L’autor de Crònica Municipal de Montbui: «El municipi ha hagut de construir-se pràcticament des de zero»

Què el va impulsar, després de dècades de dedicació pública i professional, a convertir-se en cronista de Montbui i deixar per escrit quaranta anys d’història municipal?

L’any 2000 feia poc que era regidor i em vaig adonar que la informació sobre el municipi era molt dispersa: molta memòria oral i poca documentació ordenada. Sovint depeníem del record d’algú, i això no podia ser la base de la història d’un poble. Amb el tècnic de comunicació Pere Peñas vam iniciar el recull de dades i testimonis, però amb el temps, per càrrega de feina, vaig continuar el projecte sol. Aquella intuïció inicial ha acabat convertida en aquest llibre.

Ha optat per una crònica descriptiva i no per una anàlisi política. Per què aquest enfocament?

Perquè jo he format part directa d’aquesta història. He estat setze anys regidor i no em semblava ni moral ni ètic fer un llibre per jutjar la meva etapa o la dels altres. La meva intenció era fer un document útil: dades ordenades, contextualitzades i accessibles. L’anàlisi política, si s’ha de fer, l’han de fer altres persones amb més distància. Jo aquí he volgut ser sobretot un recopilador i un ordenador de la informació.

Repassar quatre dècades de vida institucional fa reviure moments intensos. Hi ha algun episodi que l’hagi impactat especialment mentre el reconstruïa?

Més que episodis concrets, m’han impressionat els primers anys de democràcia. Aquelles primeres corporacions estaven formades per persones amb oficis molt diversos, molts d’ells autoformats, però amb una vocació de servei extraordinària. Treballaven amb poquíssims recursos, amb moltes mancances i amb moltíssima il·lusió. Haver de començar gairebé des de zero i, tot i això, posar les bases del Montbui actual em sembla una gesta que, vista amb perspectiva, encara té més mèrit.

Al llibre reivindica el paper de molta gent anònima. Qui creu que mereix un reconeixement especial?

En primer lloc, totes les persones que van formar part de les primeres corporacions democràtiques. Van assumir responsabilitats molt grans en un moment molt difícil i amb escassa experiència. També els col·lectius veïnals i les entitats que van empènyer projectes, van reclamar serveis i van fer comunitat. En quaranta anys parlem d’una setantena de regidors i regidores i de prop de 480 persones que han anat a les llistes. Totes elles han posat la cara pel poble en un moment o altre.

Montbui ha viscut una gran transformació. Quin moment o procés creu que simbolitza millor aquesta evolució i com veu el futur del municipi?

Per mi, el creixement de Sant Maure és molt simbòlic. Va néixer pràcticament de zero i això va generar grans necessitats d’infraestructures i serveis. Alhora, va empènyer projectes molt ambiciosos que van convertir Montbui en referència en alguns àmbits. Ara el repte ja no és créixer, sinó cohesionar: garantir la qualitat de vida en un municipi molt divers, amb persones d’orígens i trajectòries molt diferents. Crec que la clau passa per una mirada comarcal, gairebé federalista. Sumant esforços amb la resta de municipis de la conca i de l’Anoia guanyem pes a l’hora de reclamar infraestructures, serveis i finançament.

Durant la presentació del llibre va parlar sobre la democràcia. Creu que està en perill?

Sí, crec que la democràcia és molt fràgil. Ho noto en la desconnexió entre la ciutadania i les institucions i en la facilitat amb què alguns discursos simplifiquen problemes molt complexos. El que més em preocupa és que es normalitzi la idea que una autoritat forta podria arreglar-ho tot sense controls. Jo sé què significa perdre llibertats, sé què és la repressió i la por al carrer. Quan no valorem el que tenim, correm el risc de cedir espais que després són molt difícils de recuperar.

Per què creu que el jovent se n’està allunyant de la política?

Crec que, en part, és culpa nostra. Nosaltres, els polítics i expolítics no hem sabut explicar prou bé què fem ni com funciona un Ajuntament. Això ha generat una imatge distorsionada de la política municipal. També hi ha una tendència a buscar solucions ràpides i contundents que pot fer atractives opcions que posen en risc la democràcia. Quan professors t’expliquen que una part de l’alumnat creu que una dictadura podria arreglar-ho tot, això és per preocupar-se. Falta pedagogia, cultura de participació i pensament crític.

També creu que tothom hauria de passar per un Ajuntament. Què proposa?

Ho proposo com una experiència pedagògica. Seria molt útil que l’alumnat d’institut veiés com funciona un Ajuntament: què és un ple, com treballa una Junta de Govern, quin paper tenen els tècnics, com es controla la despesa pública o com es prepara un pla municipal. Amb unes hores ben explicades, molts joves entendrien que la política local no és una màquina abstracta que es menja impostos, sinó un engranatge format per persones que prenen decisions complexes. Si veiessin aquesta realitat des de dins, estic convençut que hi hauria més respecte, més implicació i menys espai per als extremismes.

El llibre inclou annexos extensos i documentació valuosa. Com va ser el procés de recerca?

Ha estat un procés llarg i, en alguns moments, complicat. Hi ha etapes difícils de documentar amb dades fiables i, com que vinc del món del periodisme, necessito contrastar tot el que poso. Si no puc verificar una dada amb, com a mínim, dues fonts, prefereixo no incorporar-la. Les entrevistes orals amb regidors de totes les èpoques han estat imprescindibles: m’han ajudat a entendre contextos, decisions i moments que la documentació escrita no explicava. Malauradament, el volum de material fa impossible incloure-ho tot al llibre.

Com va gestionar la distància necessària per mantenir una mirada objectiva, tot i haver estat regidor?

He intentat centrar-me en les dades i en el context i no en les meves vivències. M’he vist més com un arxiver que ordena que no pas com un protagonista. La meva experiència hi és, però he fet l’esforç de no convertir el llibre en una memòria política. Volia que fos un document útil, entenedor i accessible per a qualsevol persona interessada en la història del municipi.

El llibre fixa memòria, però també obre portes. Què queda pendent perquè altres ho puguin explorar?

Crec que encara queda molta feina per fer sobre la vida quotidiana del Montbui dels anys vuitanta i noranta: el teixit social, els canvis urbanístics, l’arribada de nova població o les transformacions en la convivència. També caldria una continuació que expliqués el període posterior al 2019, que ha estat intens i complex. Jo ja no m’hi veig emprenent un segon volum, però confio que hi haurà persones que continuaran aquesta feina aprofitant part del material oral que queda pendent.

Ara que el llibre és al carrer, què li agradaria que generés entre els veïns i els futurs responsables polítics?

M’agradaria que ajudés a valorar la feina col·lectiva que ha fet possible el Montbui actual i que reforcés la consciència democràtica. Que els veïns hi trobin el fil del què ha passat i que els futurs responsables polítics el vegin com una eina útil: un recordatori del camí recorregut i una invitació a prendre decisions amb més memòria, més perspectiva i més responsabilitat compartida.

Subscriu-te per seguir llegint