Després de més d'un any de tràmits administratius i d'una inacabable batalla als tribunals amb els familiars del dictador, el 24 d'octubre el president del Govern en funcions, Pedro Sánchez, va fer realitat una de les seves promeses en arribar a la Moncloa: treure les restes de Francisco Franco del Valle de los Caídos.
En plena precampanya electoral, la data de l'exhumació va generar un munt de controvèrsies, no només per l'oportunitat (o no) de l'operació, sinó també per les formes. L'exhumació es va fer sense honors militars i en una cerimònia sòbria però plena de simbolisme, que deixava sense el seu atractiu principal el monument de la dictadura en el qual va ser enterrat fa 44 anys. Les restes es van traslladar al cementiri d'El Pardo-Mingorrubio, al costat de la seva esposa, Carmen Polo.
L'exhumació va generar àcides crítiques tant de la ultradreta com de l'oposició al Congrés i també de l'esquerra. I en termes similars: per «circ mediàtic» o excessius honors a la memòria del dictador i per «electoralista». La família, que s'havia oposat durament al trasllat de les restes, va fer-ne tota una cerimònia de culte a la figura del dictador, un exercici de nostàlgia política que va atraure uns quants ultres (entre els quals, l'extinent coronel colpista Antonio Tejero) i l'atenció desmesurada de tots els mitjans de comunicació estatals i també estrangers.
El dispositiu dissenyat pel ministeri de la Presidència i en el qual van participar Patrimoni Nacional, Policia, Guàrdia Civil i les Forces Armades, va esdevenir tot un espectacle televisiu, criticat pel seu desplegament i per haver provocat certa ressurrecció del franquisme en un país en què els resultats electorals i les controvertides decisions judicials han fet reaparèixer el franquisme com una arma llancívola en els cercles polítics i també en l'opinió pública.
Una vintena de familiars del dictador van assistir a l'extracció del fèretre, protegit des del 1975 sota una llosa de marbre de 1.500 quilos. El cadàver més famós d'un sepulcre gegantí en què reposen les restes de més de 30.000 persones, víctimes de la guerra civil d'un i altre bàndol.
Un cop el fèretre ja era fora de la basílica, a l'esplanada de Cuelgamuros es va tornar a sentir 44 anys després un solitari «Viva España, viva Franco», secundat pels familiars. Un cop dur a la memòria històrica. Amb el polèmic trasllat (però imprescindible, segons tots els experts en la rehabilitació de la memòria històrica), el govern de Sánchez s'apuntava aparentment un trumfo que, amb tot, no li va servir per apuntalar la seva victòria a les urnes.
