"Cadascú ha de veure l’art segons la seva experiència, és natural"

Recentment, Igualada va tornar a donar veu al seu teixit artístic amb l’exposició “Es pinta amb el cervell, no amb les mans”, una mostra del dibuixant, pintor i dissenyador igualadí Josep Maria Rosich que obre a La Sala, la sala municipal d’exposicions. Organitzada pel Departament de Cultura de l’Ajuntament d’Igualada, l’exposició recull una selecció de treballs inèdits que l’autor ha anat desenvolupant al llarg dels darrers anys. Les peces posen en relleu la seva profunda reflexió sobre processos i materials, com l’ampolla, la copa o el vidre, i reivindiquen un art elaborat des de l’anàlisi i la composició més que no pas des de l’execució immediata. Aquesta mostra no només situa Rosich de nou en el centre de l’escena cultural local, sinó que també obre una conversa sobre el valor del trajecte creatiu i la manera com l’art es construeix des de la intenció i l’experiència personal.

Com comença la seva relació amb el dibuix i el món de l’art?

No comença, sempre ha estat amb mi. Jo sempre dic que dibuixava abans gairebé de saber què feia. Quan vaig acabar l’escola als catorze anys, el primer que vaig fer va ser dibuixar. Dibuixar i dibuixar. Vaig agafar uns fulls de paper i vaig fer els Beatles, un per un: en Lennon, McCartney, Harrison i Ringo Star. Era gairebé com si estiguessin a l’habitació amb mi.

Des de llavors va tenir clar que la seva carrera aniria per aquí?

En cap moment ha estat una decisió premeditada, jo havia de dibuixar i crear i el meu camí es va anar formant al voltant d’això. Els pares sempre deien que era molt complicat això de viure de l’art, però jo ho he fet tota la vida.

Ha estat complicat fer-ho des d’Igualada?, el sistema encara està molt centralitzat...

Jo vaig viure un temps a Barcelona, però la veritat, no em va resultar. Estava en una empresa internacional i quan vaig veure que allò començava a fer aigües vaig marxar abans que tot allò s'enfonsés amb mi a dins.

Va ser llavors quan va tornar a Igualada.

Exacte, però vaig pensar que no podia muntar un estudi de disseny pel meu compte així d'entrada i vaig demanar feina a una empresa. En aquell moment es deia Impremta Jorba, ara és Graphic Packaging. Els hi vaig ensenyar el meu material i em van dir que podia començar quan em semblés, i l'endemà ja hi era. Allà sempre hi vaig ser dibuixant gràfic i hi havia un gran equip.

Ha estat a partir del dibuix que ha descobert la resta de disciplines artístiques que treballa?

Sí, sempre he estat una persona curiosa, sempre estic investigant i quan he vist alguna cosa que no sabia ben bé com estava feta, ho he investigat i ho he fet.

Per tant, s’ha format més aviat amb aquesta investigació més que no pas per la via formal?

He anat a alguna escola, però no tinc clar que hagi suposat una gran diferència perquè jo sempre he tingut un nivell d’exigència amb mi mateix molt alt. Sí que em vaig formar per ser professor, però per a dibuixar pel meu compte sempre he anat millor, sempre trobava els errors en les formacions dels altres. Això m’ha permès una llibertat creativa més gran perquè jo em feia les meves normes, i eren molt estrictes. Molt més estrictes que les que tenen moltes escoles, però eren les meves. Tot i això, he de dir que l’aprenentatge és continu, encara avui aprenc i considero que és important tenir consciència que hi ha moltes coses que no les sabràs mai.

Quina importància ha tingut al llarg de la seva carrera envoltar-se de bons professionals?

Moltíssima. A la impremta Jorba hi havia un nivell impressionant, es feien coses que no es veien enlloc més. Fèiem servir tintes que venien directament de Rochester, de la seu de Kodak perquè no les venien a cap altre lloc del món. De Nova York a Igualada. Allà podies aprendre només mirant com treballaven els companys. També ens deixaven llibertat creativa i recordo una vegada que vaig poder solucionar un error amb una màquina que havia comprat la setmana abans i no havia ni provat. Tot era diferent. També vam haver d’aprendre tot el tema digital quan va arribar.

Ara no estar digitalitzat és pràcticament impossible. Com s’entrena la creativitat en una època amb tants estímuls?

Jo crec que la creativitat es pugui entrenar, a mi em van dir que es podia estimular, però no ho tinc clar. Jo crec que la tens o no la tens, jo vaig començar a dibuixar fins i tot abans de saber què estava fent.

Com a professor de gravats a La Gaspar, creu que les inquietuds artístiques dels alumnes han canviat?

He estat a La Gaspar en dos períodes, des del 99 fins al 2005 i actualment, també he estat 10 anys a Vilafranca ensenyant tipografia, tècniques gràfiques i projectes. No et sabria dir quina ha estat l’evolució dels alumnes en aquest sentit, perquè molts dels que acudeixen al taller de gravats són pràcticament els mateixos que tenia la Raquel (Camacho, directora de la Gaspar) tenia quan ho feia ella.

Com han conviscut la faceta de dissenyador gràfic amb la d’artista dins seu?

Són dos camins diferents que podríem dir que jo he anat fent en paral·lel. La diferència és que el dissenyador gràfic treballa per encàrrec i ha de comunicar el que necessita el client; l’artista, no. És important saber on ets en cada moment.

Mai s’ha generat cap conflicte entre aquests dos camins?

No, sempre he tingut clar quan estic fent una cosa o l’altra. No m’he perdut mai.

Per què diu que l’art no ha de comunicar?

Sí que comunica, però cadascú ha de veure l’art segons la seva experiència, és natural. Per exemple, en aquesta exposició hi ha un quadre de tres àmfores que apareixen partides per la meitat, quan vaig fer la primera va ser amb la idea de fer veure que "no hi cabia", tot i que hi havia espai de sobres, i després vaig replicar la figura dues vegades com si s’allunyés. Però posteriorment una amiga en va fer una interpretació molt simbòlica i és que em va dir que la part que no es veia estava oculta, que representava la part invisible de la vida.

Què li va semblar aquesta interpretació?

Per a mi, això és el més especial. Jo no ho havia pensat així, però encaixa. De vegades la gent veu coses que tu no has vist, i està bé que sigui així perquè una persona es pot fer seva una obra perquè té una idea del rerefons que hi pot haver, encara que no fos la intenció de l’artista en un primer moment. És per això que no m’agrada explicar què hi ha darrere del quadre, que la gent el miri i ho descobreixi.

El reconeixement és important?

Per ser famós primer ho has de voler, jo no he volgut mai. Faig un dibuix a casa i jo ja soc feliç.