28 de desembre de 2019
28.12.2019

L'any del llarg judici i de la dura sentència

Cent anys de presó per a nou dels dotze catalans jutjats al Suprem pels fets de la tardor del 2017

27.12.2019 | 23:24
Banc dels acusats al judici contra dotze líders del procés, al Suprem

L'any 2019 va començar amb nou dirigents independentistes catalans a la presó i acabarà dimarts que ve de la mateixa manera. Entremig, però, la seva condició haurà canviat de presos preventius a presos condemnats, a penes d'entre nou i tretze anys. El 2019 ha estat l'any del judici, l'any de la sentència i l'any de la reacció indignada dels seus partidaris.

Cent anys de presó

Cent anys de presó (per ser precisos, 99,5) van sumar les condemnes. Per delictes de sedició i malversació van ser condemnats: l'exvicepresident del govern català Oriol Junqueras, a 13 anys; els exconsellers Raül Romeva, Jordi Turull, Dolors Bassa, a 12 anys cada un, i l'expresidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, a 11 anys i mig. Per sedició sense malversació, els exconsellers Joaquim Forn i Josep Rull, a deu anys, i a nou anys dos dirigents socials: l'expresident de l'Assemblea Nacional Catalana, Jordi Sánchez, i l'encara president d'Òmnium Cultural, Jordi Cuixart. En tot els casos la condemna a presó s'acompanya d'inhabilitació pel mateix temps.

Els exconsellers Santi Vila, Carles Mundó i Meritxell Borràs van ser condemnats a multes econòmiques i a un vint mesos d'inhabilitació, pel delicte de desobediència. En el conjunt de fets que el tribunal considera punibles ocupa un paper central l'organització i celebració del referèndum de l'1 d'octubre del 2017, prohibit per la justícia però que es va dur a terme de totes maneres.

Elevades peticions fiscals

Les penes van ser elevades, però inferiors al que demanaven la fiscalia i l'acusació popular exercida pel partit Vox. La primera mantenia la tesi, esgrimida al llarg de la instrucció i acceptada pel magistrat instructor Pablo Llarena, que s'havia comès un delicte de rebel·lió, que el Codi Penal reserva per als «que s'alcin violentament i públicament» amb la finalitat, entre d'altres, de «declarar la independència d'una part del territori nacional». Per aquest delicte els fiscals demanaven penes de fins a 25 anys. Vox, a més a més, insistia que els acusats formaven una «organització criminal», fet que permetia sol·licitar penes molt més altes, de fins a 74 anys. L'Advocacia de l'Estat, que depèn del govern central, va apartar-se de la rebel·lió i va optar per la sedició, amb penes de fins a 12 anys, no sense una crisi dins de la institució i fortes crítiques de la dreta espanyola.

No va ser rebel·lió

Els magistrats van acabar descartant la rebel·lió perquè van considerar que la violència de l'1 d'octubre no va ser substancial per als plans secessionistes dels acusats. Convertia així en inútil la interminable desfilada de policies i guàrdies civils que van testificar haver estat víctimes d'agressions per part dels civils que defensaven els col·legis electorals. Els testimonis aportats per les defenses deien el contrari, i també els vídeos que el tribunal no va permetre contraposar en el mateix moment que declaraven els policies, per contradir-los. Si de cas, totes les setmanes dedicades a examinar els fets de l'1 d'octubre van servir perquè el tribunal decidís que la suma de tots els episodis no constituïa la mena de violència que es descriu en el Codi Penal per al delicte de rebel·lió. Això ja ho tenia clar abans que finalitzés la vista.

«Públic i tumultuari»

La consideració que la violència al·legada no reunia les característiques pròpies d'una rebel·lió ja va ser el motiu pel qual la justícia alema-nya havia denegat l'any anterior la petició d'extradir Carles Puigdemont després de detenir-lo el març del 2018 quan travessava el país anant cap a Brussel·les. Aquest precedent, entre d'altres, era prou clar perquè el Suprem espanyol considerés que una condemna per rebel·lió tindria problemes per ser acceptada al Tribunal d'Estrasburg.

El grau i responsabilitat de la violència no es van tenir en compte, però sí, el caràcter d'alçament «públic i tumultuari» per impedir l'aplicació de les lleis o el compliment d'ordres i resolucions judicials, que defineix el delicte de sedició en el Codi Penal. Segons els magistrats, una resolució judicial va prohibir el referèndum i va ordenar impedir-lo, i milers de persones es van alçar per impedir que s'apliquessin aquestes resolucions. Aquest alçament tenia uns promotors, al capdavant dels quals, com a més actius i efectius, es trobaven els acusats. Aquests s'haurien conxorxat per aconseguir la independència per l'acció combinada del Govern, el Parlament i les entitats independentistes, en un full de ruta del qual el referèndum era component essencial. Dins l'ampli ventall que permet el delicte de sedició, el tribunal va tirar cap als càstigs més durs, fins al punt de superar peticions de l'Advocacia de l'Estat, que era la que sustentava la tesi de la sedició.

Dutxa escocesa

El judici va començar el 12 de febrer i els primers dies es van destinar a l'interrogatori dels acusats, alguns dels quals van negar-se a respondre les preguntes del fiscal, i tots ells les de Vox. Els seus partidaris van sortir molt reconfortats d'aquesta fase, per la contundència, claredat i coherència de les declaracions. Però les fases posteriors del judici van sotmetre els qui el seguien a una mena de dutxa escocesa, segons que intervinguessin els testimonis de les defenses o de l'acusació. Quan va testificar la cúpula uniformada dels Mossos d'Esquadra hi va haver la sorpresa, en relatar que havien alertat el Govern dels perills de no suspendre el referèndum.

La tesi del simulacre

El cap dels Mossos, el major Trapero, va arribar a dir que estava tot a punt per si la Justícia ordenava detenir Puigdemont i el seu Govern. Va ser la darrera martellada d'un dels efectes paral·lels del judici: mostrar a l'opinió pública espanyola i catalana l'escassa consistència dels plans per fer efectiva la declaració d'independència. Segons el relat dels testimonis, el més calent era a l'aigüera i tot plegat va ser un gran simulacre per forçar el Govern central a una negociació política. El tribunal va donar per bona aquesta tesi en la sentència, però tot i això els va condemnar a les penes descrites. D'altra banda, el major Josep Lluís Trapero està pendent de ser jutjat pel seu paper en els fets d'aquella tardor, i li interessa marcar distàncies amb el Govern d'aleshores.

Un delicte qüestionable

Amnistia Internacional va elaborar un informe sobre aquest procediment judicial, en el qual afirma que el judici es pot considerar just, en el sentit que les decisions del tribunal i del seu president durant les setmanes de vista oral no van ser causa d'indefensió insuperable, però en canvi critica amb duresa l'extrema imprecisió del delicte de sedició i el seu redactat, el qual, a l'hora de jutjar uns aldarulls en què un grup de persones planta cara a l'autoritat i li impedeix actuar, permet als tribunals decidir de manera arbitrària si els apliquen aquest tipus i les seves elevades penes, o si els castiguen com uns desordres públic o com una simple desobediència que no condueix a la presó. O simplement no passa res, com en tantes mobilitzacions que han impedit l'execució d'ordres judicials de desnonament. El Suprem va decidir aplicar el tipus penal que permetia les penes més altes.

El recorregut que falta

El recorregut judicial dels fets del 2017 no ha acabat. La sentència del Suprem té recorregut possible en forma de recursos, primer davant el mateix tribunal, després davant el Constitucional i finalment al Tribunal Europeu dels Drets Humans, amb seu a Estrasburg. D'altra banda, una part dels qui foren processats per Llarena seran jutjats pel TSJC, ja que el Suprem va decidir descarregar-se de feina. També està obert un sumari al jutjat 13 de Barcelona per l'organització de l'1-O contra 28 persones, la majoria alts càrrecs de la Generalitat. Diversos jutjats investiguen les càrregues policials, i altres cursen causes per desobediència contra càrrecs municipals.

En paral·lel hi ha el front dels que van marxar a l'estranger. Sobre Puigdemont i Comín (i aviat, Ponsatí), amb acreditacions d'eurodiputat des del 20 de desembre, recauen els efectes de la resolució del TJUE de 18 de desembre segons la qual Oriol Junqueras havia de gaudir d'immunitat com a europarlamentari des d'abans de la sentència. La traducció en Junqueras i en els exiliats d'aquesta clatellada al Suprem s'aniran veient el 2020.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook