Albert Balcells Padullés, Fundador i president d'Ocisport “Estem satisfets d'haver contribuït a estendre la pràctica esportiva”

Albert Balcells Padullés (Igualada, 1973) va haver de deixar el ciclisme de muntanya l'any 1998 per una lesió a les cames, després d'haver estat cinc cops campió de Catalunya i un d'Espanya i acumular un munt de participacions en Campionats del Món, d'Europa i a la Copa del Món. "És on vaig aprendre l'ofici", afirma. "Jo havia començat de ben petit a fer tota mena d'esports, fins que als 17 anys vaig descobrir la bicicleta de muntanya. M’hi vaig dedicar professionalment. Al 1998, vaig haver de retirar-me per una lesió. Llavors, vaig seguir fent tota mena d'esports, des de raids d'aventura i curses a peu, també en bicicleta, però ja no de manera professional."

Què el va motivar a fundar Ocisport?

Bé, seguia vinculat al món de la bicicleta i de l'esport. Era tècnic de la Federació Catalana i treballava a Buff de director de màrqueting. Les competicions no estaven desenvolupades del tot i, una mica com a hobby, ens vam plantejar d'organitzar un calendari de competicions internacionals de BTT, amb una imatge conjunta. Aviat es va fer gran i ens hi vam dedicar plenament.

Quants treballadors eren en començar i quants en són ara?

Vam començar tres socis i amb un treballador fix i amb alguns col·laboradors que ens ajudaven els caps de setmana. Ara som uns 15 treballadors, però en alguns esdeveniments hi ha més de 400 persones treballant-hi.

I del calendari internacional de curses primer, a quants esdeveniments actualment?

Vam començar amb una temporada de 8 curses, que volia dir una al mes. Ara n'organitzem prop de 35, que vol dir una cada setmana.

Quin és l'esdeveniment més gran?

La Sea Otter Europe, sens dubte. El festival ciclista que organitzem a Girona. És una fira europea molt gran i molt potent, amb prop de 75.000 visitants i amb 500 marques expositores, i amb 12 competicions en un cap de setmana. L’altre seria la Copa de Món de Bicicleta de Muntanya que organitzem a Andorra.

En quina posició queda la Volcat, amb la 21 edició tot just acabada?

En el graó següent, en els esdeveniments mitjans que organitzem. Com el Garmin Mountain Festival a la Vall de Boí, l'Skyrace Comapedrosa, també a Andorra, o les dues competicions que fem a Banyoles.

Us imaginàveu on sou, fa 25 anys?

No, no! És que tampoc era l'objectiu. El que preteníem era reforçar el calendari català de curses de bicicleta de muntanya. És veritat que vam veure la necessitat que hi havia de professionalització i, a partir del 2004, sí que ens vam plantejar reptes, com fer una fira, organitzar proves de la Copa del Món i fer els esdeveniments que estem fent avui en dia.

En aquests 25 anys, l'esport ha evolucionat de manera extraordinària. S’ho imaginaven l'any 2001?

Doncs, sí, absolutament. En aquell moment, qui volia dedicar-se a l'esport havia de fer un esforç considerable. Vam tenir la sort de poder fer créixer corredors que ara son estrelles mundials. Llavors, ni les curses de muntanya, ni la bicicleta de muntanya tenien la repercussió i la promoció que tenen ara. El que hem vist en aquests anys és que l'esport s'ha popularitzat, sigui per raons de salut, de socialització o de reptes personals. I n'estem satisfets d'haver-hi contribuït, de veure com s'ha estès la pràctica esportiva.

Quants participants tenien llavors i quants ara?

Pel que fa l'elit, el nombre és semblant. L’elit continua sent els 50 ciclistes de sempre. Ara, és veritat que en les proves més populars ara hi hi ha milers d'inscrits. La Marató de Barcelona, per exemple. Quan nosaltres l'organitzàvem, hi havia 4.000 corredors, i aquest any han arribat als 32.000. Realment, l'esport s'ha democratitzat. I n'estem contents perquè sempre hem cregut que l'esport és una de les medicines d'aquesta societat.

La incorporació de la dona a l'esport és el factor més destacable en aquests 25 anys?

En el cas de la competició, crec que s'ha mantingut prou equilibrat, tot i que en les nostres proves sempre hi ha més homes que dones. Però, en algunes curses populars hi ha més dones que homes. I sí, ha estat una gran conquesta de la dona, també, fer esport i trobar els seus espais de salut i socialització. L’esport també és una eina d'igualtat.

En aquests 25 anys, han passat la crisi del 2008 i la pandèmia de la covid. Com els va afectar?

Doncs, mira, el nostre és un dels sectors que no nota les crisis econòmiques, al contrari. Perquè quan la gent es queda sense feina o quan té algun problema social, l'esport li acaba sent un refugi. Poder sortir a córrer o en bicicleta li serveix per esbargir-se.

I la de la covid?

Més complicada, sí. L’aturada total ens va afectar moltíssim. Vam haver de deixar d'organitzar esdeveniments, és clar. Tothom va haver de parar i es va generar molta incertesa. La sort que vam tenir és que va durar poc.

I va seguir un boom?

Sí. Perquè durant la part final, molta gent va trobar en l'esport la manera de sortir de casa. I ja s'hi va quedar.

Amb la perspectiva dels 25 anys, quina evolució preveu de cara als pròxims anys?

El marge de creixement és gran, encara. Sobretot perquè persones que es consideraven grans fa uns anys, ara fan activitat física, sigui córrer o anar en bicicleta. La vida esportiva s'està allargant. La necessitat de cuidar-nos ha entrat de ple a les nostres vides. Per això hi ha qui diu que els gimnasos són les noves discoteques. La gent hi va a fer esport, és clar, però també per socialitzar. Cada dia veiem que hi ha grups de persones que queden per anar a córrer junts als vespres, quan abans ho fèiem de manera individual i érem ben pocs.

A banda de la gent gran, quins altres sectors de creixement veuen?

S’està treballant bé en els preadolescents des de l'àmbit familiar, per exemple.

I el dels joves?

És un dels punts en què cal incidir, sí. Hi ha la competència de les pantalles, però no només. Costa que no abandonin la pràctica esportiva a partir d'una certa edat.

Hi ha algun pla de treball?

Sí, des de la Generalitat hi ha un pla específic per actuar des de l'ESO i el Batxillerat perquè és clar que no estem tocant la tecla més adient per aquestes edats. Sí que n'hi ha que continuen competint o que van al gimnàs, però n'hi ha molts que no i que adopten hàbits poc saludables que els atrauen més que no pas anar-se'n a dormir d'hora per llevar-se d'hora el dissabte o el diumenge.

La competitivitat és un factor?

Sí, sens dubte. Organitzem competicions i ho detectem. Aguanten fins als 15 o 16 anys, però, així que els resultats no arriben, a partir dels 17 o 18 anys abandonen. En una part, s'entén perquè s'han de sacrificar moltes hores per dedicar-se a la competició. S’ha de treballar en aquest aspecte perquè a l'elit n'hi arriben molt pocs. S’ha d'incidir en l'esport com a base per mantenir una vida saludable. Aquest hauria de ser el gran èxit del món de l'esport.