Va ser el desembre del 2017 quan l'ICL Manresa va fer una crida als seguidors de l'equip després que es comprovés com el descens a la LEB Or havia fet minvar clarament l'assistència al Nou Congost. Poc més de dos mil aficionats eren els que acudien al pavelló i aleshores era aventurat esperar que, tan sols un any més tard, la catarsi que el club ha viscut arribés a poder ser tan espectacular. Dels socis més irreductibles d'aleshores ara s'ha passat a un Congost ple, amb més de 3.300 abonats, de les angoixes de la LEB a una gran arrencada en l'inici de la temporada de retorn a l'ACB, en què es lluita fins i tot per entrar a la Copa i amb una plantilla que, malgrat les lesions, ha il·lusionat i ha donat la talla. Sí, després de molt temps, massa temporades, l'afició es torna a divertir.
I el camí fins aquí no ha estat, en absolut, fàcil. A més a més, ha hi ha hagut tot un reguitzell de coincidències afortunades. Per a un club modest com el Manresa, que moltes vegades les ha passat magres per poder sobreviure, s'ha de dir que en moments crucials ha tingut la bona estrella de cara. La temporada passada, a la LEB, va viure uns instants crítics però, finalment, tot va quadrar.
L'aleshores ICL Manresa tenia molts dubtes quan començava el 2018. Es va fitxar Nacho Martín, un jugador expert que havia de ser, juntament amb el gironí Jordi Trias, un pilar per assegurar l'ascens. Es va perdre la Copa Princesa a Lugo davant un Breogán que aviat es veuria que no cedia i que tenia al seu abast l'ascens directe. I això volia dir que els del Bages havien de jugar uns play-off feixucs, amb tres eliminatòries. Ja a les últimes jornades de la lliga regular es feia evident que la pressió pesava molt. Es van perdre 3 dels darrers 4 partits, incloent-hi el de casa davant el Lleida, que ho va aprofitar per aconseguir la seva permanència. Les crítiques de la grada van provocar que Aleix Duran, l'entrenador, oferís una explosiva roda de premsa amb la seva àcida resposta als aficionats. Li va costar el càrrec. El president Josep Sàez ho va tenir molt clar i el va destituir l'endemà, tan sols sis dies abans de començar els play-off. Allò era una bogeria fora de lloc, o el cop de timó que ja no podia esperar més? El temps i la dosi de fortuna sempre necessària per a les grans conquestes ho van acabar decantant cap al segon supòsit.
Diego Ocampo, un tècnic molt tranquil al qual havien despatxat pocs mesos abans de la Penya, va agafar les regnes i va demanar als jugadors i a l'entorn recuperar «la calma». El primer adversari va ser el Leyma Corunya, que tenia d'entrenador el veterà Aranzana. L'ICL Manresa va perdre el segon matx al Congost i, amb un parcial en contra d'1-2, va estar a un pas del desastre a Riazor. Malgrat tot, va poder guanyar el quart partit, i el cinquè, patint, a casa (71-68).
L'eliminatòria més clara va ser amb el Palència (3-0), tot i que els dos primers partits a Manresa van ser agònics. A la final va tocar un Melilla que va perdre d'entrada els dos duels al Congost però que va ser capaç d'empatar la sèrie a la seva pista. En un ambient que es recordarà sempre, amb la grada farcida de samarretes vermelles, l'ICL no va donar cap opció a un adversari esgotat i va retornar a l'ACB amb pallissa (97-67)
Pocs dies més tard de l'ascens es va fer públic que Baxi era el nou patrocinador per a les properes tres temporades. La gran sorpresa, en finalitzar el juny: Ocampo es va desvincular i va preferir dirigir els joves del Barça B. Quan ja tenia un peu i mig al Fuenlabrada, i qui sí que va acceptar l'oferta d'entrenar el nou Baxi va ser un Joan Peñarroya manresà d'adopció i exjugador històric. Va aterrar amb la dosi d'ambició que el marca i barrejant joves de la LEB amb veterans com Toolson, Doellman i Renfroe, tot i que aquests dos darrers han marxat aquesta setmana.
