L'enginyer és conscient de la urgència de la situació i remarca que no és una problemàtica que hagi sorgit fa poc: «Quan fa anys es van començar a fer les primeres previsions d'efectes del canvi climàtic recordo perfectament una comparativa: si la temperatura mitjana de Barcelona augmentés un grau respecte a l'època preindustrial, passaria a tenir el clima de Sevilla; si n'augmentés dos, seria el d'Alger. Em va impactar molt en aquell moment. Ara sembla probable que a la conca mediterrània s'augmentin i fins i tot se superin aquests dos graus... Crec que hi hem de donar la màxima urgència». Cano considera que es podria fer molt més: «S'estan prenent mesures però no amb la intensitat i la convicció necessàries: a aquest ritme trigarem més temps del previst a les cimeres de Rio del 1992 i de París del 2015 per arribar a la neutralitat climàtica, amb totes les devastadores conseqüències que això suposa». L'expert en gestió forestal apunta que potser no s'està encarant bé l'emergència: «Segurament no; es basa en acords voluntaris dels estats, en compromisos sense conseqüències legals d'incompliment. Tampoc em convenç la manera d'informar i fer cor-responsable la població: es basa massa en la informació de mitjans que sovint abusen de l'impacte informatiu i del catastrofisme; això, de forma reiterada, pot provocar pessimisme i reaccions menys actives. Crec més en les campanyes i les informacions mesurades dels poders públics, que generen actituds col·lectives positives. Tenim interessants exemples al país en les polítiques de depuració d'aigües o de residus». Cano argumenta que «tenim uns boscos molt dinàmics que en els darrers 150 anys s'han recuperat de les desforestacions intenses produïdes en el darrer mil·lenni; tornem a tenir la mateixa superfície forestal del segle XI, però els canvis climàtics són tan ràpids en aquests moments que algunes espècies en determinades zones de Catalunya no poden adaptar-s'hi. Els dos exemples més visibles han estat les extenses masses de pi-nyoner al Maresme, amb gran mortaldat per estrès hídric i patògens, i el pi roig del Lluçanès, que està desapareixent. Una altra conseqüència és l'excessiu desenvolupament de determinades plagues. Finalment, i segurament el més greu, la major vulnerabilitat pel que fa als incendis forestals: la increïble magnitud dels incendis d'Austràlia, Califòrnia, Portugal, Grècia...tots països de clima mediterrani com el nostre, són conseqüència del canvi climàtic. És realista pensar que els podem patir nosaltres». Cano vol apuntar, però, una visió positiva: «Per finalitzar amb una visió positiva i pragmàtica, el sector forestal de Catalunya pot fer grans aportacions en la lluita contra el canvi climàtic i n'apunto tres: una correcta i generalitzada gestió dels boscos; canviar l'economia basada en el carboni fossilitzat per una altra de sostenible; i tenir un territori equilibrat, sense abandonament de la major part de territori».
