"Després de 20 anys, tenim més curiositat pel futur que nostàlgia pel passat"

L’any passat vau celebrar vint anys de trajectòria. Com és anar evolucionant amb les noves tendències i nous públics?

Intentem no perseguir gaire les tendències, perquè quan les persegueixes probablement ja hi arribes tard. Evidentment, escoltem música nova, ens interessa què està passant i ens agrada treballar amb gent més jove, perquè n’aprens molt. Però sobretot intentem continuar fent cançons que ens agradin a nosaltres. I és bonic veure que ara als concerts conviuen generacions molt diferents.

Amb quin àlbum us sentiríeu més identificats actualment?

Potser Només d’entrar hi ha sempre el dinosaure. És un disc que parla molt del pas del temps, de fer-se gran, de les expectatives que tenies sobre la vida i del que acaba passant realment. Curiosament, ara hi ha coses d’aquell disc que encara ens representen més que quan el vam fer.

El 2025 vau oferir un únic concert a Catalunya per l’aniversari del grup. Com heu viscut aquest retorn als escenaris catalans?

Amb moltes ganes. L’any passat vam tocar molt poc expressament i això ha fet que aquest any hi hagi una certa sensació de retrobament. I el més bonic és comprovar que les cançons han continuat fent la seva vida mentrestant. Ara mires el públic i hi veus gent que ens escoltava fa quinze anys al costat de nanos que ens han descobert fa molt poc.

Quina és la millor referència cultural que heu colat en una cançó?

Potser ens quedaríem amb Jean-Luc. Agafar Godard i À bout de souffle i acabar fent-ne una cançó que canta gent que probablement no ha vist mai una pel·lícula seva em sembla meravellós. És una mica el que sempre ens ha agradat fer: barrejar cinema, literatura i cultura popular amb coses absolutament quotidianes.

Teniu algun ritual abans de sortir a tocar?

No tenim cap gran ritual. Escalfem una mica, ens abracem fort i juguem a un joc que es diu «Qualsevol dit». I llavors, a tocar.

El 22 d’agost sereu a Igualada. Adapteu el repertori quan toqueu en una festa major?

Sí, perquè una festa major té una energia molt concreta i un públic molt divers. Intentem fer un concert obert, amb les cançons que la gent espera i molts moments per cantar i celebrar. Però sense renunciar al que estem fent ara: volem explicar d’on venim, però també on som.

Viviu diferent una festa major que un concert en sala o teatre?

Totalment. En un teatre tens un públic que ha comprat una entrada expressament per veure’t i pots jugar més amb els silencis, els tempos o les cançons més delicades. En una festa major també has de guanyar-te la gent que simplement passava per allà. És una energia més immediata, més física i més de celebració.

Hi ha alguna cançó que sempre us faci especial il·lusió tocar?

Louisiana o els camps de cotó continua sent molt especial. L’hem tocada centenars de vegades, però només amb les primeres notes ja veus que passa alguna cosa diferent. És una d’aquelles cançons que, amb els anys, ha acabat sent més de la gent que nostra.

Com definiríeu el moment actual d’Els Amics de les Arts?

Estem en un moment molt bonic perquè hem celebrat vint anys, però no tenim gens la sensació d’estar fent balanç o mirant enrere. Al contrari: tenim moltes ganes de fer coses noves, estem escrivint i pensant en el que vindrà. Potser el millor dels vint anys és descobrir que encara tenim més curiositat pel futur que nostàlgia pel passat.