A la recerca del cep oblidat de l’Alta Segarra
En Pere Tardà Serra, responsable de l’empresa Cat Patrimoni, podria fer la carretera de Calaf a Igualada a ulls clucs. Un dia de fa tres anys va decidir aturar-se a peu de carretera, prop de Sant Puvim (Sant Pere Desvim, Veciana). Ja feia dies que entre aquells arbusts, males herbes i esbarzers li semblava veure pàmpols de vinya. Ara és el cep número 1 del projecte Vinyes antigues de l’Alta Segarra.
L’Alta Segarra té una tradició vitivinícola que es pot remuntar a l’època tardoantiga (segles III-VIII). A l’actual emplaçament de les Coromines (Aguilar de Segarra) hi ha un sistema vitivinícola complex, amb piques excavades a la roca, l’emplaçament per a una premsa de biga i el que seria el contrapès de la biga. Aquest sistema de premsatge s’ha datat entre els segles VI i VII (Jordi Gibert Rebull, La fi del món antic i els inicis de l’Edat Mitjana a la Catalunya Central, Institut Català d’Arqueologia Clàssica, Tarragona, 2018). I a l’actual municipi de Sant Pere Sallavinera i al dels Prats de Rei hi ha dos cups excavats a la roca, també de la tardoantiguitat.
La fil·loxera va colpejar el territori a mitjans de l’última dècada del segle XIX, però no per això es va deixar de produir vi en els masos i les cases. Al contrari, es van plantar peus americans per empeltar-hi les varietats pròpies i autòctones. A la majoria de les cases dels pobles de l’Alta Segarra hi ha el celler i el cup, i en moltes encara s’hi conserven els vaixells, com els dos que hi ha a Cal Roig de Sant Martí Sesgueioles, amb dates de 1730 i 1733, testimonis d’un cultiu tant per al consum propi com per a la comercialització.
A més, hi ha la toponímia. Una ràpida observació dels mapes de la comarca natural de l’Alta Segarra en confirma la tradició vinícola: la Vinya de Cal Roig, la Vinya Lluny, la Vinyeta, la Vinya de l’Oratori, el Tros de la Vinya Gran, la Vinya de Cal Planell, la Vinya de l’Àvia, la Vinya del Figueró... arreu en són presents les petjades d’una producció vinícola sostinguda en el temps. «I encara em trobo pagesos que em diuen que aquesta no és zona de vinya, quan resulta que n’hi ha hagut des de sempre», afirma Tardà. També hi ha l’empremta arquitectònica amb les barraques de vinya construïdes amb la tècnica de la pedra seca.
Per això, quan Pere Tardà va descobrir aquell cep en un voral de la carretera prop de Sant Puvim va tenir clar que no es tractaria d’un cas aïllat. Si n’havia sobreviscut un, n’hi havia d’haver molts més. I es va proposar trobar-los. Durant aquests tres anys, ja han documentat 68 localitzacions i més de 200 ceps. «Comptem en arribar a un centenar [de localitzacions], ben bé», afirma. L’ajuden l’Anisia Tardà, enginyera tècnica agrícola, l’Agustí Sererols. I d’altres pagesos com en Jaume Llorens de Ca l’Acó, de Sant Martí Sesgueioles. «De fet, a mesura que hem anat avançant i que el projecte s’ha conegut, hem anat rebent més localitzacions de pagesos de la zona», diu.
Les últimes vinyes es van arrencar a la dècada dels 60 del segle passat. El conreu de la vinya es va substituir pel del cereal, menys laboriós i més productiu a partir de la mecanització. «A Cal Sissí, les vam arrencar l’any 65. Les vinyes estaven mal plantades i feien de mal treballar», explica Antoni Lloret. I afegeix que «el blat i l’ordi rendien molt més i la feina no era tan costosa, es treien els marges per fer trossos com més grans i més uniformes, millors». A més, «era un vi fluix». «Llavors feia més fred i al raïm li costava de madurar, per això l’hi afegíem esperit», recorda. Es va considerar que «pel que es consumia, valia més anar a comprar-lo. Nosaltres anàvem a buscar-lo a Cal Mas de Calaf, i alguna vegada havíem anat a una casa de Carme».
«Això és una vinya»
Tres factors van influir per a l’arrencada de les vinyes a la dècada dels 60: «la producció massiva cerealista, l’èxode a la ciutat i la modificació d’hàbits i costums», segons va explicar Mateo Carbonell Razquin a l’article El vino de Cervera y la Alta Segarra publicat l’any 1972, a la revista de l’Institut d’Estudis Ilerdencs. Llavors, tant la prosperitat de la indústria vitivinícola a l’Alta Segarra com la qualitat dels seus vins, malgrat la baixa graduació alcohòlica, eren un record que s’anava esvanint.
Els vins de Cervera i l’Alta Segarra van viure la seva edat d’or entre els anys 1882 i 1895 en què els productors locals van saber aprofitar els estralls de la fil·loxera a França. «Van ser anys en què tot era vinya i cada dia sortia de Cervera un tren de vi», segons relatava un testimoni de l’època citat per Carbonell qui calcula que el benefici net obtingut era de 25 pessetes per càrrega (uns 122 litres). N’ha quedat l’expressió «això és una vinya», en referència a la prosperitat d’un negoci.
Cervera va aprofitar la presència de la línia Manresa - Lleida de 1860, per construir a peu d’estació edificis expressament vitivinícoles. El carrer en què estaven afilerat es va conèixer com el carrer dels Magatzems. El centre d’exportació era França. El vins de l’Alta Segarra «eren preferits per la seva composició a d’altres de països que són més rics en graduació alcohòlica», segons un testimoni citat per Carbonell. Es referia a «un percentatge alcohòlic mitjà d’11 graus, l’elevada acidesa total, un bouquet robust, un color intens i brillantor».
Tot i que el tractat de comerç amb França es va cloure l’any 1892, un cop la vinya francesa s’havia recuperat de la fil·loxera, la producció de vi va seguir forta gràcies a la demanda interna, especialment de Tarragona.
La potència vinícola de l’Alta Segarra es va estroncar amb la fil·loxera, l’any 1895. La replantació amb peus americans va ser ràpida i la producció es va recuperar força. Hi ha notícies que a partir de 1928 es va reprendre l’exportació a França des de Cervera. «Pràcticament tota la producció -a excepció d’una minoria que anava a Barcelona i per al consum de la zona- era facturada a Sète», explica Carbonell, fins que «la ratxa es va tallar el 1934» per la imposició de nous aranzels.
Les vinyes es van arrencar a l’Alta Segarra, però en van quedar ceps aïllats en marges i termenals. El projecte que lidera Cat Patrimoni pretén recuperar, documentar i investigar el patrimoni que hagi pogut sobreviure a l’arrencada de la vinya, la substitució pel conreu de cereals, l’aplicació d’herbicides «i a l’oblit de la memòria històrica vitivinícola de l’Alta Segarra», explica Tardà.
Un primer pas va ser delimitar l’àmbit d’actuació. No abasta exactament l’Alta Segarra històrica. Té Copons al límit sud, Castellfollit de Riubregós i la Molsosa al nord, Aguilar de Segarra a l’est, i Sant Ramon i Estaràs a l’oest. 14 termes municipals i 4 comarques (Anoia, Bages, Solsonès i Segarra). Una mena de rectangle amb una alçada mínima de 550 metres per sobre el nivell de mar i amb una màxima de 800 metres. El cep més alt trobat està a 757 metres, al terme de Pujalt.
Per a cada localització, elaboren una fitxa amb diversos paràmetres com el número i el nom, la georeferenciació, un registre fotogràfic i l’estat i el nombre de ceps. Per a més endavant es deixa la identificació de la varietat del raïm. Per això, agafen mostres dels pàmpols i del gra.
Seguidament, estableixen un programa de treball, tant per mantenir viu el cep, com per afavorir-ne la brotada i la posterior evolució i producció de raïm. De moment, de cara a aquest any mateix, ja compten en fer la primera collita i fer-ne mistela. «Per Tots Sants en beurem», assegura Tardà. «Serà de DO dispersa», apunta Agustí Sererols.
Vinyes campa d’abans de la fil·loxera
Les maniobres de Calaf de 1890 van ser un esdeveniment extraordinari per a la vila i per als pobles de l’entorn. Van ser un simulacre de batalla que es va fer els 24 i 25 d’octubre d’aquell any. Es van simular enfrontaments en els camps de conreu al voltant de la Fortesa i la Llavinera de Sant Pere Sallavinera, a Puigdemàger i Solanelles de Prats de Rei, al nucli de Calaf i a Aleny i Sant Pere de l’Arç de Calonge de Segarra. Es calcula que hi van participar més de 8.000 soldats, 1.800 cavalls, 300 mules i 28 canons d’artilleria. Es van haver de muntar campaments a Calaf, Sant Martí Sesgueioles i Prats de Rei per allotjar-los.
Més enllà dels aspectes militars, aquelles maniobres tenen un valor històric i social per fotografies com les que acompanyen aquest espai i que serveixen per entendre com era la vida a l‘Alta Segarra a finals del segle XIX. El desplegament va ser tan fenomenal, que va merèixer l’atenció de la premsa de l’època. Santiago Rusiñol en va fer dues cròniques per a La Vanguárdia amb il·lustracions de Ramon Casas, per exemple.
Qui també s’hi va acostar va ser el fotògraf Antonio Esplugas Puig (Barcelona, 1852-1929). Va ser un fotògraf pioner entre d’altres aspectes tècnics i per lestemàtiques que va tocar, com el nu femení o el fotoperiodisme, però també per la comercialització de la fotografia amb un estudi propi al carrer dels Escudellers, de Barcelona.
Les dues fotrografies ens informen de la importància del conreu de la vinya a l’Alta Segarra abans de la fil·loxera i, també, que en aquella època era habitual el tipus de plantació de vinya que rep el nom de campa. Es tracta d’una mena de plantació en què la disposició separada de les passades de ceps permet combinar-ne el conreu amb d’altres cultius, generalment els cereals i els llegums.
Fil·loxera: l’origen i la solució, als estats units
La fil·loxera té el seu origen en els Estats Units. La solució, també. S’hi va identificar per primera vegada l’any 1854. Va rribar a Europa a través dels ports comercials, primer a Anglaterra el 1863 i a Catalunya el 1879, a Girona. A Manresa i l’Alta Segarra es va detectar el 1895.
Es tracta d’un insecte que s’alimenta de les fulles i les arrels de la vinya. La fil·loxera no mata la planta, però amb la seva picada fa de porta d’entrada per a microorganismes i fongs que són els qui n’assenquen les arrels. Ara bé, hi ha una diferència entre el cep americà i l’europeu i és que l’americà no fa ni els nusos ni les hipertrofies que sí fan les varietats europees i que és per on entren els microorganismes i els fongs que els provoquen la mort.
Per això, la solució a la fil·loxera a Europa va venir també d’Amèrica. «Les vinyes van ser replantades amb peus americans perquè les seves arrels eren resistents a la fil·loxera», explica Anisia Tardà.
Molts d’aquests ceps americans que es van plantar per ser empeltats amb les varietats pròpies sobreviuen en marges dels camps de l’Alta Segarra. «Tots aquests ceps que trobem vius són de després de la fil·loxera, empeltats amb peus americans», explica Tardà.
Una vinya històrica per a les varietats pròpies
«La recuperació de les antigues vinyes tindrà continuïtat si es troba un tros on plantar les varietats que estem documentant i recuperant», afirma Pere Tardà. Pretenen crear un espai de més seguretat per als ceps, que tot i que han sobreviscut fins avui, no deixen d’estar amenaçats per les feines agrícoles. «Volem crear un centre visitable i interpretable que conscienciï la població sobre la viticultura a l’Alta Segarra».
Per identificar les varietats que es van trobant, agafen mostres dels pàmpols dels ceps que localitzen i documenten, i es senyalitzen en el lloc on han estat trobats.
En aquest sentit, estan en contacte amb els tècnics de l’Incavi que s’hi han mostrat interessats. «El procés per determinar la varietat del raïm de cada cep que es descobreix ha de ser genètic, a través d’una base de dades molt extensa que ells tenen, i entenc que a partir de material foliar fresc, tot i que encara ho hem de determinar», explica Anisia Tardà.
Un cop identificada la varietat i feta arrelar a la vinya històrica, el següent pas seria reproduir-les i crear-ne planter perquè els pagesos de la zona que s’hi interessessin poguessin plantar les varietats pròpies a les seves vinyes.
DICCIONARI DE MOTS OBLIDATS
La pèrdua d’un ofici o d’una cultura, o la mecanització dels processos, fa que primer s’oblidin i seguidament es perdin les paraules que li eren pròpies. Una pèrdua que ens empobreix.
· ARPIOTS: Aixada que té en lloc de pala dues pues llargues i paral·leles.
· BANCAL: En la vinya, espai de terra conreada, limitat per cadascuna de les fileres de ceps. En el cas de la vinya campa, als bancals s’hi sembraven cereals o llegums, generalment.
· BAGOT: Gotim. Cada part d’un raïm principal o petits raïms secundaris que resten al cep després de veremar. Es tracta de raïms que en el moment de veremar no s’aprofiten perquè són verds.
· BAST: Albarda curta que porten les bèsties de càrrega. També rep aquest nom la tècnica per carregar ambdós laterals d’un animal (ruc, mula, cavall... ): a bast.
· BORRÓ: Gemma d’una planta llenyosa, protegida totalment per peces esquamoses, que roman en estat de vida latent durant l’hivern.
· BRISA: Subproducte obtingut de l’elaboració del vi, constituït per la rapa, la pell, el pinyol i la polpa del raïm.
· BROTADA: Cadascun dels ceps que any rere any es poden d’un cep i des dels quals creixen els sarments i els raïms.
· BROU (CALDO) BORDALÈS: Producte anticriptogàmic que es prepara barrejant aigua amb sulfat de coure i calç apagada. La calç serveix per neutralitzar l’acidesa del sulfat i evitar que es cremin els pàmpols dels ceps.
· CAP: Extrem de cada cep constituït pel sarment un cop podat. S’hi deixen dos borrons a partir dels quals creixeran dos sarments nous.
· CAP PISTOLA: Cap que, excepcionalment, es deixava més llarg expressament (3-4 borrons) en el moment de la poda per augmentar-ne la producció si el cep es considerava prou vigorós. També es fa per apujar un cep que es considera massa baix.
· CÀRREGA: L’equivalent a dues portadores de raïm, que era el que podia portar en un sol viatge un animal a bast.
· CAVAR SOQUES: Activitat que es realitza mitjançant el treball amb l’aixada dels rodals de les soques on no poden entrar les arades mecàniques sense danyar el cep. Es cava manualment amb una aixada o magall, eines que permeten deixar totalment netes d’herbes, descalçades i sense rebrots dels peus americans les soques dels ceps.
· CENDROSA: Cendrada. Malaltia de les plantes causada per diverses espècies de fongs de l’ordre de les erisifals o oídiums, els quals ataquen les superfícies de les fulles, els sarments i els raïms causant-los un aspecte cendrós o blanquinós. Causa la pèrdua de bona part de la collita.
· CEP AMERICÀ: Cep d’una espècie de vinya procedent d’Amèrica, resistent a la fil·loxera i que s’usa com a portaempelt de les varietats autòctones de la vinya europea.
· CUP: Recipient generalment d’obra sobre el qual es trepitja el raïm i on el most es transforma en vi després de la fermentació.
· DOGA: Peça de fusta corbada que forma amb unes altres el cos d’una bota, d’un barril, etc., les quals es mantenen unides amb cèrcols de ferro o amb congrenys de fusta.Empeltar: Inserir un sarment en el tronc d’un cep de manera que s’estableixi entre ambdós una unió permanent. L’empelt aporta la genètica de la varietat que es decideix explotar.
· ENSOFRAR: Aplicar pólvores de sofre (als cultius) amb polvoritzadors o amb empolsadors per combatre la cendrosa o els àcars.
· ESCAPÇAR: Tallar o llevar el cap o l’extrem dels sarments per limitar-ne el creixement i afavorir el desenvolupament del raïm.
· ESGRIOLAR: Escabriolar. Treure a mà els brots que creixen a cada nus, entre el sarment i la fulla del cep. Es fa per treure vegetació i així afavorir que la planta s’airegi i rebi el sol i faci que el fruit agafi més vigor. Aquesta feina es fa cap al mes de juny.
· ESLLUCAR: Treure els llucs, els rebrots dels peus americans que creixen a la soca dels ceps.
· ESPORGAR: En el cas de la vinya i un cop el cep ja és ben brotat, s’eliminen tots els brots que han sortit directament de la soca i que no són productius. També s’extreuen les primeres fulles de cada sarment fins al primer raïm.
· FALÇÓ: Falcilla. Falç petita usada antigament per collir raïms durant la verema.
· FONYAR: Trepitjar la verema per extreure’n el most.
· MAGENCAR: Esmargencar. Cavar a mà l’espai entre cadascun dels ceps que forma una passada i que amb el primer llaurat no s’hi arriba. Serveix per eliminar les herbes que hi creixen.
· LLUC: Rebrot que treu una planta. En el cas de la vinya, els llucs neixen del peu americà.
· MÍLDIU: Malaltia de les plantes produïda per alguns gèneres de fongs oomicets peronosporals, caracteritzada per l’aparició d’un borrissol blanquinós a les parts afectades.
· PÀMPOL: Cadascuna de les fulles d’un cep.
· PASSADA: Cada fila de ceps que forma una vinya.
· PITXOT: Eina de fusta que es feia de manera manual a partir d’un tronc i que servia per collar el raïm dins de les portadores durant la verema.
· PLOR: efecte que fa en els ceps un cop podats quan la saba surt pel tall del sarment just abans de brotar.
· PODAR: En el cas de la vinya, tallar artificialment els sarments, eliminar caps malalts o morts dels ceps per afavorir una bona brotada, formació i productivitat.
· PORTADORA: Atuell de fusta fabricat amb la tècnica dels boters que serveix per transportar el raïm durant la verema des de la vinya al cup. Té dues nanses singulars, també de fusta, que tenen el nom de cornaleres.
· POSTAR: Lignifcar, convertir en fusta, un sarment apte per a ser podat i des del qual brotaran els sarments l’any següent.
· RAPA: Raïm despullat dels grans.
· SEMALER: Pal que forma part d’un parell amb què dues persones traginen una portadora, l’una agafant-lo per l’extrem anterior i l’altra pel posterior. Els semalers es feien passar per sota de les cornaleres de la portadora.
· SONTA: Solatge que es forma després de fermentar el most.
· SULFATAR: Aplicar (a les plantes) una suspensió de preparats no solubles de coure a fi de combatre distintes malalties causades per fongs i altres paràsits.
· TARTRÀ: Matèria tèrria i salina que, desprent-se del vi en la fermentació del most, fa una crosta dura que s’agafa als costats i al fons de les bótes.
· VAIXELL: Bota grossa, generalment encerclada amb congrenys, que serveix per contenir vi. Es construïen al taller del boter i es muntaven a l’interior del celler. Per això, cadascuna de les dogues es numerava a la romana per saber l’ordre en què havien de ser disposades.
· VALL: rasa al mig del bancal que serveix per adobar la vinya.
· VEROLAR: Un fruit verd, començar a prendre el color que té quan és madur.
· VINYA CAMPA: Tipus de plantació de vinya en què les passades es disposen amb una distància suficient per poder alternar-la amb d’altres conreus, generalment cereals i llegums..
· VINYA ESPESSA: vinya en què els ceps només distaven entre ells entre quatre i set pams. En contraposició, en les vinyes clares, menys habituals, els ceps es disposaven en fileres separades de vuit a deu pams.
