Ribalta, que va morir dimecres de manera sobtada a l’edat de 70 anys. La cerimònia va ser oficiada pel seu germà, el monjo de Montserrat Bernabé Dalmau, i concelebrada per una desena de monjos i capellans més, entre els quals hi havia el pare abat de Montserrat, Manel Gasch. 

La basílica de Santa Maria d’Igualada estava absolutament plena d’amics i coneguts de Dalmau i de la seva família, amb persones dretes als laterals i d’altres que es van quedar a l’exterior. Entre d’altres, van assistir al funeral la presidenta del Parlament de Catalunya, Laura Borràs, la diputada i membre de la mesa, la igualadina Alba Vergés, el també diputat igualadí Jordi Riba, l’exalcalde d’Igualada Jordi Aymamí i l’alcalde actual, Marc Castells. Moltes altres personalitats van passar dijous pel tanatori per expressar el seu condol a la família. El fèretre estava cobert per una senyera i un ram de roses vermelles.

Dalmau va ser una persona prolífica en diversos àmbits i, sobretot, una persona molt estimada pels igualadins i igualadines, que ahir li van voler fer costat. 

 El seu germà, el pare Bernabé Dalmau, que va presidir la cerimònia, destacava el seu amor per Catalunya i la seva fe cristiana, traduïda en «solidaritat i caritat». Antoni Dalmau tenia una debilitat pel monestir de Montserrat, i el seu germà n’ha destacat també «el tracte exquisit amb els monjos». 

També va parlar del seu gran lligam amb Igualada. «Ho sabia tot de la història de la ciutat i se l’estimava molt», va explicar Bernabé Dalmau. En el repàs de la seva trajectòria, també va destacar que havia seguit la llei fonamental de l’escoltisme, al qual també havia estat lligat: «Deixar el món millor de com l’ha trobat». 

La novel·la històrica i els càtars

Dalmau va escriure diverses novel·les històriques i, «sense adonar-se’n, ja s’havia convertit en un gran investigador de la història», en paraules del seu germà. Va ser, també, un especialista en la història dels càtars, així com de l’obrerisme i la violència social a inicis del segle XX en fets, entre d’altres, com els de la Setmana Tràgica de Barcelona del 1909. I va fer una gran aportació a la historiografia de la ciutat amb el seu coneixement sobre el període de la guerra del 36.

La filla de Dalmau va intervenir a la part final de la cerimònia per dedicar unes paraules al seu pare en nom de la família. «Ens ha deixat d’una manera sobtada, i amb ell han marxat les ganes de fer», per l’alta activitat que mantenia, va dir. I va destacar el buit que els deixa: «Trobarem a faltar fer la vida amb ell». «Ara s’han acabat els dinars, els viatges junts i els partits d’hoquei», va sentenciar tot exposant passions del pare. La seva filla també va destacar l’estima que li tenia la gent i va agrair les mostres de suport i els missatges que els han fet arribar directament i per xarxes socials els amics i coneguts. Finalment, la seva filla també va destacar una de les seves cites en un dels vint llibres que va publicar. «Mai moriràs del tot mentre encara resti algú que recordi el teu nom».

Al final del funeral, abans d’abandonar el temple, es va produir un emotiu aplaudiment espontani cap al finat mentre els familiars sortien de la basílica. Ja a l’exterior, aquest aplaudiment es va reprendre mentre el cotxe fúnebre iniciava la marxa en direcció al cementiri municipal d’Igualada.

El fèretre d'Antoni Dalmau estava cobert per una senyera i un ram de roses vermelles Oscar Bayona

Diputació i Parlament

Havia destacat en l’àmbit polític com a president de la Diputació de Barcelona (1982-1987), regidor d’Igualada (de 1979-1987 i de 1987-91) i Barcelona (1983-87), vicepresident del Parlament de Catalunya (1988-95), a més a més de diputat (1988-1999). Fins a l’any 2013 va militar amb el partit polític PSC. En plena crisi dels socialistes es va distanciar de la direcció actual i es va apropar a ERC, partit amb el qual compartiria viatge els darrers anys. A les darreres eleccions municipals va tancar la llista d’Esquerra a Igualada. Antoni Dalmau Ribalta era un dels vuit fills d’un altre escriptor i polític igualadí, Antoni Dalmau Jover. En l’àmbit gairebé anecdòtic queda que a les eleccions del 79 van arribar a coincidir en dues candidatures diferents. 

Però, a part de l’àmbit polític, aquest advocat de professió va deixar un gran llegat cultural. Va presidir la Fundació Teatre Lliure-Teatre Públic de Barcelona, va ser professor de la Facultat de Ciències de la Comunicació (Blanquerna) de la Universitat Ramon Llull, a més de ser traductor i col·laborador regular de diversos mitjans de comunicació -entre els quals aquest diari-, director de la Revista d’Igualada i autor de més d’una vintena de llibres, set dels quals eren novel·les. Com a columnista havia publicat també a El Periódico, El Punt Avui, i havia estat tertulià a Catalunya Ràdio, Anoia Diari, RAC1 i TV3. A Regió7 també era actualment membre del Consell Assessor del diari i ha estat un referent a l’Anoia. 

Dalmau se n’ha anat amb una gran mostra d’estima de la ciutat, dels seus, és clar, i amb la bandera del país i amb un ram de roses vermelles que demostraven el seu valor per les causes socials.