Un igualadí que treballa a Iraq: "Vaig tardar 13 hores entre sortir del país i agafar un avió per volar a Istambul"

L'Eusebio Guerrero ja és a camí de casa després d'un periple per les carreteres iraquianes i turques de gairebé 13 hores.

Guerrero té 63 anys i al llarg de la seva vida "les ha vistes de tots colors". Fa molts anys que treballa a l'empresa Equipceramic SA, de Vilanova del Camí, i ara és el cap del departament de termodinàmica. Actualment, estan treballant en una gran fàbrica al nord d'Iraq, a Kirkuk, i la seva feina l'ha portat a viure esdeveniment com l'esclat de la guerra civil a Argèlia el 1992.

Per això, no es posa nerviós fàcilment, però quan dissabte al matí es va llevar a un dels mòduls que fan d'habitatge a la fàbrica, i va tenir coneixement de la guerra a Iran, va veure que era moment de marxar. No tant per les bombes, "que allà no en queien, perquè no teníem cap base americana a prop, sinó per intentar esquivar el problema del bloqueig aeri".

Efectivament, l'espai aeri iraquià estava tancat, i l'única possibilitat era sortir per Turquia. Guerrero va estar en permanent contacte amb l'empresa a través d'un grup de missatgeria, com ja va explicar a Regió7 el seu company Joan Carles Cerdan. Però com també diu, es va passar "tot el diumenge, literalment, intentant convèncer els clients que havia de marxar. Ells intentaven convèncer-lo que "em quedés. Deien que no passava res, i que em podia quedar 24 o 48 hores més. Fins diumenge a les 11 de la nit no van cedir".

I a partir d'aquí va començar una autèntica road movie per les carreteres iraquianes i turques. Eusebio Guerrero, en connivència amb la seva empresa, va buscar un vol per anar a Istanbul des d'una de les ciutats turques que estan relativament a prop de la frontera d'Iraq. Va escollir l'aeroport de "Batman, sí, com el personatge. Una ciutat molt bonica i moderna". Primer problema: "estan en Ramadà, per tant, esmorzen abans de les 5 del matí. No podia sortir abans de les 6, o sigui que havia de buscar un vol al vespre. Ho vaig trametre als clients", i li cedeixen un cotxe i un xofer.

Surten cap a Zhakho per anar a Ibrahim Khalil, un dels passos fronterers entre Iraq i Turquia. El trajecte va durar 5 hores de cotxe, però el conductor iraquià no podia travessar la frontera.

Segon problema: només està indicada una entrada per a cotxes, però els duaners turcs només deixen entrar cotxes amb tres persones. A la zona, fent cua, hi ha taxistes que cobren per fer aquest pas, però ell n'havia de trobar un que el portés fins a Batman. Segons Guerrero, "és un pas molt utilitzat, sempre hi ha molta gent, però amb el conflicte estava a vessar de gent". Finalment, troba un taxi, però ara ha de buscar més gent, per omplir-lo. "Vam trobar un grup de 4 iranians s’hi van afegir. Pugen al cotxe amb maletes i tot, i llavors l'Ahmad, el taxista que havíem agafat es va prendre tan seriosament que tenia pressa que es va colar i es va posar el primer d'una fila de centenars de cotxes. Gairebé ens piquen. De crits i soroll n'hi va haver molt".

La sort per a Guerrero va ser que "a Turquia els europeus poden entrar sense visat, però igualment el control de fronteres és molt lent". Així i tot, va estar 4 hores. Ja en portàvem 9 de viatge.

I encara quedava arribar a Batman, un trajecte de gairebé 3 hores i mitja que l'Ahmad, "un autèntic Carlos Sainz, va fer en poc més de dues. Anàvem a 180, i jo vaig preferir tancar els ulls i dormir. Són els 200 dòlars més ben invertits que he pagat!"

Un cop a Batman, i després de convèncer als tècnics de Turkish Airlines que tenia un enllaç a Istanbul amb Barcelona, "l'empresa va trucar perquè no el cancel·lessin, que anaven a fer-ho", va poder tornar a Catalunya dimarts al migdia. Va tenir més sort que no els companys que estaven a Irbil, que encara avui estaven esperant un vol a l'aeroport turc de Diyarbakir. Entre ells, un altre igualadí.

Subscriu-te per seguir llegint