Escriptor, però periodista, i responsable del Servei Comarcal de Català de l'Anoia. Com ha compaginat al llarg de dues dècades totes aquestes vocacions?

Sempre ho he viscut com tres activitats molt complementàries. Recordo que, per una dècima, no vaig poder entrar a estudiar periodisme, i ho vaig viure com un drama. Després, però, vaig començar filologia i em va canviar completament el punt de vista. Formar-me com a lingüista m'ha anat molt bé tant a l'hora de redactar com de narrar. Quan treballes amb les paraules, la competència lingüística és una eina molt eficaç per crear textos correctes i cohesionats.

Dedicar-te simultàniament a la filologia, al periodisme i a la literatura et permet passar-te el dia escrivint o treballant amb textos escrits. El problema ha estat, en tot cas, trobar el temps per fer-ho tot, però les prioritats també van canviant. Abans escrivia relats a estones molt perdudes i ara m'hi dedico més; en canvi, he deixat més de banda el periodisme, que és molt absorbent.

Expliqui com neix la vocació d'escriptor i la de periodista. Com ha evolucionat en el seu pas pels mitjans de comunicació?

Jo de petit no volia ser astronauta, volia ser periodista esportiu i m'imaginava entrevistant els jugadors del Barça després dels partits. De seguida vaig entrar a col·laborar amb els mitjans locals en una època en què tenies la sort que et tocava fer una mica de tot. A la revista Vida..., mossèn Còdol ens donava llibertat absoluta, a Anoia Ràdio acabaves fent una mica de tècnic i a La Veu acabaves escrivint de qualsevol tema, des de política fins a naixements i comunions. Després, quan Regió7 va venir a Igualada va suposar un salt en molts sentits. A mi em van proposar treballar a la secció de cultures i el repte era omplir dues o tres pàgines cada dia. Després, amb el pas del temps, crec que la polivalència adquirida en èpoques anteriors em va ajudar a fer també una mica de tot, fins que va arribar el moment de tancar aquella etapa

I la vocació d'escriure?

Des de sempre vaig combinar la tasca de redactor amb la de columnista, i això em permetia diferenciar informació i opinió i, sobretot, tenir un espai setmanal on poder escriure de manera més creativa. A més, el periodisme em permetia, per exemple, al·lucinar llegint els contes de Quim Monzó i després quedar amb ell un dia per fer-li una entrevista. Llavors m'entrava el cuquet de provar d'escriure jo també alguna cosa.

Segurament el fet d'escriure al diari em va fer sentir molt còmode escrivint relats curts. El periodista ha d'escriure sintèticament perquè en poques línies ha de dir qui va fer què, on, quan, com i per què ho va fer. De vegades ho ha de dir tot en un titular, i això obliga a escollir molt bé les paraules i a prescindir de tot allò que no aporta res al text. I en un conte passa el mateix, el narrador ha d'anar per feina.

A estones perdudes vaig anar acumulant unes quantes històries fins que en vaig fer una tria i vaig decidir enviar el recull a algun lloc per veure si valia la pena d'insistir-hi. Me'l van premiar i vaig pensar: doncs endavant!

El terme escrividor arran de què neix?

El terme no surt al diccionari, és una adaptació lliure i romàntica de la figura dels escribidores, que es dedicaven a escriure per encàrrec cartes d'amor o textos d'altra mena perquè hi havia molta gent que no sabia ni com posar-s'hi. Ja fa dotze anys una sèrie de gent que escrivíem al diari, però que també ens agradava escriure les nostres històries ens vam començar a reunir per passar-nos-ho bé i en va néixer el col·lectiu Escrividors. El primer any vam guanyar el concurs de pregons de la Festa Major d'Igualada i algun altre premi menor. A mi em va ajudar perquè provàvem coses noves i alimentàvem les ganes d'escriure. Més d'un dels contes que he publicat va sortir d'alguna trobada escrividora. Per tant, l'experiència va valer la pena. Alguns membres del grup encara ens trobem de tant en tant, però bàsicament és per sopar i fer-la petar.

Quines són les diferències amb un escriptor?

Ara publico el meu segon llibre, però no sóc pas escriptor professional i em passa una mica el mateix que a la protagonista d'una novel·la de Cuca Canals, que quan li preguntaven per què escrivia la seva professió amb h, responia que es considerava una escriptora imperfecta, una hescritora. Jo em sento molt còmode utilitzant el terme escrividor per definir el que faig quan escric. L'hescritora deia que quan hagués escrit deu novel·les es plantejaria considerar-se una escriptora. Doncs la diferència potser és aquesta.

Condueix tallers de creació literària dins el màster de literatura a l'era digital, de Laura Borràs. Quin perfil de persones s'animen a apuntar-s'hi?

L'era digital ha revolucionat tots els àmbits, i el literari no és pas cap excepció, i la Laura Borràs és una reconegudíssima experta en l'estudi d'aquest tipus de literatura; de fet, n'és un referent internacional. Sap transmetre la seva passió als qui treballem amb ella i, no cal dir-ho, als seus estudiants. Conduir el taller és un luxe i, alhora, un repte. El perfil és de gent amb gran qualificació acadèmica i professional interessada a conèixer els canvis i les transformacions que les eines digitals estan generant en l'ensenyament, la difusió i la creació de les obres literàries. La majoria de l'alumnat és català, però també n'hi ha d'altres punt de l'estat i de l'estranger, que és un dels grans avantatges de fer totalment en línia un curs d'aquestes característiques.

Hi ha gent que tingui ganes d'arrencar a escriure en català? Quina proporció comença a fer-ho en altres llengües?

La llengua catalana té molta presència a la xarxa i només cal veure la quantitat de blocs que hi ha dedicats a la literatura o administrats per lletraferits o els èxits que tenen els tallers de narrativa. Hi ha fins i tot acadèmies de Madrid que ofereixen cursos en línia d'escriptura en català. I un altre bon indicador és el nombre de premis literaris en català i la quantitat i qualitat de la gent que hi participa. Crec que la literatura en català està resistint bé la globalitat. La presència a la Fira del Llibre de Frankfurt va resoldre molts dubtes, en aquest sentit.

La proliferació de nous mitjans i la diversificació de la societat ha fet créixer les ganes d'escriure? Els escriptors busquen altres escriptors, per compartir, o simplement cerquen la fama o publicitar-se?

El que és evident és que les noves tecnologies han afavorit que molta gent trobi nous canals per divulgar el que crea; en aquest cas, el que escriu. Tothom pot penjar coses en un bloc, enviar massivament arxius de text, compartir projectes a través de xarxes socials, autoeditar-se obres per uns preus molt atractius... I, a més, Internet permet llegir i fins i tot traduir immediatament qualsevol cosa escrita en qualsevol part del món. Això esperona la gent que vol escriure, perquè ara té més possibilitats que abans per donar a conèixer la seva obra, i això suposa una revolució. De tota manera, podríem dir que són molts els cridats i pocs els escollits, perquè encara que hi hagi tanta quantitat no tothom acaba arribant al públic a través dels canals convencionals; és a dir, a través de les editorials, que aposten per un producte perquè creuen que pot funcionar en el mercat. I entrar en aquest mercat continua sent tan complicat com abans o més.

Arriba Olor de gas. Un relat amb un component de ciència-ficció. Com és la novel·la?

Curiosament, la idea va néixer a partir d'un titular llegit en un diari. L'embrió inicial va ser un conte, però de seguida va adquirir dimensions novel·lesques. Té un component fantàstic, perquè està ambientada en un altre planeta, però, de fet, Mart funciona en bona mesura com un simple complement circumstancial de lloc. La qüestió era que el protagonista decidia fugir del món on vivia i moltes de les reflexions que fa les podria fer des d'una illa abandonada o des d'un desert. De tota manera, el fet de ser el primer habitant d'un altre planeta permet un tornar a començar en tots els aspectes que dóna molt joc. En qualsevol cas, m'agrada dir que és una història amb poca ciència i molta ficció.

La ciència-ficció tindrà una nova època daurada, a partir del desig d'escapisme del lector davant la crisi?

És cert que la situació econòmica pot afavorir tendències i comportaments evasius en relació amb una realitat que en molts casos pot arribar a ser molt dura. Vull dir que ara hi pot haver molta més gent disposada a marxar cap a Mart amb un bitllet només d'anada que quan vaig començar a escriure la novel·la. De tota manera, és cert que quan una societat és feliç i optimista, les manifestacions creatives poden tendir a imitar aquesta realitat. En canvi, quan la societat viu angoixada i capcota, l'art pot tendir més a inventar altres realitats que, per contrast, han de ser millors.

És clar que tot avança tan de pressa que no queda clar el límit. Fa poc més d'un any, escriure una història sobre un home que queda embarassat era ciència-ficció, ara ja ho hem vist publicat als diaris perquè la ciència ho ha fet possible. Allò que era ficció ara és realitat.

Quina és la situació de la llengua catalana que ha detectat en els 17 anys de feina al Consorci de Normalització a Igualada?

Quan vam començar, el 1993, la majoria de cursos eren per a catalanoparlants que volien perfeccionar la seva llengua pròpia, o bé persones nascudes a Catalunya que no l'havien après mai o no havien considerat que els calia aprendre'l. La demanda es va anar estabilitzant fins que va aparèixer el fenomen de la immigració. A partir d'aquí ens vam trobar que el material que havíem utilitzat ja no servia, era obsolet, perquè la tipologia de gent era completament nova. El perfil de l'alumnat era clarament diferent. Ara, els que vénen topen amb l'existència del català, amb aquesta realitat, i és el tema en què estem incidint.

Què diferencia l'actitud respecte a la llengua que va tenir la immigració espanyola i la de la nova immigració?

La immigració espanyola dels 60 i 70 va pensar, en part, durant molt de temps que no els faria falta. Els immigrants actuals potser vénen més oberts. Però quan fan el pas d'aprendre'l es troben que al carrer se'ls parla en castellà, fins i tot quan ells ja estan fent l'esforç. Per això han anat sorgint les campanyes del Voluntariat per la Llengua i que no tinguin por.

Les darreres dades d'ús social del català a Barcelona mostren una regressió.

Després de 30 anys de batallar per l'ús del català, sembla que partim de zero en alguns aspectes. Hi ha l'àmbit de la justícia i el consum cultural, on és molt difícil. En temes de mercat com la música, molt globalitzada, el castellà i l'anglès tenen molta força. A Internet, en canvi, el català és una de les llengües més emprades, en blocs, pàgines web... Per a la normalització hi ha els impediments de l'estat, que no ho veu com una riquesa, sinó com una amenaça. El Tribunal Constitucional, per exemple, no ha permès avançar, sinó que ens ha fet retrocedir. La Llei del cinema, per exemple, només vol donar opció als catalanoparlants a escollir. Ens trobem, doncs, el fre de molts àmbits, el cinema, les lleis, integrar la immigració. Una de les coses que hi afavoreixen més, per exemple, és veure el Pep Guardiola parlant amb naturalitat el català a les rodes de premsa. Això és positiu, si ho veuen els nens que pugen.

Messi faria un favor al català si el parlés?

Sí! És un mirall. Prestigiaria la llengua davant la gent.

El boom del rock en català dels 90 es podria repetir?

Es va demostrar que es podia cantar en català. Com més natural sigui, més gran serà la repercussió. Ara, en mitjans televisius, només hi ha TV3, el 33 i una mica de 8TV. Les audiències en català sumen poc; en ràdio sí que hi ha més predominància del català.

L'aparició a raig de canals de TDT va en detriment de la llengua?

No hi ajuda gens. Vas passant els canals i no en trobes cap en català. I alguns dels que trobes, precisament, tenen una ideologia uniformista. En l'apartat dels diaris, n'ha aparegut un de nou en català i es parla que La Vanguardia farà el pas de sortir en català, també.

Ja no hi ha productes de consum massiu en català per als infants, com Bola de Drac.

Els nens, quan juguen, imiten. Si tenen vuit canals en castellà, jugaran en la mateixa llengua, perquè els herois de les sèries la parlen. Hi ha hagut un gran pas a l'escola, amb la immersió, per això ho volen treure els mitjans més hostils.

Partits que es proclamen progressistes, per què propugnen un bilingüisme que s'estengui a tots els camps, com també l'educació? Es pot parlar d'un ultraliberalisme cultural?

Es posen la llibertat per bandera, parlen de bilingüisme, però pensen en una altra cosa. El "cadascú que parli com vulgui" que pregonen és la manera que ells sempre puguin parlar castellà. Això que volen no és bilingüisme.

Hi ha mecanismes que fan que els productes en català si-guin menys accessibles?

Algunes traduccions de l'anglès, en català són més cares. També hi ha editorials que primer treuen un èxit en castellà i quatre mesos després en català; o bé edicions en català que surten just després de Sant Jordi... Això no és gratuït, no em crec que sigui culpa de la distribuïdora. Ho poden fer, però sense excuses.