Maribel Nogué, activista social i feminista: “La vida és com una cursa de relleus”

Maribel Nogué i Felip (Igualada, 1947) és escriptora i referent del moviment feminista i social a l’Anoia, amb una llarga trajectòria en l’àmbit associatiu, sindical i institucional. Ha estat vinculada a CCOO, ha participat en les lluites veïnals i va ser regidora a Santa Margarida de Montbui, tot mantenint una presència activa a la premsa local amb articles d’opinió.

Com ha viscut aquest reconeixement, després de tota una vida de militància?

Encara l’estic paint emocionalment, la veritat. Va ser un moment molt potent. Però jo vaig prohibir fins i tot la paraula homenatge, perquè no m’agrada gens aquesta idea de posar una persona per damunt de les altres. No és el meu esquema, i menys sent com soc, feminista. Jo no m’ho miro com una medalla, sinó com un pretext per ajuntar-nos. Que se m’utilitzés d’esquer per reunir-nos la gent que hi eren, per posar damunt la taula no tant la meva trajectòria personal com els fets històrics que hem anat vivint, això sí que em sembla valuós.

Per tant, el sentit més profund de l’acte no era tant parlar de vostè com de tot allò que representa una generació?

Exacte. Jo no soc una proesa individualitzada. Soc fruit d’un temps que hem compartit. La meva vida és també la vida de molta gent de la meva generació. Vam néixer sota el franquisme, en una època en què calia resistència i coratge, i aquest reconeixement el vaig viure també com una reafirmació: encara que no tinguem la majoria, encara que no estiguem de moda, hi ha una persistència resistent que continua existint.

Quan neix aquesta necessitat d’implicar-se?

De jove. És la motivació juvenil. Quan ets jove vols canviar el món. No t’agrada el que tens al davant i tens aquella empenta de voler fer-ho tot nou. Jo venia d’una família molt religiosa, però la resposta que em donaven no em servia. En canvi, hi havia un corrent social molt fort, moltes ganes de transformar les coses. Eren els anys seixanta, una època en què molta gent es comprometia, i el meu va ser un compromís molt vocacional.

I aquest compromís es va anar transformant amb els anys?

Sí, perquè una cosa és la motivació inicial i l’altra és com la desenvolupes al llarg de la vida. Les coses no surten mai del tot com imagines i t’has d’anar adaptant. Jo no m’ho miro en termes de guanyar o perdre, sinó de ser conseqüent. Si hi havia un context d’associació de veïns, m’hi implicava. Si hi havia un context d’ajuntament, també. Si hi havia una lluita per la sanitat, m’hi implicava a fons. Si tocava treballar des del feminisme, també. He intentat fer, en cada etapa, allò que estava a les meves mans.

En aquest recorregut hi apareixen feminisme, sindicalisme, lluites veïnals, serveis públics, pau… Quin fil ho lliga tot?

Sobretot una cosa: intentar que en aquesta societat ningú se senti ciutadà de segona. Jo, com a dona, m’hi vaig sentir. I també ho veia en els joves, en la gent que quedava més al marge, en persones d’orígens diversos. He intentat que al meu entorn no es generés discriminació. I, darrerament, també m’he implicat en mobilitzacions contra el que passa a Palestina o en causes que tenen a veure amb la dignitat humana. No són gestes èpiques, perquè ni m’agrada aquest llenguatge ni em considero cap heroïna. El que he fet és mirar de ser conseqüent.

Vostè insisteix molt en aquesta idea de no situar-se com una figura excepcional. Per què?

Perquè no ho soc. El que pugui ser jo avui, com a personalitat o com a manera d’entendre la vida, s’ha construït amb les amistats, els debats, les lluites i els temps compartits. Ens hem anat adaptant tots plegats. Per això dic que, si ara dono testimoni, no és per sobresortir, sinó perquè tinc eines per fer-ho: memòria, capacitat de comunicació, capacitat d’escriure. I això em toca posar-ho al servei dels altres.

Aquesta capacitat de comunicar també la va portar a impulsar “La Muralla”, a Ràdio Igualada. Què va significar aquell projecte?

Va ser molt important. Quan es va reobrir la ràdio municipal, vaig proposar fer un espai dedicat a la dona, però no tant per fer teoria feminista, sinó per compartir la vida. Jo imaginava moltes dones escoltant la ràdio mentre feien el sopar, o mentre eren a la cuina, i volia oferir-los un espai on es parlés de vivències que no sortien als telenotícies. Era això: compartir experiències, posar veu a coses quotidianes i profundes alhora.

I va durar molts anys.

Catorze. En total van ser 467 programes, des del 1993 fins al 2007. Va ser un programa molt viu, amb entrevistes, reflexions sobre l’actualitat, música, participació de les oients… Però jo mateixa vaig veure que hi havia un moment en què calia tancar l’etapa. No és el mateix trencar que tancar. Vaig voler plegar abans de repetir-me, abans de perdre la frescor i la qualitat que havia tingut.

Per què es deia “La Muralla”?

Pel poema de Nicolás Guillén, que aquí també es va fer conegut en versió cantada. La idea m’agradava molt: una muralla que es pot obrir per deixar entrar el que és bo, o tancar per protegir-nos del que fa mal. Jo en vaig fer una lectura pròpia: obrir la muralla perquè les dones poguéssim dir les nostres coses, trencar murs de silenci, però també tancar-la quan calia recollir-se i parlar amb confiança.

Mirant enrere, les conquestes socials que vau impulsar s’han consolidat o estan en risc?

Moltes es van aconseguir, però moltes altres han tirat enrere. L’antifranquisme i la mobilització obrera van empènyer molt. Sense aquella pressió popular, la transició hauria estat encara pitjor. Però després hi ha hagut desencís, retrocessos i una sensació molt gran d’impotència. Ara bé, jo crec que la qüestió no és tant si hem guanyat o perdut, sinó si som capaços de mantenir-nos fidels a uns valors.

En els últims anys han crescut discursos que qüestionen drets que semblaven consolidats. Li preocupa?

Sí, em preocupa. Jo he viscut el franquisme i he viscut el masclisme de manera molt directa. I em preocupa especialment perquè, en comptes d’anar al fons de les desigualtats, sovint es tracta tot de manera massa superficial. Amb la igualtat no n’hi ha prou de dir-la: cal entendre d’on venim, quin dèficit arrosseguem les dones, per què les polítiques de discriminació positiva existeixen. No és per privilegiar ningú, és perquè no sortim des del mateix punt de la cursa.

Ho explica sovint amb imatges molt clares.

Sí, perquè a vegades ajuda més una imatge que un discurs teòric. Jo dic que no és el mateix un poti-poti de verdures que una amanida. En una amanida cada ingredient manté la seva identitat, però junts milloren. Això és la convivència: no uniformitzar-ho tot, sinó saber combinar la diversitat. Cal direcció, sí, però no autoritarisme. Com en una orquestra: sense director no és possible, però sense músics tampoc hi ha música.

Creu que avui és més difícil construir aquesta convivència?

Sí, perquè portem una vida molt individualitzada, molt teledirigida, molt enganxada a agendes i obligacions. Estem molt informats, sí, però parlem poc de debò. I jo continuo pensant que el que més falta fa és l’horitzontalitat: parlar-nos amb obertura, compartir les misèries quotidianes, sentir-nos còmplices. Això és el que ens fa persones i el que evita que cadascú es pensi que està sol.

També ha explicat que ara està tancant etapes personals i vitals. Com viu aquest moment?

Amb realisme i amb autonomia. La gent té dret a viure del mateix treball, i si necessito ajuda, vull que sigui en condicions dignes i compensades. M’he muntat aquest esquema de vida per afrontar amb autonomia una etapa que tothom, d’una manera o altra, acaba passant.

Després de tota una trajectòria de lluita, per què diria que encara val la pena implicar-se?

Perquè la vida és una cursa de relleus. Jo ara no puc fer el que feia quan tenia quinze o vint anys, però sí que puc aportar experiència, memòria, paraules. Cada etapa de la vida té la seva feina. I em sembla molt sa que els infants parlin amb els avis, que no considerem la gent gran una nosa, sinó un dipòsit de vivència. Si la vida és una cursa de relleus, a cadascú li toca fer el que li toca fer. Si no, passes per la vida sense els deures fets.

I si hagués de resumir què voldria que quedés d’aquest reconeixement, què diria?

Que això no és perquè jo me’n vagi contenta ni perquè em pengin medalles. És, senzillament, una etapa més. I, sobretot, una oportunitat per dir que cal fer memòria, compartir experiència i no deixar-nos vèncer per la sensació que no hi ha res a fer.

Subscriu-te per seguir llegint