Europa, Horta, Sant Andreu, Sants, l'Hospitalet, Granollers, Terrassa, Vilafranca o Figueres. Aquests són alguns dels clubs històrics del futbol català als quals s'enfronta aquesta temporada el CE Manresa en una categoria, la Tercera Divisió, que s'havia resistit els darrers onze anys.

El mes de juny, i encara amb el record d'una promoció per oblidar de l'anterior temporada davant el Martinenc, amb pròrroga inclosa, el club manresà va aconseguir pujar a la categoria que, per tradició i, sobretot per historial, es mereix l'entitat blanc-i-vermella. Això, sense oblidar que l'ascens a Tercera Divisió va arribar després que la plantilla manresana es trobés moltes pedres pel camí. En el duel definitiu al Congost, els blanc-i-vermells van empatar a zero gols amb un Girona C potent, i van fer valer la igualada a un gol en l'anada a Riudarenes. El partit, amb les grades del Nou Estadi atapeïdes, no va ser gens senzill i, sobretot a la segona part, els gironins van assetjar de valent la porteria de Pol Busquets. Al final, però, esclat d'alegria i retorn a la categoria que pertoca, potser no tant perquè la ciutat s'hi aboqui (econòmicament), sinó per una trajectòria de 113 anys.

El futbol té aquestes coses. La temporada passada era la menys pensada per a un ascens d'aquesta magnitud, primer per una important crisi institucional al club (la marxa, per diferents motius, de la majoria de directius, inclòs el president, José Luis Correa), que va comportar, a la vegada, molts problemes econòmics (que l'entitat encara arrossega); i per la també la deserció de l'entrenador Piti Belmonte abans d'acabar la primera volta i de jugadors importants de la plantilla, que van veure que la cosa no pintava bé a l'hora de poder cobrar.

Però Luis Villa, el vicepresident, va agafar les regnes del club, va donar la responsabilitat de l'equip a un jove i inexpert Andreu Peralta, que venia del juvenil, amb el suport del secretari tècnic, Enric Moreno, i com qui no vol la cosa, i malgrat el deute de diverses mensualitats als jugadors, aquests van fer pinya i per orgull van tirar endavant, davant la sorpresa de tothom, i es van guanyar el dret de lluitar per l'ascens en una pròr-roga davant un Girona C que es preveia superior als manresans. Com diu el tòpic, la clau va ser fer equip i, jugadors veterans com Sergi Soler o Manel Sala, ara ja retirats, van empènyer un grup amb ganes de guanyar des del vestidor, per cert, molt unit.

Al retorn del primer equip a Tercera Divisió, i també de manera força inesperada, s'hi van sumar ascensos de prestigi en el futbol base. Destaca per sobre de tots els del cadet i l'infantil a Divisió d'Honor i de l'aleví a Preferent (màxima categoria), entre d'altres.

Després de pair-ho tot plegat els mesos d'estiu, el CE Manresa ha arrancat la competició de Tercera Divisió amb empenta tot i que el calendari, amb partits dar-rerament molt difícils, ha fet que l'equip no s'hagi pogut consolidar del tot a la zona tranquil·la de la classificació malgrat oferir, en general, un joc molt atractiu (ara mateix és catorzè amb 21 punts).

Això, pel que fa al vessant esportiu. En l'institucional, Luis Villa es manté al capdavant, amb molts maldecaps econòmics (pel deute i per fer front al pressupost d'aquesta temporada) i amb un grup d'excol·laboradors que li reclamen els comptes i que es faci l'assemblea.