Anselm Pasquina penja les botes: «He entès que no tot s’hi val per seguir jugant a futbol»

Anselm Pasquina Ureña (Igualada, 1997) és davanter format a la UE Cornellà i amb pas pel Chicago Magic PSG. Ha jugat al Real Avilés, CD Llanes, CE L’Hospitalet, Llagostera, Vilafranca i CF Igualada, abans de tancar etapa a la UD San Mauro. Actualment és regidor a l’oposició per Igualada Som-hi a l’Ajuntament d’Igualada i conseller comarcal de l’Anoia, a més d’instructor de fitness a gimnasos de la ciutat.

Amb 27 anys, el davanter igualadí posa punt final a una trajectòria intensa que l’ha portat de les categories formatives de Cornellà i Chicago, fins a clubs d’arreu de l’Estat. Després d’anys de lluita amb lesions, viatges i recuperacions, una nova advertència mèdica l’ha obligat a aturar. Des de la calma i la maduresa, parla d’una decisió difícil, del que ha après i de com enfoca el futur dins i fora del futbol.

Han sigut setmanes intenses. Què et passa pel cap quan el metge et diu que és millor deixar-ho?

Em va sorprendre perquè em sentia bé per dins i per fora, però quan el metge m’ensenya l’analítica m’espanto. Tenia por de tornar enrere, d’haver de repetir tot el que ja havia passat. Em van dir que anava pel mateix camí i vaig decidir deixar-ho. Abans de decidir-ho, en vaig parlar amb el meu pare. Ell m’havia avisat que algun dia faria una cosa amb què no estaria d’acord, i va ser això. Em va dir: “Jo vindré a veure’t, però a la mínima que et vegi malament, s’ha acabat.” I va arribar el dia. És com si et tallessin les ales: tornava a sentir l’energia de quan tenia 18 anys i, de cop, t’adones que el que fas no t’està anant bé. Des d’aquell moment he hagut de reprogramar la ment: no estic fet per competir a futbol i he de buscar altres maneres de viure aquella xispa que només et dona el camp.

“Quan vaig veure l’analítica, vaig entendre que no podia tornar a passar pel mateix”

Vas arribar a tenir opcions de fer carrera professional als Estats Units. Quin pes té aquella etapa en el teu recorregut?

Allà tenia ofertes de segona divisió i un futur que semblava escrit, però em trenco lligaments i menisc i passo dos anys parat. A partir d’allà, ningú vol fitxar un jugador amb la cama trencada i ja no torno a ser el mateix. La ment hi és, però tècnicament perds molt. Torno a l’Igualada, faig un gran any i marxo al Real Avilés; després Llanes, L’Hospitalet, Llagostera —l’experiència amateur més bonica— i Vilafranca. Allà comencen els problemes intestinals i tot es complica.

Quan parles de salut, no és només física. Què t’ha passat exactament aquests darrers anys?

No hi ha un diagnòstic al 100%, però sí problemes al còlon i inflamació que t’obliga a viure amb molta disciplina: alimentació, meditació, tranquil·litat… Físicament, en teoria pots, però per dins vas a pitjor. Perds pes i energia i no te n’adones fins que veus l’analítica o fins que algú proper t’ho diu.

Sempre t’hem vist molt fort mentalment. En algun moment vas buscar ajuda per gestionar-ho?

Sí, amb psicòlegs i psiquiatres en l'àmbit personal. No per motivar-me esportivament, sinó per entendre què em passava i com sortir d’un any i mig gairebé sense poder sortir de casa. En aquell moment, fins i tot el meu pare va venir a viure amb mi per ajudar-me, perquè estava molt malament físicament i mentalment. Per algú com jo, que no para mai, o em medicaven o em tancaven. Ha estat dur, però m’ha servit per entendre’m i per créixer.

“El 90% d’arribar o no arribar és la ment: el psicòleg ha de ser imprescindible”

Cada cop veiem més professionals que expliquen la necessitat d'aquest acompanyament psicològic, inclús futbolistes com Morata. Creus que el futbol català cuida prou la salut mental dels jugadors?

No. I és un error. El paper del psicòleg hauria de ser imprescindible. Per mi, un 90% d’arribar o no arribar és la ment. Si tens algú que t’acompanya dins i fora del camp, multipliques opcions. I, sobretot, t’ajuda a mantenir l’equilibri quan les coses no surten.

Ara que deixes enrere la competició, t’has plantejat seguir vinculat al món del futbol?

M’ho penso cada dia. No des de la ràbia, sinó des de l’amor pel joc. Quan em refaci del tot, m’agradaria treballar en àrees de preparació física o motivació dins d’un club: ajudar els jugadors a rendir, a cuidar-se. Però ara toca recuperar pes, energia i ser l’Anselm d’abans de competir.

Ara fa dos anys vam descobrir un Anselm polític. Què t’hi va portar, i et veus continuant en política durant temps?

Hi arribo gairebé per casualitat, amb una conversa amb en Jordi Cuadras. Jo mai havia estat polititzat; m’interessava la meva gent i poder ajudar des de dins. Ara ja fa més de dos anys que hi soc i, tot i que hi ha coses que no m’agraden —certs tòpics i atacs gratuïts—, em compensa: quan algú del barri et demana una barana, una rampa o arreglar un parc i s’acaba fent, ja val la pena. El dia que m’obliguin a dir o fer allò que no vull, faré una abraçada i me n’aniré. Per ara, m’hi sento bé i amb ganes d’aprendre.

Què creus que és més urgent ara mateix per a la ciutat?

El comerç. El veig massa oblidat. Caldria un pla seriós —govern i oposició— per tornar a fer créixer l’activitat al centre i als barris. Si no, se’ns mor.

“Ara vull recuperar pes, energia i vida; més endavant m’agradaria ajudar des de dins d’un club”

Quin missatge enviaries a un jove que vol viure del futbol?

Que no deixi de somiar ni permeti que ningú li digui que no pot. Però amb els peus a terra: gaudir, anar per totes i saber on ets. Si no t’han trucat mai i ets a categories baixes, accepta-ho i creix a poc a poc. Fins i tot els que han estat a Barça o Espanyol s’han fotut hòsties a dalt. Cal equilibri i constància.

Si t’haguessis de definir com a futbolista, com ho faries?

Lluitador i agressiu —amb pilota i al xoc, no de conflicte—. Sempre miro per l’equip i pel club. El meu gol és el nostre gol. Entenc el club com una família: l’entrenador és com el pare, els jugadors som els fills i el president, l’avi que ho vetlla tot.

I un referent dins o fora del camp?

Carlitos Tévez. No només pel joc: per la història de superació. Venia d’un entorn dur i ho ha superat tot. De petit també m’agradava Fernando Torres, però l’Apache m’ha ensenyat molt.

Subscriu-te per seguir llegint