La revifalla del vinil, entre el màrqueting i la realitat

«Mira, ha arribat un punt en què ja no saps si ho vols o t’ho fan voler. Però, és veritat que els últims anys la venda de vinils s’ha incrementat molt», afirma el cantautor Pau Vallvé. «Entre el 2007 i el 2010, la indústria discogràfica va reaccionar a l’auge de l’streaming i el pirateig i a la davallada del cedé i va imposar la recuperació del vinil», resumeix Jordi Márquez, propietari de la botiga Posaldisc, d’Igualada. Tots dos van començar en el món de la música fa trenta anys, en un moment en què el disc de vinil s’havia deixat de fabricar, la gravació digital havia substituït l’analògica i els cedés representaven el cent per cent de la venda de música enregistrada.

«Recordo que els primers anys ho comentava amb d’altres botiguers, perquè el que es deia no em quadrava amb el que jo venia. Però, des de fa tres o quatre anys, és veritat que el vinil s’està menjant el cedé», explica Jordi Márquez.

L’últim informe publicat pels Productors de Música d’Espanya (Promusicae) corresponent a l’any 2025 confirmen la recuperació del disc de vinil tant com en limiten l’abast. Des de l’any 2020, les vendes s’han incrementat d’un 77,8 % i han passat d’1.627.000 a 2.185.000. L’any 2013 se n’havien venut 140.000. El vinil representa el 69,2 % de les vendes en format físic pel 30,3 per cent del cedé, segons Promusicae. Ara: les vendes en format físic tot just van assolir el 2025 el 12,1 % del total d’un mercat copat per l’streaming, amb el 87,9 %, segons les mateixes dades.

Pau Vallvé Navarro (Barcelona, 1981) té arrels familiars i casa a la Guàrdia Pilosa, al municipi de Pujalt (Alta Segarra). Va enregistrar el seu primer àlbum Experiment Zero amb 15 anys. El primer treball en vinil va ser De Bosc, el 2012, i des de llavors tota la seva discografia l’ha publicat en aquest format del que es declara «militant». Ara ven «el doble de vinils que de cedés».

El bateria dels Manel, Arnau Vallvé Socies (Barcelona, 1983), amb la mateixa vinculació amb la Guàrdia Pilosa que el seu cosí, recorda que «el nostre últim LP Per la bona gent va sortir l’any 2019 i ens sorprenia força que la gent encara mantingués l’hàbit de comprar en format cedé». Està convençut que «si publiquéssim un disc ara, molt probablement notaríem aquests set anys de diferència i les tirades de cedés serien molt baixes, o quasi inexistents». L’últim àlbum dels Manel va ser l’EP L’amant malalta (2021) que «vam editar només en vinil».

Jordi Márquez (Igualada, 1974) va establir Posaldisc l’any 1997. En aquell moment, hi havia quatre botigues de discs a la ciutat. Ara només queda la seva. Assenyala dos factors per a la revifalla del vinil. L’any 2007, es va fundar als Estats Units la Record Store Day per reivindicar i donar suport a les botigues de discos independents enfront de les grans corporacions i la venda online. Se celebra el tercer dissabte d’abril. «El cedé va rebre el cop de gràcia quan els cotxes van deixar d’instal·lar-hi lectors», afirma Márquez. Les vendes en vinil van superar les de cedés a partir del 2016.

Qui compra vinils?

«El 80 per cent són persones que no han deixat mai de comprar-ne», explica el propietari de Posaldisc. Un exemple és Toni Garcia (Barcelona, 1958), establert al Castell de Cabrera (Anoia). Atresora una col·lecció amb més de 6.000 vinils «de música dels anys 60 i 70, sobretot. Dec tenir més de 2.500 grups diferents, de tots els gèneres. Tinc discos que molt poca gent té», afirma.

Toni Garcia va fundar Espais i Acrobàcia SL l’any 1991, empresa pionera a Espanya en els treballs de rigging, un sector a què està vinculat des de finals dels anys setanta. Aprofita els seus viatges i la xarxa de contactes que ha teixit amb els anys per ampliar la seva col·lecció de vinils en botigues de tot el món, que l’informen de troballes com l’última adquisició, «una capsa amb gravacions originals» d’un àlbum de Pink Floyd.

Entre els compradors de vinils també hi ha «adolescents i joves. Et demanen àlbums que havien escoltat amb els seus pares, però normalment són temes que han escoltat en alguna sèrie o bé en algun vídeo que s’ha fet viral a les xarxes», assegura Márquez.

Pau i Arnau Vallvé admeten que el gruix de les seves escoltes són en les plataformes d’streaming, tot i ser tots dos compradors de vinil. «Quan m’adono que retorno constantment a un àlbum, llavors entro a la meva col·lecció de vinils», diu Pau Vallvé.

Entre les raons que es donen per explicar la revifalla del vinil —impuls de les discrogràfiques, al marge— n’hi ha tres que destaquen: l’experiència, la desconnexió de les xarxes i la qualitat del so.

«Mira, jo crec que hi ha molta gent que ha tornat a comprar vinil perquè s’ha afartat de les plataformes. Les segueixen utilitzant, però volen una experiència més completa. Amb el vinil, tenen una cosa tangible i molt guapa, amb què escoltar música deixa de ser fer un simple clic. Digues-li ritual, si vols, però jo crec que la gent es cansa d’escoltar cançons soltes i anar saltant d’una a l’altra i busquen una experiència més completa i, potser, compartida amb amics», explica Jordi Márquez.

La experiència «de seure i escoltar música» també la subratllen Toni Garcia i Arnau Vallvé. «Fa anys que al menjador de casa hi tinc un tocadiscos amb un amplificador i uns altaveus amb la intenció de recuperar l’hàbit de seure al sofà i escoltar música amb la màxima atenció», revela el bateria dels Manel, tot i que reconeix que el ritme de vida que du no li ho permet fer.

Pau Vallvé hi afegeix que el vinil «t’obliga a escoltar l’àlbum en l’ordre de cançons que l’artista ha decidit, i això fa que se’t obrin nous horitzons». A més, «t’aporta l’experiència de sortir de les xarxes i les pantalles i això és or».

El debat de la qualitat de so

En l’estratègia per a la seva reintroducció es va dir que «el vinil era més real» i que «el seu so era molt millor» que el del cedé, recorda Jordi Márquez, qui no hi està del tot d’acord. «Més que sonar millor, crec que sona diferent», aclareix. Per a Pau Vallvé el so, «tot i que mesurablement en teoria és pitjor, a mi m’agrada mes perquè té una màgia que no trobem en el cedé».

«Jo diria que té a veure amb la diferència entre el so analògic i el digital. Potser és una percepció psicoacústica més que no pas científica, però sempre he tingut la sensació que els vinils són més agradables d’escoltar, que generen menys fatiga» afirma Arnau Vallvé. Ara, també adverteix que «els discos d’avui han estat gravats en digital» i que «qualsevol reedició dels discos antics també han estat remasteritzats en digital».

Toni Garcia hi està d’acord. «Jo tinc discos que han estat remasteritzats i de què en tinc l’original i el so analògic és molt millor», afirma. «Hi aprecies tots els matisos dels instruments i les veus. Aquesta qualitat no te la dona el so digital, que és completament pla», diu. Abans que el cedé, prefereix «la cinta de casset perquè s’hi pot reproduir realment el so que hi ha».

Jordi Márquez comparteix aquesta visió, tot i que hi fa dues observacions. La qualitat de l’enregistrament és determinant perquè «antigament hi havia alguns vinils que sortien amb premsatges horrorosos i sonaven malament». «És veritat que el vinil sona més poderós, amb més cos, i que el so del cedé es nota més comprimit, amb menys detall», explica «però, al capdavall, també depèn de l’equip de música de què disposes».