L’autor igualadí Javi Fernández recupera la figura del dip per explorar el control social

En L’últim dip, Javi Fernández rescata una criatura gairebé oblidada del folklore català —el dip, present en retaules del segle XVI i en topònims com Pratdip— per convertir-la en l’eix simbòlic d’una història que combina terror rural, misteri i una reflexió incisiva sobre el poder i la por. El novel·lista igualadí utilitza aquesta figura mitològica com una ombra que ho impregna tot, una presència ambigua que el lector no sap si és real o si forma part d’un mecanisme ancestral de control social dins d’un poble que viu aferrat a la seva pròpia manera d’entendre el món.

“El dip és molt nostre, però sorpenentment poc conegut”, explica l’autor. Aquesta desconeixença és, precisament, el punt de partida d’una novel·la on la criatura adquireix un doble paper: és alhora mite i símbol, amenaça i excusa, possible culpable i possible eina dels qui dominen la comunitat. “El faig servir com a arma homicida —diu—. M’interessava que el lector no sabés si s’està enfrontant a un ésser real o a una construcció que els poders del poble utilitzen per mantenir tothom atemorit".

Un dip coix i quatre poders en disputa

A partir d’aquest plantejament, Fernández articula el retrat d’una comunitat on hi pesen quatre formes de poder —el religiós, el polític, l’econòmic i un quart poder més lliure i desestabilitzador que prefereix no revelar per no fer espòilers—, totes elles pendents d’un equilibri fràgil que es reflecteix en el simbolisme de la criatura: “El dip és coix d’una pota, i aquesta coixesa és una metàfora del desequilibri i de les tensions que travessen el poble".

La novel·la se situa en el 1807, a les portes de l’entrada de les tropes napoleòniques a la Península. El context històric no domina la trama, però la sosté i la càrrega de significat. “És un moment en què Europa viu un trasbals ideològic i religiós”, apunta l’autor. “Això accentua el xoc entre una comunitat que vol preservar les seves formes i un personatge que arriba de fora amb una mirada nova”. Aquesta fricció entre tradició i canvi, entre pertinença i sospita, entre comunitat i individu, és un dels motors de la novel·la.

Els lectors han respost amb entusiasme. “Hi ha molta gent que l’està rellegint perquè sap que hi ha pistes amagades”, explica Fernández, que admet que la lectura en capes era una intenció buscada des del primer esborrany. El bon ritme de vendes i el boca-orella han fet que l’editorial Spècula anunciï ja la segona edició, només tres mesos després de publicar el llibre.

L’autor està ultimant una segona novel·la, reconeguda amb la Menció d’Honor del Premi Bagaleu de Ficció Climàtica d’Andorra, i continua dirigint la revista literària Narranación, que enguany celebra deu anys amb canvis importants en la seva maquetació i participació.

Tot aquest univers literari i mitològic es va compartir amb els lectors durant la presentació del llibre a la Biblioteca Central d’Igualada, celebrada divendres 21 de novembre i conduïda per Laia Rubio, amb la participació de l’escriptora Inés Macpherson. Una sessió que va confirmar que el dip —coix, ambigu i inquietant— torna a caminar per les nostres lletres.