L'any va començar amb els resultats electorals del 21 de desembre anterior sobre la taula, el president i mig Govern a l'exili, el vicepresident a la presó i la resta del Govern en risc de tornar-hi, i la Generalitat telecomandada pels ministres gràcies a l'aplicació del 155. Aquest s'havia d'aixecar tan bon punt es constituís el nou Govern sorgit de les urnes, però això no va ser gens fàcil. A causa de la divisió dins el bloc independentista i de la insistència a explorar vies improbables que l'Estat tapava sense embuts, van caldre cinc mesos, durant els quals el 155 va continuar vigent.

El nou Parlament es va constituir el 17 de gener amb un acord entre Junts per Catalunya i ERC per investir Puigdemont, que mantenia els drets polítics tot i ser a l'exili, i donar la presidència de la cambra al republicà Roger Torrent. Però el Tribunal Constitucional, a instàncies del Govern central, va exigir que el candidat fos present al debat d'investidura. En el dubte de desobeir o no, Tor-rent va suspendre la convocatòria, i tant Junts com la CUP es van enfadar molt. Començaven els signes de discrepància estratègica: Junts defensava el legitimisme i ERC no volia més processats; especialment, no volia cremar Torrent.

Després de setmanes de discussions, el març Puigdemont va deixar-ho córrer en benefici de Jordi Sánchez, expresident de l'ANC a la presó. Com que el jutge Llarena no el deixava sortir, Junts va presentar Jordi Turull. Citat per Llarena per notificar-li el processament, es veia a venir que l'engarjolaria, de manera que es va convocar la investidura per al dia abans. L'abstenció de la CUP va impedir elegir-lo en primera votació i no hi va haver de segona perquè, efectivament, va entrar a la presó alhora que els consellers Josep Rull, Dolors Bassa, Raül Romeva i l'expresidenta del Parlament Carme Forcadell, mentre que Marta Rovira, màxim líder d'ERC en llibertat, fugia a Suïssa.

Cinc mesos després

Frenada aquesta via, i amb la qüestió sobre la desobediència sempre viva, van caldre setmanes perquè Junts i ERC acordessin un full de ruta pel qual es reconeixia la legitimitat de Puigdemont, es creava a l'exterior el Consell per la República, i s'acceptava formar un govern possible que no se saltaria la llei per molt dur que fos el seu discurs verbal. Sobre aquestes premisses el 10 de maig va ser investit Quim Torra a proposta de Carles Puigdemont. El 19 va formar govern amb dos consellers empresonats i dos d'exiliats, però Rajoy va demorar la publicació del decret al BOE i Torra va fer marxa enrere. El govern definitiu va aparèixer als diaris oficials del 29 de maig, i no va ser fins llavors que es va aixecar l'aplicació del 155.

Mentrestant, Puigdemont havia estat detingut a Alemanya i iniciat un periple judicial en què successives instàncies van anar descartant la seva extradició per rebel·lió, el mateix que li havia passat a Bèlgica, i els estava passant als altres exiliats. Davant el perill que els lliuressin només per desobediència, el jutge Llarena va revocar les peticions d'extradició, i va decidir portar a judici només els que s'havien quedat. Això significava que els exiliats podien estar tranquils a Bèlgica, Gran Bretanya o Suïssa, segons el cas. Si més no, fins que algun jutge espanyol no emetés una nova ordre. Per a Puigdemont significava instal·lar-se a la «casa de la República» a Waterloo, rebre-hi visites, impulsar el Consell per la República, i teòricament, teledirigir Quim Torra, però això dar-rer no és tan clar que ho hagi fet en la mesura que s'esperava, en part per les resistències d'ERC.

Parèntesi amb desgel

El 2 de juny una novetat sacsejava tot l'esquema: una moció de censura amb el suport d'ERC i PDeCAT feia fora de la Moncloa Mariano Rajoy i posava en el seu lloc el socialista Pedro Sánchez. Començava una aparent fase de desgel que va donar moltes esperances als que reclamaven moderació a banda i banda. Sánchez i Torra es van reunir a la Moncloa el juliol, es van reactivar les comissions bilaterals, i els presos van ser traslladats a centres catalans quan el jutge Llarena va donar la instrucció per tancada. Les vacances arribaven en un clima de «bon rotllo» que no va durar gaire, perquè els següents esdeveniments van reactivar la tensió. Hi va contribuir que el mes de juliol fos Pablo Casado qui aconseguís la presidència del PP, vacant per la retirada total de Mariano Rajoy. Casado ja s'havia distingit per un discurs de duresa i intransigència contra l'independentisme català, i es va sumar a l'exigència constant de Ciutadans de tornar a aplicar el 155 i intervenir novament la Generalitat, pel fet que la continuaven governant els mateixos que havien intentat «trencar Espanya». Una proposta de crispació que s'afegia als episodis que s'estaven vivint a Catalunya arran que Ciutadans i altres grups es dedicaven a desfer o tallar els llaços grocs que la gent independentista lligava o penjava a la via pública en solidaritat amb els presos i per reclamar la seva llibertat.

Després de les vacances, al Parlament de Catalunya, on la majoria independentista tenia problemes aritmètics arran de la suspensió judicial dels ja processats per rebel·lió (amb nova picabaralla entre Junts i ERC sobre la conveniència o inutilitat de desobeir), Ciutadans i PP no paraven de parlar de divisió social, clima d'enfrontament i de certs episodis violents que per a l'independentisme eren un relat fictici creat amb la itjor intenció. Al Congrés dels Diputats, en defensa de la seva precària majoria, el PSOE plantava cara a les exigències d'un PP en plena escalada de desqualificacions, que acusava Sánchez de «traïció» i de «complicitat amb colpistes». Sánchez aguantava en l'esperança que aprovar els pressupostos li donaria l'oxigen necessari per completar la legislatura, però l'independentisme volia alguna cosa més que reunions sectorials. Volia un «gest» envers els presos, que havia de ser una substancial rebaixa en la petició de penes, i/o que es comencés a parlar d'un referèndum pactat sobre l'autodeterminació. Descartada del tot la segona petició (es podria votar una reforma de l'Estatut, i prou), la primera estava en mans de la fiscalia, i aquesta va mantenir les acusacions màximes, les de rebel·lió, amb penes que arribaven als 25 anys per a Oriol Junqueras. L'advocacia de l'Estat, a les ordres directes del Govern, va rebaixar-les a sedició, que igualment suposen molts anys. ERC i PDeCAT van deixar clar que, en aquestes condicions, res de pressupostos. Els dies de distensió s'havien acabat. Però el clima encara es podia escalfar i electritzar més: faltaven les eleccions andaluses.

Andalusia va anar a les urnes el 2 de desembre, i tant el PP com Ciutadans i l'emergent ultradreta de Vox es van dedicar sobretot a parlar de Catalunya i del seu «president separatista», al qual no havien deixat d'acusar de «supremacista» i d'odiar els espanyols arran d'alguns escrits del seu passat. I, és clar, acusaven el PSOE de ser-ne company de viatge. Si va ser per això que el PSOE va patir una derrota brutal, o va ser per altres raons, tant se val: els barons regionals socialistes van interpretar que la mà allargada a Torra els anava en contra, i que calia sumar-se a l'orfeó de la llenya. El 12 de desembre Sánchez havia de parlar al Congrés dels seus plans per a Catalunya, i el que va mostrar va ser un radical canvi de to cap a la contundència en l'aplicació de la llei, la Constitució i la força de l'estat de dret. Insuficient tanmateix per a la dreta, que continuava exigint el 155 preventiu i li retreia el simple fet de reunir-se amb Torra en la visita a Barcelona de la setmana passada. Fins i tot el Consell de Ministres previst des de l'agost va ser posat en qüestió per membres del gabinet.

Ser poder o ser company

Les reaccions a la celebració d'aquest consell van palesar al seu torn la divisió organitzativa de l'independentisme tant institucional com social, que ha anat canviant somriures per passamuntanyes i manifestacions festives per accions contundents davant les quals el govern Torra no ha sabut si actuar com a poder que vol ser estat o com a company de reivindicació. La jornada del 21 de desembre es tancava amb un balanç confús. I el 2019 és l'any que el Suprem jutjarà el Procés i el carrer jutjarà el Suprem. Si res no canvia molt a fons, les dues sentències estan escrites.