Fina Prats, treballadora social a Igualada: “Els serveis socials no tenim la vareta màgica, perquè sempre hi som”

Després de prop de quatre dècades dedicades al treball social a l’Ajuntament d’Igualada, Fina Prats Ribas (Igualada, 1963), que fa més de trenta anys que viu a Santa Margarida de Montbui i està a punt de jubilar-se, ha rebut el Premi a l’Excel·lència en la Trajectòria Professional en l’àmbit de l’atenció directa. Una distinció que arriba en el tram final de la seva carrera i que, assegura, no sent com un reconeixement individual sinó col·lectiu.

Treballadora social de vocació tardana, Prats ha viscut en primera línia l’evolució —i la complexitat creixent— de les necessitats socials, des de l’atenció als barris fins a la coordinació d’equips. Amb una mirada crítica, però profundament humana, reivindica el paper essencial —i sovint invisible— dels serveis socials.

Què ha significat per a vostè rebre aquest premi després de gairebé quaranta anys de feina?

És un reconeixement a molts anys de feina i estic molt contenta i emocionada. Però no el visc com un èxit individual, sinó col·lectiu. És un reconeixement a tota la feina dels serveis socials de l’Ajuntament. Quan vaig començar érem dues persones; avui som un equip molt més ampli, i això també ens ha permès compartir, parlar i créixer com a professionals.

Quan mira enrere, quin moment destacaria de la seva trajectòria?

Vaig gaudir molt l’etapa que treballàvem als barris. A mi em va tocar el barri de Fàtima i al Nucli Antic. Allà fèiem molt treball comunitari, en xarxa amb farmacèutics, metges o entitats. Treballàvem amb persones nouvingudes, impulsàvem projectes i teixíem vincles molt propers amb el territori. Aquell contacte directe amb la gent és molt valuós, i encara avui em trobo persones que recorden aquella feina.

Sovint es parla de vocació en el treball social. En el seu cas, com neix aquesta vocació?

Va ser una vocació tardana. Jo volia ser infermera, però no vaig entrar i em van proposar el treball social. Al principi no sabia ben bé on em posava i era una professió encara molt desconeguda. Però després ho he interioritzat completament. Té molt a veure amb l’empatia i amb voler ser útil a la societat. Al final, està molt relacionat amb el que m’agradava i amb la manera com entenc les persones.

Amb els anys ha passat per diferents àmbits. Com ha viscut aquesta evolució dins dels serveis socials?

Amb el temps ens hem anat organitzant per àmbits —gent gran, dependència, infància...—, però abans treballàvem més per territoris. Aquest canvi també transforma la manera d’entendre la feina. Tot i això, el treball social continua sent global: no treballem només amb una problemàtica concreta, sinó amb la persona i tot el seu entorn, des de la família fins al barri o la situació laboral.

El treball social implica gestionar situacions molt dures. Com s’aprèn a conviure amb aquesta càrrega emocional?

Costa molt. Has de tenir higiene mental i saber desconnectar quan surts de la feina. Si no, no aguantes. Treballem amb situacions molt complicades i no tothom ho pot sostenir. És una feina vocacional, però també molt exigent emocionalment. El més important és saber desconnectar i tenir una vida de qualitat. La família i els amics ajuden molt.

En aquestes dècades, com ha canviat la realitat social?

Ha canviat molt i s’ha fet més complexa. Ara hi ha més situacions de desnonaments, infàncies en risc o problemes de salut mental. I sovint els serveis socials acabem assumint situacions que altres sistemes no poden cobrir. Som els que acabem apagant focs de situacions cada cop més complexes. Per exemple, en un cas de violència masclista, on hi ha un servei que se n'encarrega, som nosaltres els que actuem d'urgència i hem de garantir un allotjament a la víctima. Durant la pandèmia, per exemple, vam ser dels pocs serveis públics que vam continuar atenent presencialment, amb tot el que això comportava. Aquell moment va evidenciar el desgast, però també que som un servei essencial i que cal reconèixer-ho.

Què continua sent una assignatura pendent?

Els recursos. Cada vegada ens donen més competències, però sense prou personal ni recursos. Això genera molt desgast als professionals. A més, hi ha molta burocràcia i una exigència ciutadana creixent. Penso que el canvi hauria de venir de dalt, a nivell estructural.

Forma part de l’Espai de Reflexió Ètica en Serveis Socials. Per què és important això?

És un espai molt necessari. Es va crear a l’Ajuntament d’Igualada com un grup interdisciplinari per abordar dilemes ètics que ens trobem en el dia a dia. Ens ajuda a reflexionar sobre si hem actuat correctament, fins on podem arribar o com equilibrar decisions complexes. És un espai de debat i assessorament que ens orienta com a professionals, perquè sovint et queda aquell “rau-rau” de si has fet el més adequat amb aquella persona o família.

Quin consell donaria als joves que es plantegen dedicar-se al treball social?

Que els han d’agradar les persones. Treballem amb gent amb dificultats, amb problemes i amb fragilitats. Si això no t’interessa, no és el teu camí. Has de saber empatitzar i posar-te al lloc de l’altre. És una feina molt humana.

Amb quin valor es quedaria de tota la seva trajectòria?

Amb la idea que és una feina essencial però poc reconeguda. I que calen més recursos i més professionals per poder fer-la bé. Tot i això, a Igualada tenim un equip magnífic i el reconeixement que m’han entregat a mi és, en realitat, gràcies a tot aquest equip.