Quiosc

Regió7

Antoni Ventura | Gerent d’Aigües de Manresa
ENTREVISTA Antoni Ventura Gerent d’Aigües de Manresa

«Amb Agbar, penso que les aigües tornaran al seu llit»

La companyia barcelonina litiga contra Aigües de Manresa, però Ventura defensa el paper públic de la seva empresa

Antoni Ventura, assegut al seu despatx. | ENRIC BADIA

La gestió de l’aigua, una percepció que canvia. Fa uns quants anys semblava que la solució passava per privatitzar, ara per municipalitzar. Enmig, Aigües de Manresa, empresa municipal, o supramunicipal. Els ajuntaments li poden concedir el servei sense concurs. Agbar, empresa privada, està litigant per defensar el que considera que són els seus drets i la lliure concurrència. Antoni Ventura, des de la gerència d’Aigües de Manresa, que gestiona l’aigua a una vintena de municipis, defensa el model de Manresa i recorda que l’aigua és un bé municipal.

En aquests moments, tal com ho té encarat Aigües de Manresa, es pot considerar que pot treballar amb tranquil·litat a qualsevol municipi més enllà de Manresa?

Hi ha hagut moments d’inseguretat jurídica perquè tots plegats ens estàvem enfrontant a una situació nova provocada per la nova directiva europea (2014) i la nova llei de contractes (2017). Nosaltres fa 40 anys que estem donant aigua a Sant Joan, a Sant Fruitós... a molts municipis de l’entorn de Manresa. Aquests municipis, en el seu moment ens van demanar un cop de mà. I això es va transformar en un contracte programa entre els dos ajuntaments. Amb la nova directiva i llei de contractes canvien les regles del joc. Ara es demana garantir la lliure concurrència.

Treballen com una empresa, amb control municipal, però amb representacions petites dels altres ajuntaments?

Aigües de Manresa té 40.000 accions. A un valor aproximat de 1.000 euros l’acció. El capital social aproximat és de 40 milions. Tampoc es tractava que l’Ajuntament de Manresa ara posés a la venda 20 milions en accions. No haurien tingut capacitat els altres ajuntaments, tampoc. El que es va fer és que els ajuntaments petits tinguessis 2 accions, els mitjans, 5, i les grans, 10. Això té l’altra visió, que si de 40.000 accions en vens dues, aquest de les dues no pinta res. Tenien part de raó, tot i que el control no es fa per les accions, sinó perquè l’Ajuntament de Manresa ha cedit en el dret de vot. I tot s’ha d’aprovar per majoria de dos terços. Aproximadament el 50% de l’activitat és a Manresa i l’altre 50% a fora.

Però les empreses que poden competir amb Aigües de Manresa per prestar el servei a la zona no ho veuen igual i estan en una acarnissada disputa.

Ens diuen que volem fer expansionisme, que volem fer negoci. Hi ha un antecedent als anys 90, el Canal d’Isabel II, que porta l’aigua a Madrid, se’n va anar a fer les Amèriques, a Sud-amèrica. Hi va haver de renunciar. I es vol fer veure que el nostre cas és el mateix. Però no és aquesta la nostra realitat. Aigües de Manresa no anirà a l’altre extrem del país a oferir el seu servei. Una dimensió comarcal o de dues comarques té sentit. De fet, els privats fan el mateix. El que fa Manresa és mancomunar-se de forma natural.

Però el privat no hi pot accedir?

Es vol fer veure que allò natural és que la gestió de l’aigua es faci des de mans privades, quan és al contrari. Sent un servei públic i sent una competència pública reconeguda per la Constitució, el punt de partida ha de ser públic.

Però els han presentat recursos judicials alguna d’aquestes empreses.

Quan hi va haver aquesta allau de recursos, jo vaig dir, llegint-me els arguments, que hi veia molt poc recorregut. Ells diuen que com que Aigües de Manresa és una empresa pública i presta el servei en un municipi fora de Manresa m’està retallant les meves expectatives de fer negoci. I qui et diu a tu que en aquest municipi hi hauries de tenir negoci? Per mi, aquest dret de la competència no és preferent sobre la decisió de cada ajuntament de decidir com vol gestionar la seva aigua, que és un servei públic. I pot decidir si la volen gestionar directament o indirectament. I això no ho pot discutir ningú.

Però les empreses privades deuen aspirar que vostès, si s’han de presentar, ho facin d’igual a igual amb ells.

Nosaltres no tenim afany de lucre, no tenim benefici industrial. Estem donant un servei públic i el que preval és la voluntat de l’Ajuntament que decideix si vol gestionar amb una empresa pública o privada.

En aquest país anem una mica per tendències. Als anys 80 i 90 es van fer moltes privatitzacions amb el servei de l’aigua i ara tenim el corrent a la inversa, ara munipalitzacions.

Aleshores faltaven tècnics i es va recórrer als privats. Als ajuntaments, els venia algú amb coneixement tècnic i capacitat d’inversió. Va ser un salvament per a molts municipis, però a canvi van tenir concessions llargues. Els ajuntaments no tenien mitjans.

Hi ha vies judicials iniciades que podrien jugar contra els interessos d’Aigües de Manresa.

Quan entres en vies judicials no saps mai com pot acabar, però reitero que veig molt poc recorregut jurídic d’Agbar. Aquesta empresa que es queixa de lliure competència té un 80% de quota de mercat. Darrerament hem tingut oportunitat de seure amb Agbar i jo crec que podrem parlar. Penso que les aigües tornaran al seu llit (riu, amb el joc de paraules).

I amb Calaf, per què hi ha aquest desacord?

Una part del problema de Calaf és que no ens ha considerat el seu mitjà natural. Potser la geografia hi té alguna cosa a veure. Calaf no és del Bages. Quan ells van dir que volien seguir el seu camí, nosaltres no hi tenim res a dir. Ara el que ha fet és licitar una part del servei. L’altra part se l’ha quedat el municipi. Hem fet lliurament de tota la documentació.

El 30 de juny s’haurà acabat aquest client?

Sí. Però hi ha un problema, que és que tenen un deute. I haurem de parlar com el resolem. De moment no ens estem posant gaire d’acord. L’Ajuntament en diverses ocasions ha reconegut el deute. És ara que l’alcalde no el reconeix.

Què és i quin és el deute? Van deixar de pagar unes factures i després ens van demanar com ho feien. I els vam fer de banc. Va ser un tema més polític. Queden pendents 450.000 euros i, de moment, no estem d’acord.

Compartir l'article

stats