“Diuen que l’artesania és el nou luxe, però costa sobreviure com a vitraller”

És mestra artesana des d’aquest any, però fa gairebé tres dècades que es dedica a la restauració de vitralls. La igualadina Paloma Somacarrera ha estat reconeguda per la Generalitat per la seva trajectòria com a vitrallera, però darrere d’aquesta acreditació s’amaga una realitat fràgil: “Diuen que l’artesania és el nou luxe, però en realitat costa molt sobreviure com a vitraller”, assegura.

Somacarrera no prové d’una nissaga artesana, un fet poc habitual dins l’ofici. La seva formació inicial és en Història de l’Art, però va descobrir el vitrall arran d’una exposició vinculada a la campanya “Barcelona, posa’t guapa”, que la va captivar. A partir d’aquí va entrar en una escola-taller i va començar un llarg recorregut professional centrat sobretot en la restauració.

Ha treballat en peces de gran valor patrimonial, com les de Montserrat, la Catedral de Barcelona o l’Hospital de Sant Pau. La seva restauració més singular és la d’un vitrall de la capella de la Immaculada de Montserrat, fet amb la tècnica poc comuna de la tricromia, que combina vidres superposats i color: “És una tècnica gairebé desapareguda, i aquest vitrall és una de les peces úniques al país”, explica.

Tot i la qualitat i el reconeixement del seu treball, l’ofici de vitraller viu moments complicats. “No hi ha escoles ni estudis específics, i costa moltíssim garantir la continuïtat dels tallers”, lamenta. Ella mateixa forma part de l’associació estatal ARCOVE (Associació per a la Restauració i Conservació de Vitralls d’Espanya), que treballa per impulsar estudis reglats i compartir coneixement entre professionals del sector. A Catalunya, destaca també la tasca de l’ACAV (Associació Catalana de les Arts del Vidre), malgrat que ella no n’és membre.

L'art de valorar el que tenim

Somacarrera també denuncia la pèrdua constant de vitralls antics: “N’he arribat a recuperar algun que estava a punt d’anar al contenidor, literalment. Sovint es canvia l’estètica d’un edifici i els vitralls es consideren passats de moda”. El problema s’agreuja quan no hi ha un inventari clar del patrimoni: “Si no saps el que tens, no ho protegeixes”.

Des del seu taller a Igualada, continua treballant amb projectes de restauració i, en paral·lel, crea peces petites que ven en línia: “És una feina preciosa. Quan entres en una església i mires un vitrall centenari, no només veus una obra d’art; veus la mà de qui el va fer, la història que hi ha darrere, i el privilegi de poder conservar-ho”.