“L’Alta Segarra és com la Texas de Catalunya”

Josep Ponsà Camps (Barcelona, 47 anys) manté les arrels familiars que té a Calaf des de la seva besàvia. Després de guanyar dos premis als Texas Sound Internacional Country Music Awards a les edicions de 2022 i 2024, aquest any hi tornarà com a artista convidat i per formar part del jurat. Coincideix amb la seva decisió de cantar en català i amb el seu nom real i passar-se al bluegrass.

Tres acords i una veritat, o cerveses i desamor?

Jo soc més dels tres acords i una veritat. Soc un impostor en el món del country! Perquè d’alcohol, gairebé no en bec, i no m’identifico amb la majoria d’històries que s’hi expliquen, de cors trencats, cerveses, perdedors…

Doncs, en el segon disc [Find Your Path] potser no n’hi ha tant, però en el primer [Lost in the Fields], deunidó el desamor que canta!

És veritat, sí. Va ser com un alliberament. A mi el country m’ha servit de teràpia. Més encara si cantes en anglès perquè és més senzill explicar què sents, parlar de sentiments que faria vergonya que la gent conegués. I sí, hi havia força desamor en aquelles cançons. Crec que el country és una música que t’ajuda. Tot i que també hi ha cançons alegres i de festa, esclar. És una música que t’acompanya sempre.

I llavors, quina és la veritat?

El que sents en cada moment. No calen paraules grandiloqüents ni donar-hi grans voltes. En el country no hi ha grans metàfores, és tot tal com raja.

Tot i cantar en anglès, en el primer àlbum publicat l’any 2021 hi va incloure dos temes en català, Ni un sol record i Poca llum, terra de fusta. En aquesta última, parla del maleït whisky.

No bec alcohol, tot i que la pena sí que la duia. De fet, si substitueixes whisky pel nom d’una persona… aquesta metàfora me la vaig permetre. Qui em coneix, com la meva mare, ho va entendre de seguida.

Per què Joe Fields?

Mira, jo volia cantar en anglès perquè em pensava erròniament que així arribaria arreu del món, als Estats Units especialment, i em semblava que amb el nom de Josep Ponsà no ho aconseguiria. Joe era clar. Fields, va costar més de trobar. Vaig anar fent combinacions amb noms de cantants que m’agraden, fins que un company, en Pablo, em va fer adonar que podia traduir ‘Camps’, que és el cognom de la mare i de l’avi.

I per què el country?

Hi arribo a través del meu germà gran. Ell l’havia descobert a Anglaterra, als anys 90. Tocava la guitarra i escoltava música cada dia. Sense pretendre-ho, me’l va inocular quan jo era un adolescent.

I cantar-ne?

Bé, el pas a cantar va ser més lent. Jo era molt vergonyós. Esperava que no hi hagués ningú a casa, ni tampoc veïns, agafava els discos del meu germà amb les lletres de les cançons, pujava a l’altell de casa i les cantava. També em servia per millorar l’anglès i l’accent.

Recorda el primer disc que el va captivar?

I tant! L’Old 8x10, del Randy Travis. I a partir d’aquí, Garth Brooks, George Strait, Alan Jackson…

Els nou tradicionalistes. Són els seus referents?

Sí. És el que em va entrar primer i crec que és l’estil que més em representa.

La visió del country és la d’un estil patriòtic, conservador i religiós. Hi està d’acord?

Sí i no. És la visió que se’n té i, per això, costa que s’expandeixi. Però, és una visió esbiaixada perquè hi ha molts cantants que, al contrari, són de pensament molt obert i progressista, com Willie Nelson o Johnny Cash, per esmentar els més coneguts. Jo me’ls escolto tots.

En Post Malone ha tret un doble àlbum country, s’especula que Taylor Swift hi tornarà, hi ha tot l’univers Yellowstone… i Lainey Wilson canta Country is Cool Again. Hi està d’acord?

I tant! Sí, crec que hi ha una revifalla des de fa uns quants anys amb cantants com Lainey Wilson, mateix, o Zach Top. Suposo que són cicles. En el country n’hi ha hagut molts, i ara suposo que està passant el mateix. Hi ha un retorn al country tradicional, després d’uns anys de tendència cap al Pop. No sé si les sèries de Yellowstone hi han ajudat tant. Són molts factors que hi influeixen, i en pot ser un, és clar.

Diu que a tothom li agrada el country, encara que no ho sàpiga. Per què?

N’estic convençut. De fet, els concerts que més gaudeixo són els que faig per a persones que no són del country, fora dels balls, les botes i els barrets de cowboy, perquè sempre se m’acosten al final i em diuen “ostres!, no sabia que m’agradés el que fas!!!”. Veig que tinc l’oportunitat de donar a conèixer un estil de música que aquí és força desconegut, més enllà del Kenny Rogers o el Johnny Cash.

Abans dèieu que cantàveu d’amagat. Com va ser el pas de l’altell de casa a un escenari?

Doncs, jo acudia a trobades de ball country i en una vaig conèixer una noia, l’Anna, que tocava la bateria i volia formar un grup. M’havia sentit cantar en alguna ocasió que m’hi havia decidit i m’hi vaig engrescar. Ens dèiem Billy Joe’s. Va ser a finals del 2016. Vam durar un any, només, però va servir per ficar-me el cuc i va ser quan em vaig decidir a muntar el meu grup.

Com arriba al festival de Texas?

Això va ser molt bonic. No t’hi presentes, et seleccionen. Tenen uns vistaires, et descobreixen, t’escolten i et seleccionen per participar en el seu Texas Sound International Music Awards, que es fa a la ciutat de Marshall, a prop de Louisiana. Vaig rebre un correu al compte de Joe Fields dient-me que m’havien nominat. Acabava de treure el primer àlbum, però no m’ho podia creure.

L’any 2022 va guanyar-hi el Best Texas Balladeer i el 2024 el Texas Heritage Performer. Què són aquests premis?

El primer ve a ser al cantautor perquè les balades no fan referència únicament a les cançons lentes. Més aviat són cançons que expliquen històries. I en el segon es premia el respecte a la tradició. Em va fer molta il·lusió perquè, efectivament, és el meu estil. Són premis per a cantants de fora dels Estats Units.

Aquest any també l’han nominat?

No, però m’han seleccionat com a artista convidat i per formar part del jurat i m’ha fet molta il·lusió. Serà a finals de setembre.

Abans ha dit que cantar en anglès va ser un error?

Sí. És que vaig pensar que si ho feia en anglès i amb un nom anglès tindria més sortida internacional. I ara me’n penedeixo. Els catalans no en sabem prou i hem d’aprendre a valorar el que tenim i fer-nos valdre perquè si no ho fem nosaltres, ningú no ho farà.

Nou projecte?

Correcte. Seguiré escrivint en anglès, però ara em vull centrar en un projecte nou amb el nom de Josep Ponsà. Vull ser jo mateix.

Amb la mateixa banda?

No ben bé. Hi haurà l’Aleix Garriga, que hi és sempre, amb el Pedal Steel Guitar, aquest instrument tan country, i tres músics més, Jordi Marquilles, Martí i Jordi Riera, de bluegrass. En lloc d’anar amb bateria i guitarra elèctrica, anirem amb contrabaix, violí i mandolina.

Es passa al bluegrass?

No ben bé, estarem a mig camí entre diferents estils. El bluegrass és una altra passió meva, això sí. I, a més, hi ha una comunitat més activa a Catalunya que organitza un festival cada any, el Bluegrass Camp, al Centre Cívic de la Sedeta de Barcelona, i un festival a Mollet, l’Al Ras, on també hi he tingut la sort de tocar-hi algun any. És un món de gent molt professional.

Vostè té arrels familiars a Calaf, oi?

Sí. Des de la meva besàvia, que era de Tardienta a l’Aragó i que va ser l’encarregada de la caseta de la Renfe. El meu avi era de Cal Damià de Sant Pere Savallinera. Van anar a Barcelona, però tenim casa a Calaf i hi mantenim família. De fet, m’hi vaig casar.

Hi ve sovint, doncs?

I tant! Em té el cor robat. L’Alta Segarra és com la Texas de Catalunya. Si pogués, hi vindria a viure, però tinc la feina a Sabadell. El que més en valoro és poder veure el pas de les estacions, malgrat el canvi climàtic. Sap que tinc una cançó dedicada a Calaf?

Si? A punt de publicar?

No, encara no, l’hem de treballar força, però formarà part del nou projecte. L’havia pensada en estil country, però acabarà sent un entremig amb bluegrass, amb un banjo a l’inici. Em fa molta il·lusió gravar aquesta cançó i donar-la a conèixer a Calaf i l’Alta Segarra. Espero que agradi i que a la gent li faci la mateixa il·lusió que a mi.

Subscriu-te per seguir llegint