L'huracà Boris Johnson ha aconseguit el que els seus predecessors no van fer: obtenir el vistiplau ara definitiu de la ciutadania i del Parlament per sortir d'Europa. L'astut Boris, el camaleó de la política britànica, l'ambició blanca, va assumir un propòsit i no hi ha cim que no pugui escalar.
El 12 de desembre, en les eleccions proposades per salvar el darrer escull de la via lliure lluny d'Europa, els conservadors enrocats a l'entorn de Johnson van aconseguir escombrar el laborisme extrem del cadàver polític Corbyn per obtenir plens poders per materialitzar la sortida europea el proper mes de gener.
L'abassegador triomf a les urnes deixava l'aprovació de la Llei de Retirada de la UE en un simple tràmit. Amb l'èxit electoral, Johnsona aconseguia una sòlida hegemonia parlamentària que li permet agafar plenament el control del calendari. Superat l'escull del sí de la ciutadania, ja només queden serrells per fer efectiu el somni nacionalpopulista de convertir el canal de la Mànega en un braç immens d'aigua impermeable a les influències del continent tòxic.
El 19 d'aquest mes, la Cambra dels Comuns aprovava la llei del Brexit, un text que conté les bases per a la sortida del país de la Unió Europea i que prohibeix la sol·licitud d'una nova pròrroga a Brussel·les. Ja ho va dir Johnson, que abans preferiria ser trobat mort en una cuneta que tornar a reclamar un ajornament.
El Parlament britànic tornarà a l'activitat el 7 de gener, a partir de quan es completarà el procés de tramitació que donarà peu a la ratificació definitiva de l'acord. La transició que s'obrirà el 31 de gener implica complir les normes de la UE, incloent-hi la lliure circulació i, inevitablement, les contribucions financeres.
Quan arribi l'hora de concretar el futur amb la UE, el pes d'una interrelació que implica el 50 % de les vendes a l'exterior i la necessitat de minimitzar l'impacte econòmic prevaldran sobre la vocació merament política.
El cop de timó de Boris Johnson arribava després de llarguíssims mesos de dificultats per salvar el que ja semblava impossible.
Els mesos de gener i març, la Cambra dels Comuns havia votat en contra del Projecte d'Acord de Retirada, negociat entre el Govern del Regne Unit capitanejat per Theresa May i la UE. Unes negatives que van acabar amb la dimissió de Theresa May el mes de maig. El mes de juliol, Boris Johnson era escollit primer ministre per dur a terme la sortida definitiva, amb el vist-i-plau del seu col·lega Donald Trump. Johnson arribava al 10 de Downing Street amb una data límit, el 31 d'octubre. Per dur a terme els seus plans d'una sortida dura, Johnson va prendre una decisió impopular i finalment rebutjada pels tribunals: la suspensió, el mes d'agost, de l'activitat parlamentària fins a dues setmanes abans de la data marcada en vermell al calendari amb l'objectiu que l'oposició no tornés a vetar el Brexit com ja havia fet amb May.
El mes d'octubre, però, Johnson va obtenir el vistiplau de Brussel·les per al seu pla, que va vincular a una pròrroga de la data de sortida, fixada ara per al proper 31 de gener. Les eleccions i la inapel·lable victòria a les urnes tanquen el cercle.
Escòcia demana un referèndum
Mentrestant, la primera ministra d'Escòcia i líder del Partit Nacional Escocès (SNP), Nicola Sturgeon, ha reclamat un nou referèndum. Segons la líder nacionalista, és «indiscutible» que els resultats de les eleccions generals, que van atorgar una majoria àmplia a l'SNP (48 diputats sobre 59 en joc a Escòcia), obren la porta a un nou plebiscit.
L'objectiu de l'SNP és celebrar un nou referèndum durant la segona meitat del 2020, però la negativa de Westminster (que argumenta que una nova convocatòria faria ombra al no a la independència obtingut el 2014) allunya aquesta possibilitat. Caldrà veure fins quan.
