Míriam Ponsa: “La moda pot canviar el món si la fem amb valors”

Fa 25 anys que Míriam Ponsa (Manresa, 1973) navega a contracorrent dins la moda catalana. Des del seu taller familiar de Manresa, on la seva besàvia va obrir una fàbrica de seda el 1886, la dissenyadora defensa una manera de crear arrelada a la memòria, la utopia i la llibertat. Fidels a la seva essència, les seves col·leccions són manifestos en teixit: ètiques abans que estètiques. Present al Rec.0 d’Igualada des de la primera edició, hi celebra ara el 25è aniversari de la seva marca amb una exposició retrospectiva que repassa un quart de segle de revolta tèxtil.

Aquest any celebres 25 anys de trajectòria. Quan mires enrere, com diries que ha evolucionat la teva manera d’entendre la moda?

Al llarg d’aquesta etapa hi ha hagut molts canvis i aventures que formen part de la nostra idiosincràsia. M’agrada fer el símil d’un veler petit comparant-lo amb un transatlàntic: ens movem buscant el vent a favor, intentant fer-ho a vela, gràcies a un petit equip de cinc persones que treballem amb molt respecte i professionalitat. Amb la crisi del 2007 vam passar de vendre a grans magatzems i botigues multimarca a obrir la nostra primera botiga al Born de Barcelona, i després a Manresa, París i una compartida a l’Eixample. Durant la pandèmia, amb les botigues tancades, vam començar a fer mascaretes de forma artesanal, i això ens va donar les eines per al següent pas: la venda en línia en format precomanda, produint només el que ja està venut.

Vens d’una família amb una llarga tradició tèxtil, i continues creant al mateix espai on la teva besàvia va obrir una fàbrica de seda el 1886. Què significa per a tu mantenir viva aquesta herència?

El llegat tèxtil familiar és una de les nostres identitats més destacades. L’ús de la cinteria, els cordons i l’experimentació tèxtil ens ha permès construir el nostre relat, un diàleg amb la matèria treballada a través de l’artesania. El respecte per la memòria familiar forma part de la nostra naturalesa. Tots els detalls, formes, textures i colors ens porten a un passat tèxtil molt present en nosaltres. És com un imant del qual no et pots escapar.

Et defineixen com una de les veus més rebels de la moda catalana. Et reconeixes en aquesta etiqueta?

En l'àmbit creatiu, el meu objectiu ha estat sempre utilitzar la moda com una eina transformadora. La reivindicació social, cultural i política sempre hi són presents. M’encanta la utopia i el risc —crec que són dos ingredients indispensables en les nostres col·leccions. La fórmula és senzilla: l’objectiu és l’ètica i el resultat és l’estètica.

Després de la pandèmia vas decidir produir només sota demanda. Què et va portar a fer aquest pas i com ha canviat la teva manera de treballar?

Durant la pandèmia vam treballar cada dia durant un any i mig sense parar. Va ser un projecte social del qual vam aprendre molt. Posar el disseny al servei d’una emergència ens va donar sentit. Després vam decidir que no volíem tornar a omplir botigues, sinó ser el més sostenibles possible. No volíem ser part d’un dels principals problemes del sector: la sobreproducció. Per això vam canviar les botigues físiques per la venda en línia en format precomanda. Produïm només el que ja està venut, i les clientes ho reben a casa en dos mesos. No sabíem com aniria, però va ser un èxit des del primer dia.

Les teves col·leccions sovint parlen de dones, de treball i de memòria. Quin paper juga el relat en el teu procés creatiu?

Les nostres col·leccions s’han inspirat en els recol·lectors de mel, els raiers, la transhumància, les dones mula, l’exili, l’arte povera, les dones aviadores, la marxa de la sal de Gandhi o el discurs I have a dream de Martin Luther King. Visibilitzar, denunciar, honorar i interpel·lar han estat sempre un vehicle per intentar construir un món millor. La moda és un altaveu molt potent, i l’utilitzem amb molt de respecte i responsabilitat.

Has estat present al Rec.0 des de la primera edició. Què representa per a tu aquest festival?

A la primera edició, la més experimental, érem només vint marques, però ja va ser un gran èxit. Encara no existien els “markets de moda” i el Rec.0 en va ser un precursor. L’ànima del festival no ha canviat: moltes de les marques que hi participem som dissenyadores i petites firmes, i és l’espai ideal per trobar propostes locals molt interessants.

El Rec sempre ha reivindicat el valor del barri i la seva vida industrial. Com creus que la moda pot contribuir a donar nova vida a espais com aquest?

El Rec.0 ens representa també a nosaltres, fills d’una ciutat com Manresa i d’un barri amb una gran tradició tèxtil, on molts antics edificis necessiten ser recuperats i visibilitzats. El projecte del Rec, d’utilitzar la moda com a eina transformadora d’un barri, ens identifica molt i ens fa creure en aquell proverbi africà que cita Gustavo Duch: Molta gent petita, en llocs petits, fent coses petites, pot canviar el món.

Aquest any presentes una exposició retrospectiva al Rec.0. Hi ha alguna peça o col·lecció que consideris especialment significativa?

Impossible escollir-ne una. És una obra autobiogràfica que surt de dins i té a veure amb emocions, viatges, somnis, converses, cançons, aspiracions i un cúmul d’experiències viscudes. Els nostres valors es poden trobar en cadascuna de les col·leccions, i totes elles formen part del nostre univers.

Has apostat sempre per una moda amb valors. Creus que la sostenibilitat i la proximitat són ja una realitat dins del sector?

Malauradament, la sostenibilitat està etiquetada a tot arreu i ja ha perdut sentit per l’ús inapropiat que se n’ha fet. Ara tot és “sostenible”, i el problema és que s’ha posat de moda. Però no pot ser una etiqueta: ha de ser un compromís que implica també moltes renúncies. El sistema capitalista mata la sostenibilitat quan es basa únicament en resultats econòmics.

I quan mires cap al futur, hi ha alguna utopia que encara vulguis cosir?

Aquests 25 anys ens donen la perspectiva per mirar enrere amb serenor i continuar projectant futurs cada vegada més independents i allunyats del mainstream, on no ens sentim còmodes. En un escenari on els valors sovint no hi tenen cabuda, nosaltres els posem al centre i els exposem a través d’exercicis creatius. Seguir treballant amb llibertat és el que més m’interessa.