«Durant la pandèmia no pensava en la meva formació, només volia que allò desconegut s’acabés»

«Recordo observar des de l’hospital com arribaven nombroses furgonetes dels Mossos d’Esquadra, sense ser conscients encara de la magnitud del problema que ens estava a punt de colpejar aquell mateix dia». Cinc anys després, Carla Galmés reviu amb claredat aquell moment que marcaria un abans i un després a la seva trajectòria. Tenia només 26 anys, tot just començava a forjar-se com a metgessa i, de sobte, es va veure al centre d’un sistema que s’esfondrava per l’esclat d’una pandèmia que, en aquell instant, no s’imaginava que arribaria a tenir aquella magnitud.

«Tot això va generar una incertesa i por de no saber què passaria, quan veuríem els familiars i amics i com viuríem aquell estat de crisi». Com a resident de cirurgia, la seva rutina habitual es va esborrar de cop. La prioritat ja no era formar-se, sinó resistir. «En aquell moment no pensava en la meva formació com a resident, sinó en remenar aquí per sortir o acabar amb aquella situació de pandèmia. El suport entre companys va ser fonamental per tirar endavant dia a dia».

Amb els quiròfans pràcticament aturats, el servei de cirurgia es va reorganitzar per garantir certa continuïtat. «Tres adjunts es van encarregar de fer guàrdies, i els residents ens assignàvem un dia a la setmana per col·laborar-hi. Això ens va permetre mantenir-nos actius quirúrgicament i seguir desenvolupant habilitats essencials, malgrat la disminució generalitzada de l’activitat quirúrgica».

Tanmateix, Galmés va haver d’assumir tasques que anaven molt més enllà del seu àmbit. «Estàvem en segon any i vam haver de donar suport a urgències, tenint majoritàriament pacients afectats per la Covid-19. Aquella reorganització total del servei va ser un canvi de paradigma».

Ara, Carla Galmés té 31 anys i està exercint com a cirugiana general a l’Hospital d’Igualada. En aquest mateix lloc on es va haver de formar enmig del caos d’una pandèmia mundial. Avui, assegura que aquella vivència l’ha marcat profundament. «Em va ensenyar la importància de l’adaptabilitat i la flexibilitat en la pràctica mèdica, així com la capacitat de treballar sota pressió i en situacions de crisi». Però si hi ha una lliçó que es queda amb ella per sempre és clara: «el treball en equip que vàrem fer tots plegats, que crec que és importantíssim en la nostra professió».