Núria Riba: «És fantàstic ensenyar a pintar a qui en té ganes de veritat»

Des de petita, la Núria Riba tenia clar que volia pintar; el que no s’imaginava és que s’hi acabaria dedicant i que la seva obra seria apreciada. A l’hora d’enfocar els estudis, tot i que en algun moment es va plantejar la docència, les arts es van imposar: «Jo no volia ser professora de canalla; em veia com a molt a secundària amb tema artístic». Aclarits els dubtes, estudia Belles Arts. Aquella decisió presa al batxillerat la va portar a Barcelona, on va entrar a la facultat convençuda que el seu futur estava lligat a l’art.

La seva experiència a Belles Arts va molt lligada amb els mestres. «Sempre recomano no mirar tant la matèria com el professor; si hi ha un bon profe, aprendràs molt, però si no, desmotiva moltíssim». De fet, ella mateixa es va acabar llicenciant en escultura, tot i que havia entrat amb la ferma voluntat de dedicar-se a la pintura i el dibuix. «El que volia era acabar la carrera, i si el títol deia escultura, tant me feia; i de fet, vaig descobrir que l’escultura també m’agradava molt».

El pas de la facultat a la vida professional no va ser fàcil. «Surts amb una mà davant i una mà darrere, tal qual», diu amb franquesa. Va treballar de dependent en una botiga mentre començava a moure’s en encàrrecs i petites classes. «Va ser una època dura, sí, però sempre dic que si ets un pencaire te’n sortiràs», i ella ho és. El primer pas important va ser entrar a l’escola Pell i Ploma, on va estar set anys fent classes. Allà es va consolidar com a docent i es va adonar que podia volar sola.

Va ser aleshores quan va obrir el seu propi estudi a Igualada, a la Isabela. «Va costar moltíssim de trobar l’espai, però jo ho tenia clar: planta baixa, res de cotxes, llum natural. Em deien: això no existeix. I al final ho vaig aconseguir. I no marxaria mai d’aquí». L’estudi, diu, és casa seva, i allà ha aconseguit crear una comunitat d’alumnes que la fan créixer també a ella: «No vull que la gent pinti com jo, sinó que cadascú tregui el que porta dins».

La docència, reconeix, «és un plaer» perquè l’alumnat hi va per voluntat pròpia, amb ganes d’aprendre: «Ensenyar gent que realment en té ganes és fantàstic». Sobretot, s’emociona amb el talent que veu florir a l’estudi: «El que em sorprèn més són dones grans que s’acaben de jubilar, i que ho fan molt bé, i penso: si t’hi haguessis dedicat abans, hauries estat una súper pintora». Algunes d’elles ja han fet exposicions individuals, animades per la mateixa Núria.

Però si una cosa ha projectat el seu nom fora de les parets de l’estudi són els murals. La seva aventura va començar el 2017, quan, amb la seva parella, el Jordi, es va presentar a la beca Igual’Art. «Vam pensar: costa molt que la gent entri a les sales d’art a veure les exposicions; per això, anem a treure l’art al carrer, que la gent el vegi». Ella hi posava la pintura i ell l’audiovisual. El primer mural va ser dedicat als Moixiganguers d’Igualada, colla de la qual tots dos en formen part. I des de llavors, no ha parat.

Els murals li han donat visibilitat i un repte constant. «Quan em demanen pressupost, sovint només pensen en el temps de pintar, però això és l’últim pas. Abans hi ha tota la feina prèvia: logística, permisos, triar i preparar les pintures, el disseny i l’encaix del dibuix. Tot plegat és molt més intens del que sembla». Algunes experiències han estat especialment intenses, com el mural de Vilafranca, una imponent representació d’un pilar de nou. «Va ser molt complicat, vaig patir molt, però el resultat va ser fantàstic». Amb el temps, diu, ha après que els murals tenen «una cara a i una cara b»: «primer tot són traves, però quan la gent veu el resultat, s’entusiasma».

És conscient que no pot dedicar-s’hi en cos i ànima. «És molt intens, mentalment i físicament. I ara, amb la família, no em puc permetre setmanes fora. Més endavant, ja m’hi tornaré a enredar», declara. De moment, compagina encàrrecs, pintura d’estudi i docència. El seu estil és divers: «Em puc moure entre impressionisme i realisme, mai hiperrealisme. Soc una mica tastaolletes i això té la part bona i la part dolenta». Aquesta versatilitat li permet defensar-se en molts terrenys, però també li dificulta preparar exposicions amb una línia unitària.

Un altre tema que no defuig és la irrupció de la intel·ligència artificial en el món de l’art. «No em preocupa gens. Crec que ha de preocupar més els dissenyadors gràfics. A mi, al contrari, em va molt bé a les classes: serveix perquè els alumnes tinguin un suport visual sense haver de copiar directament d’un artista». Per a ella, l’important és que l’obra conservi el valor de la mà humana.

Avui, quan mira enrere, gairebé no s’ho creu. «Si sortint de Belles Arts, treballant en una botiga, m’haguessin dit que tindria un estudi propi, amb dos treballadors i un cert nom, hauria dit: tu flipes». I afegeix amb un somriure: «No m’ho esperava gens, i és fantàstic». El somni d’aquella nena que només volia pintar s’ha complert. I, encara que no renunciï als reptes, assegura que ja és feliç amb el que té: «No en vull més. Així ja estic contenta».