Laura Tapiolas, periodista: "M’agrada entendre les coses abans d’explicar-les"

Abans de decidir que seria periodista, la Laura Tapiolas ja necessitava entendre el món. Explicava històries, escrivia contes, participava en concursos literaris i buscava qualsevol excusa per parlar amb la gent. Encara no sabia quin nom tenia aquella inquietud. Anys després descobriria que se’n deia periodisme. A casa seva no hi havia una gran tradició literària, però sí una petita herència: la seva àvia, que no havia pogut anar a escola, escrivia poemes al darrere de les factures i els guardava en un calaix.

De petita, la Laura va guanyar diversos concursos, entre els quals el Premi Pilarín Bayés. A batxillerat va convertir el treball de recerca en una novel·la breu, Iris, que ara recorda amb una barreja de tendresa i vergonya. «L’enterraria en un calaix», diu. Però aquell experiment adolescent ja contenia alguna cosa de la periodista que seria després.

Quan va arribar el moment de triar estudis, però, no ho tenia gens clar. La curiositat la portava en massa direccions: va pensar a estudiar Física i arribar a ser astronauta, a entrar a l’Institut del Teatre, a fer Belles Arts o a dedicar-se a l’escriptura. Finalment va escollir Periodisme gairebé sense convicció. Només després, quan va entendre el valor social i democràtic de l’ofici, se’n va enamorar.

Va estudiar Periodisme a Blanquerna, una etapa que també li va fer descobrir una realitat molt diferent de la seva. Venia de Vilanova del Camí i es va trobar amb companys que havien tingut oportunitats molt diferents de les seves. Mentre alguns podien dedicar el temps a estudiar idiomes, fer pràctiques no remunerades o teixir contactes, ella havia de compaginar la carrera amb la feina.

La pandèmia va estroncar una part d’aquella etapa i la va obligar a seguir moltes classes en línia. L’últim curs va marxar d’Erasmus als Països Baixos, on va descobrir una societat que percebia més avançada en molts aspectes polítics i socials. Però la seva veritable escola arribaria després, a la revista El Temps. Hi va entrar en pràctiques i, al cap d’una setmana i mitja, ja li van oferir continuar quan acabés. S’hi quedaria tres anys.

A El Temps va descobrir un periodisme que gairebé semblava anar a contracorrent. Cada dilluns «hi havia consell de redacció, es proposaven temes, es discutien i es decidia quins mereixien convertir-se en reportatges». «Hi havia temps per desplaçar-se, observar i parlar llargament amb els protagonistes». Podia passar dos dies amb uns ramaders del Pirineu, acompanyada d’un fotògraf, i tornar després a la redacció per construir una història amb olors, colors i detalls. “Va ser una escola absoluta, més que la facultat”, assegura.

Allà va aprendre els criteris deontològics de l’ofici, va incorporar una mirada sobre el conjunt dels Països Catalans i va cultivar el perodisme narratiu: «explicar la realitat amb rigor, però també amb una certa ambició literària». «Donar importància al fons sense renunciar a la forma». Aquella manera de treballar li semblava preciosa, però també en veia les esquerdes. Els subscriptors envellien, el paper perdia lectors i els grans reportatges no sempre connectaven amb els temes ni amb els ritmes de la seva generació.

El primer pas cap a les xarxes va arribar encara des d’El Temps, amb El temporitzador, un videopòdcast que explicava un tema d’actualitat en set minuts. Davant de la càmera va descobrir que aquell llenguatge li agradava tant com escriure o agafar un micròfon. Va començar a publicar vídeos al seu propi perfil, li van sorgir col·laboracions i, l’octubre passat, va deixar la revista per fer-se autònoma. No ho va viure com una ruptura amb el periodisme clàssic, «sinó com una manera d’aplicar-ne els mateixos principis en uns formats diferents». Està convençuda que es pot fer periodisme rigorós a Instagram o TikTok, tot i que adverteix que les xarxes sovint barregen informació, opinió i propaganda fins al punt que «la gent no té manera de diferenciar una cosa de l’altra».

El Premi CRIT, que ha rebut en la categoria d’informació i actualitat, ha reconegut la feina que fa als nous formats i li ha donat visibilitat. Ho celebra, però de seguida relativitza el mèrit individual. Sap que treballa sovint sola, des de casa i amb l’ajuda de companys i amics, i que el repte és molt més gran que un premi: aconseguir que el periodisme reconnecti amb les noves audiències sense abandonar la verificació ni la deontologia.

Aquesta preocupació per la veritat travessa tot el que fa. També el projecte literari en què treballa ara, encara en una fase inicial i que prefereix mantenir en segon pla. La pregunta de fons és si la veritat ha mort o si, en realitat, mai no va ocupar el lloc central que ara imaginem. És una qüestió que la porta a dubtar, investigar i revisar les seves pròpies certeses, una actitud molt periodística fins i tot quan s’endinsa en la ficció.

Potser d’aquí a uns anys ho farà des d’un documental, des d’un llibre o des d’una cobertura internacional. Sigui quin sigui el format, la Laura continua buscant exactament el mateix que quan escrivia les primeres històries de petita: entendre la realitat abans d’explicar-la.