Oriol Solà Solà: «La raó de ser dels castellers ha de ser sempre fer un castell més difícil»

Oriol Solà és enginyer mecànic de professió, però a Igualada, la seva ciutat, se’l coneix més per altres facetes associatives i empresarials. En la feina va fer un gir de 360º fa 10 anys, quan la periodista Marina Llansana -també igualadina, castellera i amiga- li va proposar de participar en un projecte de comunicació i van crear Lidera. Però Solà ha tingut dues grans passions socials, el Cau, on hi va ser com a fill d‘un dels impulsors, com a responsable i ara, quan hi han anat els fills, com a pare, i l‘altra,els Moixiganguers. Ara ha deixat la presidència d’aquest grup després de 7 anys de gestió, transformació i creixement de la colla morada, però n’és un pal de paller des que es va fundar. S‘hi va involucrar per la passió que ja li despertava el mon casteller i perquè li va demanar la fundadora, Marta Riba. Té tres fills i està casat amb la Rat Amich, professora de matemàtiques.

Van dir sí a la creació de Moixiganguers, però el repte suposo que no era fer castells de 8 i 9 pisos?

Jo havia anat a veure castells força cops, els seguia com a aficionat i s’estaven fent colles a diferents poblacions. Quan fundem la colla n‘hi havia que feien castells de nou, i nosaltres començàvem fent-ne de sis o set. En un primer moment no pensem en poder fer cap salt endavant. A part, a l’inici, érem tots molt joves. Jo en tenia 18 o 19 i era dels grans. Hi havia molt jovent, nois i noies de 14, 15, 16 anys. Molta gent va vaticinar que estaríem 2 o 3 anys i que plegaríem. I no. La colla va evolucionant. També vaig ser cap de colla en una altra etapa. L’entitat va anar creixent i ara podem anar fent castells més alts i més complicats.

Hi ha un moment que el grup fa el canvi per ser de les colles grans del país?

Fa uns 10 anys. En aquell moment decidim consolidar els castells de vuit i tirar amunt. Jo sempre deia una frase que me l’han retret molt: em deixaria tallar un braç per fer un castell de nou. Ara els fem. M’ho han retret molts cops. Al final he fet el 3 de 8 i el 3 de 9.

Quin paper té a l’hora de fer un castell?

Estic al segon pis fent de segon, i als castells de 9, de terços. En un castell fas això, i en altres estàs a la pinya o fent de contrafort. Estàs a disposició de la colla per poder ocupar diferents llocs.

Què és més important? L’alçada, la força, el pes?

Sí, pes, alçada i habilitats, però hi ha lloc absolutament per a tothom.

Què li aporta fer castells?

Fins ara ha sigut la meva vida. Els últims 7 anys, l’eix principal i dedicant-hi moltes hores. Fer castells és una activitat d’autosuperació i de superació de grup, el que la fa molt atractiva. És un repte que et proposes, que el treballes i que normalment aconsegueixes. A part és un lloc de trobada, amb la família i amb els amics. És una activitat que jo he fet amb els meus fils i la meva dona. Hi ha fills, pares i avis, cadascú amb el seu rol, fent castells conjuntament.

Ha estat un projecte de parella en els anys de creixença dels fills?

En el nostre cas sí. Amb la Rat, hi hem estat involucrats des del primer dia. Hem estat creixent junts a dins de l’entitat. Els fills han estat apuntats als Moixiganguers abans que al registre civil.

Sí?

I tant, sempre. Quan va néixer el primer jo era cap de colla i quan vaig sortir de l’hospital me‘n vaig anar a la colla a apuntar-lo. Allò important sempre primer (somriu) . Després vaig passar pel registre civil.

Parla dels amics i de la colla, però 300 persones no poden ser una colla?

Hi ha colles dins de la colla. Podem ser un nucli d’uns 20, però molt permeable. Jo que en tinc 51, puc estar assegut amb una grup de 18 i m’hi trobo la mar de ben acollit, però som colles diferents. Però la permeabilitat és allò maco de la colla.

Em comentava que un al·licient del món casteller és el repte de fer sempre castells més avançat, però això té límits, o per ls castellers no hi ha límits?

Si hi ha límits ja els trobarem. De moment no els hem trobat.

Sempre cal anar una mica més amunt?

En el moment que diguem que això que fem ja està bé, tot perd bastant la raó de ser. La raó de ser és sempre voler fer un castell més difícil. Quan vam aconseguir el 3 de 8 vam estar molt contents, vam passar uns anys que vam treballar per estabilitzar-lo, però una vegada el saps fer, ja no et dona el mateix, ja el domines... Els castells són molt mentals i quan saps fer-los és molt fàcil de fer-los. Quan es f és perquè el grup està convençut que es pot fer i ningú no té por. És una qüestió de confiança, amb el de sobre, el de sota i el del costat. La confiança es guanya amb assaig, assaig i més assaig.

Quina és la sensació de castell, de l’èxit i del fracàs?

El castell és efímer, tres minuts i ja està. Allò bo de fer castells és el camí que et porta a fer-los. Has assajat moltes hores amb aquella gent per aconseguir un repte. I aconseguir-lo passa per tirar-lo a plaça i que caigui. Per tant hi ha moltes frustracions fins que arriba el moment que el carregues i el descarregues i llavors arriba el gran alliberament. És un moment de passió. I d‘alliberament i passió compartida.

Però ser al davant de l’entitat, presidir-la, no és només fer castells. Ha estat set anys, superant un inici de gestió complicat pel canvi de local, tirant endavant la gestió del local, les dificultats econòmiques, la covid i fer créixer la colla i els castells. I acaba la seva trajectòria de president i el món casteller reconeix els Moixiganguers com la colla de l’any.

Han estat set anys i no n’hi ha hagut cap de normal. El primer calia cohesionar la colla al voltant de la idea del nou local. Hi havia un repte econòmic gran. Hi havia molta gent que tenia por. El segon any, el canvi de local i començar a gestionar un bar obert al públic, que no ho havíem fet mai. El segon any vam fer obres per poder fer castells més alts, després la pandèmia... El premi, no només ens el donen per fer castells, sinó també per recuperar el nivell d’abans de la pandèmia i per haver tibat del carro del món casteller.

La pandèmia ha estat el pitjor entrebanc?

Sí.

Vau veure perillar el grup?

Sí. Ens va enganxar en un moment en què havíem fet les obres del local, pagàvem el lloguer, i tot el que hi podíem fer era gràcies als ingressos del bar. Però el bar es va haver de tancar. Va ser un moment de molta cohesió. Molta gent va aportar diners a través de la figura del protector. I vam tenir un degoteig de gent de l’entitat que s’hi va apuntar. Ens va estabilitzar econòmicament, i el procés ens va donar la seguretat que la gent estava amb l’entitat.

Marxa tranquil?

Sí. Crec que 7 són molts anys al davant d’una entitat, però la volíem deixar recuperada econòmicament i fent castells.

Subscriu-te per seguir llegint