Si un jove vol deixar d’autolesionar-se, el millor que pot fer és contactar amb un professional, psicòleg o psiquiatre. I que ho expliqui i que demani ajuda de l’entorn.
Diuen les dades que les autolesions han crescut de manera molt notable després de la pandèmia.
Sempre que hi ha crisis importants, la salut mental se’n ressent. El creixement de l’autolesió s’esperava, però no ho hem pogut comprovar amb dades fins ara. Encara som en un període en què els problemes de salut mental aniran creixent. L’autolesió ja era un fenomen molt prevalent abans de la pandèmia i ara s’ha disparat. La conducta suïcida, també. De fet, l’autolesió està dins l’espectre de la conducta suïcida.
Les autolesions augmenten en un moment de crisi, però què fa disparar la conducta dels joves a fer aquestes pràctiques?
S’han incrementat les lesions perquè també és un fenomen que es contagia. Entre els joves hi ha també l’efecte de les xarxes socials.
Veníem d’una tendència de creixement anterior a la pandèmia. No tot és l’aïllament o la manca de relació social?
La dècada del 2010 al 2020 va generar molt interès científic i social perquè hi havia un increment. La prevalença d’autolesió en joves ja se situava cap al 30%. Vol dir que com a mínim el 30% dels joves s’havia autolesionat un cop a la vida. És un percentatge molt elevat. Ara s’ha incrementat més, però el fenomen ja cridava l’atenció. El perquè és multifactorial. L’autolesió ens indica que hi pot haver alguns problemes per gestionar les emocions. És una resposta a una emoció desagradable. Alguns aprenen a fer-ho perquè ho veuen a les xarxes o ho veuen en companys, però potser no ho tornaran a fer. N’hi ha que tenen una conducta desadaptativa de gestionar les emocions i es poden continuar autolesionant. Hi ha joves de més risc, o amb risc de psicopatologia.
En principi, una família que tingui un fill que s’ha autolesionat un cop no cal que pensi que tindrà un problema de salut mental.
Molts autors parlen que l’autolesió podria ser un punt que marqui que hi ha més risc, però no hi ha una relació causal. Sabem que hi ha moltes persones que s’autolesionen i no tenen trastorns mentals.
Quins factors ens permeten estar alerta de les poblacions de més risc?
Ja havíem vist abans de la pandèmia que el suport social, en la percepció de la persona que pot fer aquestes pràctiques, té una relació directa amb el risc d’autolesionar-se.
Els joves d’ara no estan tan protegits pel seu entorn com els d’abans?
Aquesta seria una hipòtesi. Les mesures socials, l’aïllament i una sobreexposició a les xarxes socials fan que els joves siguin més vulnerables. Les xarxes socials no substitueixen el cara a cara. El diàleg presencial té una funció de regulació emocional. Tu quan estàs amb algú i el veus, tens un feedback. Quan ho fas a través d’una xarxa no és el mateix, i és més arriscat perquè la resposta que pots rebre pot ser més nociva. A la meva generació rebre un like a Instagram no ens fa perdre el son, però a un jove potser sí. En els joves s’ha fos la realitat virtual i la presencial, i això complica les solucions.
Les xarxes són nocives per als joves?
La informació que hi pot trobar no està contrastada, i a Internet també hi pot trobar tot allò que no es recomana. També és cert que les xarxes ens poden ajudar a arribar a aquests joves.
Hi pot haver també un condicionant territorial. Els joves d’un entorn més rural es comporten igual que els de la zona més urbana en aquest tema?
No ho hem investigat. En l’autolesió, però, la incidència és molt similar a Igualada, per exemple, o a Barcelona. I també podríem dir el mateix del que passa a altres parts dels món. Vam fer un estudi abans de la pandèmia i no hi havia nivells de prevalença diferent. Ara he de veure què ha passat amb aquests joves durant la pandèmia.
La pandèmia clarament ha empitjorat la salut dels joves, sens dubte.
L’aïllament i la restricció social segur que ha tingut un impacte en la salut mental dels joves. Les famílies han tingut més problemes econòmics, i hi ha hagut impactes en els joves, han hagut de conviure amb la mort de familiars, han deixat d’anar a l’escola o l’institut, que és un lloc de socialització i de contenció emocional, i hi ha hagut una sobreexposició a les xarxes socials i a Internet.
L’autolesió en una Jornada que neix des d’Igualada
El grup Greta (Estudi i tractament de l’autolesió) munta una jornada per al dia 19 d’aquest mes de maig per tractar sobre l’autolesió. El problema preocupa els professionals i els especialistes volen donar pautes i idees per a la detecció i l’atenció dels joves que hi cauen. Diferents especialistes parlaran en la jornada, que tindrà una part presencial i una de telemàtica, de l’autolesió i la pandèmia, la tempesta perfecta, o de com intervenir en l’autolesió des de l’àmbit educatiu, familiar i clínic. Vega considera que és fonamental que l’autolesió se sàpiga abordar des de diferents espais perquè, si tot va bé, el jove arribi al professional perquè el pugui ajudar.
