Jordi Reixachs: «No parlem només de boscos: parlem de territori, de persones i de futur»

Quan parlem de quinze anys de l’APF Miralles-Orpinell, de què parlem exactament? Què ha aportat l’associació al territori?

Vam néixer en un moment d’incendis de tercera generació, ventades i nevades que van fer molt mal al territori. El primer que vam aportar va ser organització i prevenció: coordinar ajuntaments, Bombers, Diputació i Generalitat i començar a planificar el bosc d’una manera seriosa. Un dels grans avenços va ser impulsar els plans forestals conjunts, una eina que permet planificar a escala de territori i no finca a finca, imprescindible en un lloc amb propietats tan petites i fragmentades. També hem desenvolupat àrees estratègiques de prevenció d’incendis, que han estat claus, i hem liderat la restauració de l’incendi de Tous des del 2021, evitant plagues, erosió i afavorint la regeneració natural. Tot plegat ens ha portat a entendre que no parlem només de bosc, sinó de territori i de persones.

Quina és la feina més important que fa una associació de propietaris forestals i que sovint la gent desconeix?

La gent pensa que ens dediquem a “plantar arbres”, però és just el contrari. El que fem és gestionar: reduir densitats, coordinar administracions, mantenir camins, prevenir incendis i recuperar espais agrícoles quan convé. També fem molta feina invisible: reconnectar propietaris que viuen lluny amb unes finques que, si no es gestionen, es converteixen en boscos col·lapsats i sense futur.

Com han canviat els boscos de la zona en aquests quinze anys?

Fa vuitanta anys aquest era un mosaic agrícola. L’abandonament dels anys seixanta va convertir aquells camps en bosc espontani, dens i sense gestió. Avui hi ha zones més ordenades, amb àrees estratègiques que ja han demostrat la seva eficàcia. En canvi, altres sectors estan més estressats que mai: pateixen sequera, plagues i una densitat excessiva que els fa molt vulnerables. És un territori fràgil que reclama una mirada de mosaic, no pas una massa contínua de bosc.

Quins són els principals resultats aconseguits en prevenció d’incendis i gestió sostenible?

El més important és que els plans conjunts i les àrees estratègiques funcionen. A l’incendi de Tous es va veure clar: allà on hi havia una actuació prèvia, el foc va canviar de comportament i es va poder frenar. La restauració posterior ha estat molt acurada: retirar part de la llenya cremada per evitar plagues i deixar-ne una altra a terra per frenar l’erosió i afavorir la regeneració. I la pastura extensiva —primer rucs i ara vaques de l’Albera— és el manteniment imprescindible: sense activitat al territori, qualsevol actuació es perd en cinc o sis anys.

Què preocupa avui als propietaris forestals?

Tot. El canvi climàtic, amb boscos estressats que deixen de créixer i no fixen carboni. Les plagues i malalties, que afecten vessants sencers. L’abandonament, perquè la majoria de finques són petites i en copropietat. I la manca de rendiment econòmic: amb els pendents i els sòls que tenim, una gestió forestal clàssica és inviable. Per això hem de parlar de territori: si l’agricultura segueix retrocedint, tot es converteix en bosc abandonat.

Com ha evolucionat la relació amb Bombers, ADF i administracions?

Fa quinze anys, cadascú anava pel seu compte. Avui hi ha una coordinació real, gràcies a iniciatives que van sorgir des de baix, des de l’associació. A les taules de treball hi som tots: Bombers GRAF, Direcció General de Boscos, Centre de la Propietat Forestal, Diputació… Aquesta coordinació és la que ha permès fer plans conjunts i actuar amb una estratègia comuna al territori.

Quins reptes nous planteja la situació actual dels boscos?

La sequera fa que no hi hagi prou aigua per a tots els arbres i els boscos estan literalment estressats. A això s’hi sumen plagues, malalties i una densitat excessiva que impedeix que l’aigua s’infiltri al sòl i alimenti els aqüífers. Amb incendis cada cop més violents, pluges torrencials i períodes llargs de sequera, el risc és clar: la desertització. El territori podria acabar semblant-se a zones molt més seques situades centenars de quilòmetres al sud.

Quins recursos o suports considereu imprescindibles perquè la gestió forestal funcioni?

Més diners no són suficients. Una actuació pot costar uns 3.000 euros per hectàrea i, si després no hi ha activitat al territori, en pocs anys es perd. Calen models econòmics reals: pastura extensiva, biomassa local, fusta de proximitat amb valor afegit com el CLT, i productes com el biochar per millorar els sòls. I sempre en clau de proximitat: aquí no podem competir amb grans boscos europeus.

Quines línies de treball prioritzareu els pròxims anys?

Treballar en xarxa: associació, ajuntaments, ADF, Parc Agrari, cooperatives… També cal incorporar gent jove que pugui impulsar projectes, i això demana habitatge disponible i oportunitats reals. I, sobretot, cal que el model agroforestal existeixi normativament: ara mateix, camp i bosc són mons diferents de la llei, i el nostre territori —una barreja de feixes, camps i boscos— no hi té encaix.

Si hagués d’explicar a un veí per què cal gestionar els boscos i no “deixar-los tal com són”, què li diria?

Que “deixar-ho tal com és” avui no vol dir conservar res, sinó caminar cap a la desertització. Els incendis d’ara no són com els d’abans, les pluges són més torrencials i les sequeres més llargues. I al mig hi vivim nosaltres: cases, pobles, carreteres. La pregunta és senzilla: quin territori volem d’aquí a vint anys?