Fina López, actriu, narradora oral i professora de teatre: “Vaig deixar-ho tot per tornar al teatre”

Hi ha vides que segueixen un camí recte i vides que, en algun moment, es desvien. La de Fina López no és tant una desviació com un retorn. Un retorn a una intuïció antiga, gairebé oblidada, que havia quedat enterrada sota anys de feina, família i responsabilitats. Perquè el teatre no va arribar tard a la seva vida: hi era des del principi. “Se’m va obrir, no una finestra, sinó tot un món”, recorda del seu primer contacte amb l’escenari, quan a l’escola i a l’institut professors com Joan Hervàs o Andrés Calvo li van fer descobrir que allà hi havia alguna cosa que l’interpel·lava directament.

A casa seva —sense referents artístics—, el teatre no entrava dins les opcions reals. Quan va dir que s’hi volia dedicar, la resposta va ser clara i definitiva: no. “Em van dir que no em guanyaria la vida”, explica. Sense xarxa, sense ningú que li confirmés que aquell camí era viable, va acabar cedint. Va triar una carrera gairebé per descart —Dret Laboral—, perquè era curta i memorística, i va iniciar una trajectòria professional llarga com a administrativa, en gestories, empreses i entorns laborals que li donaven estabilitat, però no sentit.

El teatre va desaparèixer del tot. “El vaig abandonar al 100%”, diu. I no només el teatre, també la música, també qualsevol rastre d’aquella part creativa que havia emergit amb tanta força en la seva joventut. “Vaig entrar a la roda de hàmster”, resumeix.

Després de molts anys, el trencament no arriba com una decisió conscient, sinó com una alarma. El cos comença a parlar abans que ella. Malestar, febre constant, visites mèdiques sense diagnòstic. Fins que la resposta es fa evident, gairebé brutal per la seva simplicitat: “Era infelicitat”. No hi havia cap altra explicació. Estava vivint una vida que no era la seva, però encara no sabia com sortir-ne.

La sortida va arribar d’on menys s’esperava. De la seva mare, la mateixa que anys enrere li havia tancat la porta al teatre. Aquesta vegada, però, li diu just el contrari: per què no hi tornes? I gairebé com si el món s’alineés, l’endemà mateix es troba pel carrer amb dues persones vinculades al teatre que li ofereixen exactament això: tornar-hi. I aquesta vegada no s’ho pensa.

Comença fent teatre, però de seguida també l’ensenya, i descobreix que aquell espai també li és natural. Treballa amb infants i adolescents, i connecta especialment amb els joves, amb qui sent que pot transmetre no només tècnica sinó també una manera de mirar-se a un mateix. Aquesta dimensió pedagògica no és secundària: fa més de quinze anys que dona classes i és una part essencial del seu present.

Paral·lelament, decideix formar-se amb rigor. Primer amb un postgrau de teatre i educació a l’Institut del Teatre —una decisió presa a contracorrent, gairebé d’amagat— i després amb estudis d’arts escèniques a Manresa, que li permeten construir una base sòlida mentre continua criant els fills. Aquells anys són exigents, però també fundacionals. “No pots fer aquesta carrera si no mires cap a dintre”, explica. I aquest mirar cap a dintre ho transforma tot: la seva manera d’entendre l’ofici, però també la seva manera d’entendre la vida.

El canvi vital arriba de manera inevitable. La seva evolució artística la porta a qüestionar tota la seva vida, fins al punt de prendre una decisió que ho altera tot: separar-se després de vint-i-quatre anys de matrimoni. No hi ha un gran conflicte extern, sinó una distància interna que ja no es pot sostenir. “De la vida que tenia a la vida que tinc, és una altra vida”, diu. I aquesta altra vida implica deixar enrere estabilitat, seguretat i una idea molt concreta del que havia de ser la felicitat.

A partir d’aquí, el camí es construeix des de la persistència. Dona classes, fa contacontes, participa en projectes teatrals i audiovisuals, sovint autoproduïts, sovint sense remuneració. Ha treballat amb companyies com Terra Teatre, ha participat en curtmetratges i fins i tot en una sèrie que ha acabat a Filmin. “No paro de fer coses”, diu.

Té un objectiu clar —entrar a la indústria del cinema i la televisió— i alhora sap que hi arriba tard i que el camí és desigual, especialment per a les dones. Parla sense embuts de la dificultat de trobar papers, de la tendència a donar determinats rols als homes o a actrius ja consolidades. Tot i això, no renuncia a res: “No descarto absolutament res”.

Mentrestant, crea els seus propis espais. Ara prepara un espectacle de contes per a adults a partir de textos de Llorenç Puig, un projecte que combina la seva faceta d’actriu i narradora. “M’apassiona explicar contes”, diu, i ho entén com una forma plena de teatre. Aquest retorn a la narració oral, que ja havia explorat abans, és també una manera de reafirmar-se: de no esperar oportunitats, sinó de generar-les.

“El meu repte és gaudir del camí”. I en aquest camí hi ha una certesa que pesa més que les dificultats: haver estat capaç de canviar de vida quan tot semblava tancat. Perquè, al final, la seva història no és només la d’una actriu. És la d’algú que decideix no conformar-se amb la vida que li tocava i construir-ne una altra.