Armando Echeverry: «Aprendre la llengua és una manera de mostrar respecte pel lloc on arribes»

Armando Echeverry Rodríguez (Colòmbia, 1966) viu a Igualada des de l’estiu del 2023. Artista gràfic i cal·lígraf, presenta al local d’Òmnium Cultural a l’Anoia l’exposició El que porta el viatger, una reflexió sobre l’art fet a mà i l’experiència migratòria en un món cada cop més digital. Sol·licitant d’asil, defensa la llengua, la cultura i el coneixement com a eines clau d’integració i convivència.

El títol de l’exposició és molt suggeridor: El que porta el viatger. Què porta realment algú que migra, més enllà d’una maleta?

Quan una persona migra no només porta objectes materials. Porta il·lusió, coneixement, experiència vital i moltes ganes de construir un futur millor. El migrant ho deixa tot per començar de zero, però arriba amb la ment oberta i amb opcions positives per créixer i aportar a la societat que l’acull.

Si hagués de resumir l’exposició en una sola idea, quina seria?

Posar en valor dues coses. D’una banda, el que el migrant pot aportar més enllà de la força de treball. I de l’altra, el valor del fet a mà, de l’escriptura i del gest humà en una època dominada per la tecnologia.

La mostra reivindica el treball manual en plena era digital. Per què és important tornar al gest humà?

La tecnologia és una eina magnífica i jo mateix la faig servir cada dia. Digitalitzo traços, els manipulo, els multiplico. Però escriure és una capacitat única de l’ésser humà. Davant qualsevol situació límit, el que queda és el pensament i l’escriptura. Escriure permet estructurar idees, conservar informació i transmetre emocions. No hauríem de perdre aquesta habilitat.

La cal·ligrafia té un paper central a la seva obra. Què li permet expressar?

La cal·ligrafia va més enllà de les paraules. Combina forma, ritme, textura i intenció. Escriure bé, de manera conscient, reforça el pensament i la memòria. És una manera d’aprendre millor qualsevol llengua i de cuidar el cervell.

Crear és, per a vostè, una manera d’aturar el temps?

Sí, totalment. És un acte conscient, gairebé meditatiu. Quan escric, penso, ordeno idees i em connecto amb el que estic fent. En el món accelerat d’avui, això té molt de valor.

A les làmines exposades també hi apareixen embarbussaments. Per què va decidir començar per aquí?

Els embarbussaments són una manera molt directa d’entrar a la llengua. Connecten generacions, perquè formen part de la memòria oral, del joc, de la infància, però també del repte intel·lectual. A mi m’interessava començar per un element compartit, que no exclogués ningú, i que alhora posés en valor el so, el ritme i l’escriptura. Són llengua viva, i això encaixa molt amb el que volia transmetre amb l’exposició.

Tot i que parla del migrant, l’exposició interpel·la tothom. Tots som viatgers en algun moment de la vida?

Sí. Tots hem estat migrants alguna vegada, encara que sigui dins del nostre propi país o ciutat. El viatge forma part de la vida i del creixement personal.

Com està responent el públic a l’exposició?

La resposta està sent molt bona. A la visita comentada vaig poder explicar personalment les obres i això genera un diàleg molt interessant. Quan pots parlar amb la gent que mira la teva feina, l’obra es completa.

Què li aporta aquest contacte directe amb el públic?

Compartir. L’art també és això: un espai d’intercanvi, de preguntes i de reflexió conjunta.

L’exposició s’acull al local d’Òmnium Cultural a Igualada. Què ha significat trobar espais culturals que li obrin les portes?

Ha estat una experiència molt enriquidora. Hi vaig arribar a través de les classes de català i m’hi he sentit molt ben acollit. A escala humana han estat oberts i receptius, i he acabat fent amistats. És un intercanvi cultural que ens enriqueix a tots.

Vostè ha dit que quan una persona migra ho deixa tot per començar de zero. Què va deixar enrere quan va marxar de Colòmbia?

És un tema personal. A Colòmbia convivim amb moltes irregularitats que acabem normalitzant: inseguretat, corrupció, manca de resposta institucional. Jo vaig decidir marxar després de viure una situació greu i constatar que les institucions no donaven resposta.

I què sent que ha guanyat des que viu a Igualada?

Una altra manera de veure la vida. Aquí, quan hi ha una irregularitat, la gent reclama i exigeix una resposta. Això em va fer entendre moltes coses i veure que la societat funciona d’una altra manera.

Arriba a Igualada l’estiu del 2023. Com recorda els primers mesos?

El primer gran xoc va ser el funcionament dels serveis públics, sobretot el transport. Aquí hi ha horaris, es compleixen i la gent confia que el servei funcionarà. Al meu país, si passa, bé; i si no, t’hi adaptes. Aquí això no s’accepta, i és molt revelador.

Creu que l’art pot ser una eina d’arrelament per a les persones nouvingudes?

Sí. Sovint el migrant queda reduït a uns rols molt concrets. Jo he fet feines de neteja o manteniment, com tants altres, però també tinc experiència, coneixement i capacitat de crear. L’art m’ha permès dir: vull conèixer-vos, però també vull aportar.

Ha defensat que la integració passa pel coneixement de la llengua. Per què és tan important?

Perquè és una manera de mostrar respecte pel lloc on arribes. Aprendre la llengua em permet interactuar, entendre millor la societat i créixer intel·lectualment. Quan dic que estic aprenent català, demano que me’l parlin. És un repte i una oportunitat.

Com veu la societat catalana pel que fa a la convivència amb les persones migrades?

És una responsabilitat compartida. Hi ha normes, però també cal informar-se, preguntar, reclamar quan cal. Si tu t’obres, sovint l’altre també ho fa.

Després de més d’un any a Igualada, se sent de pas o comença a imaginar-se un futur aquí?

Encara hi ha incertesa administrativa, però estic tranquil. Treballo, participo i continuo aprenent. El temps dirà què passa, però mentrestant faig el que sempre he fet: aprendre cada dia alguna cosa nova i compartir el que porto.