"Els iranians creuen en la guerra perquè la fi del règim els donarà una millor vida"

Èlia Susanna i López (Igualada, 1975) és llicenciada en Història Contemporània i Antropologia, i té un màster en Estudis per la Pau i Resolució de Conflictes per la Universitat de Bradford. Actualment, està acabant una tesi doctoral a la Universitat Jaume I sobre conflictes armats i processos de democratització. Ha viscut a Guatemala i a l’Afganistan, on va fer recerca sobre processos de democratització en societats de postguerra. Va treballar com a professora a la Universitat de Kabul i posteriorment a la Universitat Americana de l’Afganistan. És professora a la Universitat de Vic i durant deu anys va ser consultora d’Humanitats al departament d’Antropologia de la Universitat Oberta de Catalunya.

Com hem d’entendre aquest atac d'Israel i els EUA a l’Iran?

Hem de tenir clar que des de Khomeini el règim dels aiatol·làs està abusant de la seva pròpia població i la situació s'ha anat agreujant. Els iranians que estan a dins, podríem dir que una bona part, aquesta guerra els està bé perquè el que més necessiten i, no han trobat cap altra manera de fer-ho, és aturar el règim dels aiatol·làs, que els està empresonant ideològica i culturalment dia rere dia de la seva vida.

Els iranians confiaven que hi hagués un atac extern que acabés amb el règim?

Des de dins el país fa temps que s'espera una guerra o que aquest pot ser un dels camins. El fill del xa Pahlavi va dir “mobilitzeu-vos que tenim el Trump a favor nostre”, buscaven eines per poder sortir d’aquesta situació. El dictador Khomeini –qui va fundar el règim dels aiatol·làs– va morir i el règim s'ha pogut mantenir, els iranians no veien manera d'aturar-lo, tot i els anys i anys de manifestacions massives. Els iranians amb qui he pogut parlar que són a dins del país m'han dit que hi ha molta gent que està a favor d'aquesta guerra, que saben que es poden morir, però que la necessiten. L’estat és tan poderós que no l’han pogut trencar. Malgrat no estem d’acord amb la guerra, s’ha d’aturar la crueltat del règim.

L’1 d’octubre de 2024 l’Iran va disparar 180 coets contra Israel i va advertir que la resposta seria “aclaparadora i ruïnosa” si era atacat. Al Pròxim Orient li esperen anys de guerra oberta?

No veig que Donald Trump s’hagi embarcat en cap guerra inacabable, la seva planificació era una operació ràpida. Quan va fer el procés electoral va dir que no lluitaria cap guerra externa perquè volia millorar la situació interna dels Estats Units. I sí que ho està fent, però una guerra llarga no la vol ningú, seria molt complexe, perquè mig món depèn del gas i el petroli d'aquella que venen o que transiten per aquella regió, i no vol que la seva economia trontolli tant com a conseqüència d'una guerra a l'Orient Mitjà. No crec que interessi a ningú, i especialment perquè els principals exportadors de petroli del món són gran part per allà, a part dels EUA. Hi ha altres canals però econòmicament té efectes importants. Tanmateix, el règim ha dit que poden estar fins a 6 mesos atacant, i han ampliat el conflicte al Golf Pèrsic.

Què busquen Israel i els EUA en aquest conflicte?

Israel té interès en controlar què està passant a l’Iran perquè té una relació directa amb Hezbollah, del Líban. L’objectiu principal del Donald Trump, sens dubte, és controlar el procés armamentístic de l’Iran i controlar també què està passant a la frontera amb el Líban. Israel i els Estats Units no fan la guerra per salvar els iranians, perquè la comunitat internacional no es mou en aquests termes. Tenen interessos en altres aspectes econòmics, com les armes nuclears, i de geopolítica i de geostratègia.

Estem a prop de la fi del règim dels aiatol·làs?

És possible, tot i que és difícil preveure com evolucionarà la situació perquè Trump ja ha dit que no està disposats a aturar això fins que no s'acabi el règim dels aiatol·làs. Justament han dit amagueu-vos i quedeu-vos a casa perquè farem la guerra perquè volen enfonsar el règim, i que fins que no hagin enfonsat el règim no ho aturaran. Falta per veure què sortirà després perquè la comunitat internacional no treu un líder per obrir un procés de democratització sinó que ho deixen al lliure albir del guanyador, aquestes són les relacions internacionals avui en dia.

És contradictori que països com el Regne Unit o França s'alineïn ara amb Washington mentre han estat crítics amb Israel pel conflicte palestí?

Sí, però la comunitat internacional està plena de contradiccions constants i les relacions internacionals i la geopolítica dels països va molt lligada als seus interessos i necessitats de cada un dels països amb qui tracta. Està ple d'incoherències. Pedro Sánchez diu “no a la guerra”, i jo hi estic totalment d'acord, però, per altra banda, quan escoltes els iranians parlar que ells estan d'acord en aquest enfrontament perquè això els donarà una millor vida, també ho entenc. El conflicte amb Palestina i el d’Iran són molt diferents per la comunitat internacional.

Tant la Xina com Rússia són aliats de l’Iran, però cap dels dos està donant suport militar. L’Iran ara mateix està sol remant contra els països de la UE i els EUA?

Sí, Rússia no pot entrar en una altra guerra i la Xina té massa interessos comercials. L’eix Rússia-Iran-Xina és un eix de necessitats econòmiques. A més, Rússia té la guerra d’Ucraïna.

Per què Macron, en especial, està augmentant l’arsenal militar?

No és fàcil desxifrar els motius pel qual ho està fent. No augmentar l'armament ens pot fer dependents dels Estats Units –que tenen molta potència–. I entenc que Macron va cap aquí. Si hem de ser una potència al món, ho hem de ser en tots els sentits. Augmentar l’armament mai és el camí, però Europa ha de prendre una posició per si mateixa i no dependre dels EUA. La idiosincràsia europea, la manera de pensar i la democràcia liberal no tenen res a veure amb l’americana. Europa ha de prendre un camí de valors democràtics i de pau perquè és el millor que tenim. Ucraïna, entre d’altres països, voldran anar amb Europa perquè aquesta es presenta a si mateixa com un espai basat en l’estat de dret i els drets humans.

Com és la vida a l’Iran des de l’atac?

He parlat amb gent que són aquí i tenen família allà, i amb afganesos que s’havien refugiat a l’Iran. Els iranians encara intenten fer una vida força normal, segueixen anant a treballar, i estan a l'expectativa del que vagi passant a mesura que la guerra s’allargui. Tenen por, però volen enderrocar el règim. Els EUA van canviant la perspectiva, ara ja diuen que és una guerra fins a l'aniquilació.

El Consell de Seguretat de l’ONU té la missió de restaurar la pau internacional. Segons l’Índex de Pau Global hi ha més de 60 conflictes actius. Estem davant d’un fracàs del multilateralisme?

El Consell de Seguretat es va crear després de la Segona Guerra Mundial amb cinc membres permanents que tenen dret a veto. No és un fracàs total, ni de bon tros. Si no existís aquest organisme probablement hi hauria molts més conflictes i seria encara més difícil desescalar-los. El problema és que cada vegada és més complicat que aquestes grans potències arribin a consensos i, per tant, sovint el Consell queda bloquejat. A més, es va crear per controlar sobretot conflictes entre estats, mentre que avui molts són conflictes interns.

La mediació i la diplomàcia internacional han d’aturar la violència

Sí, i estabilitzar regions. Ara bé, també hi ha problemes globals com el medi ambient, el comerç d’armes o els moviments de població que fan evident la necessitat d’institucions globals més democràtiques. Crear una mena de govern o parlament global legítim democràtic és molt difícil, però és una idea important si volem repensar i reformular el paper del Consell de Seguretat de l’ONU.

Quines possibles sortides preveu?

Hi ha la possibilitat d’accions diplomàtiques que portin a un alto el foc o una treva i avançar en negociacions pel programa nuclear i la seguretat de la regió. Els EUA cada dia envia missatges diferents. L'escalada que hi ha hagut aquesta primera setmana i el fet que Iran pot aguantar 6 mesos pot portar una guerra de desgast i de destrucció del país que no ens fa veure una resolució clara.

Hi ha encara finestres de negociació reals?

L’ONU ja ha dit que hi ha d’haver un alto el foc immediatament, i la Xina també l’ha demanat perquè es reprenguin les negociacions de Ginebra. No sembla que hi hagi senyals clars per cap de les dues bandes. L’Iran diu que no atacarà més els països del Golf Pèrsic, però de moment no sembla que s’hagin aturat del tot. I els EUA no tenen intenció d’aturar-ho fins que el règim no hagi claudicat. La UE té l’oportunitat d’entrar a mitjançar en el conflicte, però hi ha molta desconfiança. La diplomàcia internacional està acostumada a tenir finestres de negociació difícils.