Un dels primers grups que va haver de tancar portes gairebé immediatament que es va veure que la pandèmia de covid anava de debò van ser els centres esportius. Lloc de reunió i d’aplegament habitual de moltes persones, amb la casuística afegida d’uns vestidors compartits en els quals no es podien fer complir les normes bàsiques d’aïllament, el mateix dijous, 12 de març molts d’ells ja van anunciar als seus associats que tancaven portes a la tarda a l’expectativa de les informacions dels mitjans sobre què calia fer en les següents hores. El divendres, gairebé tots ells ja estaven tancats i dissabte es va proclamar l’estat d’alarma.

Durant les primeres jornades tothom va pensar que calia fer alguna cosa perquè el món no s’aturés. Empeltats d’un esperit fins i tot festiu, els centres i els seus treballadors van empescar-se-les per oferir les classes que poguessin a través de les xarxes. Es van muntar horaris perquè ningú no hagués de deixar d’estar en forma, en la mesura del que fos possible, ja que es pensava, en aquells primers dies, que la part més dura de la clausura duraria un parell o tres de setmanes. Res més lluny de la realitat.

ERTO i retallades

Perquè un cop identificada la dura realitat, les mateixes empreses van veure que caldria retallar per subsistir i, en molts casos, o acomiadar personal o fer-los entrar en un expedient de regulació temporal d’ocupació, un ERTO, fins que tot millorés. L’abril va ser perdut i desesperant i, quan va iniciar-se la desescalada, a principi de maig, la situació es va tornar en frustrant.

Perquè la tornada al que es va anomenar nova normalitat va ser força caòtica. Els gimnasos volien obrir, però no sabien fins a quin punt podrien, què podrien oferir i, fins i tot, si els sortiria a compte. I ja no parlem de les piscines.

En un primer moment es va arribar a dir que aquestes serien les més segures, ja que el clor no era un bon transmissor del virus, però la realitat va ser que a principi de juny hi havia nedadors aspirants a medalla en campionats d’Espanya que encara no s’havien pogut llançar a l’aigua des de feia tres mesos.

Sense continuïtat

A l’estiu, amb la bonança de les temperatures, que permetia activitats exteriors, i amb la millora de les dades epidemiològiques, va existir una certa treva, tot i que sempre seguint normatives estrictes. Va ser només una aturada fins a la tardor, perquè quan a tot arreu la segona onada ja era un fet, a final d’octubre, els gimnasos i les piscines van haver de tornar a tancar enmig de proclames que era injust i que l’esport era segur.

En l’últim mes i mig, es van relaxar un pèl aquestes mesures, però fins que les vacunes no comencin a notar-se sempre tindran l’espasa de Dàmocles al damunt per ser clausurades en qualsevol moment. Mentrestant, propietaris i gestors miren a la primavera o a l’estiu, pensant en què quedarà dels negocis o les ofertes quan es recuperi una normalitat més normal que la nova. Saben que les ganes de fer esport de la gent la tenen assegurada. El que no coneixen encara, tot i intuir-ho, serà si l’estat dels seus negocis els permetrà continuar vivint després d’haver remat tant.