Acabarem el 2021 de la mateixa manera que el vam començar: amb la nit de Cap d’Any esguerrada pel tancament de les sales de festes i el toc de queda, tots amb mascareta pel carrer i acoquinats perquè l’epidèmia no afluixa. I tanmateix hi ha una diferència fonamental entre els panorames de l’1 de gener i el 31 de desembre: la vacunació generalitzada. Al primer món, s’entén, perquè al tercer món les dosis arriben amb comptagotes, per almoina i mig caducades, i allà ha nascut la variant òmicron, que ha fet tornar l’alarma i les restriccions i ha completat el perfil de muntanya russa del segon any de la covid-19.
L’any va començar amb esperança. L’onada de tardor anterior havia presentat una factura dolorosa per les alegries excessives de l’estiu, però abans que acabés desembre ja s’havien inoculat les primeres dosis de la vacuna, i es preveia que abans de les vacances d’agost hauria arribat al famós setanta per cent de la població adulta que marcava, deien, el límit de la immunitat de grup. I, malgrat els entrebancs de subministrament, les batusses de la Unió Europea amb alguns proveïdors i les improvisacions de la mecànica d’extensió, el cert és que es va complir l’objectiu; llàstima, però, que mentrestant havien arribat noves variants del SARS-Cov2, i la la designada amb la lletra delta inutilitzava l’objectiu del setanta per cent i exigia volums més grans, així com dosis de reforç. Després, quan la pauta completa ja havia superat el vuitanta per cent de la població diana espanyola, i les dosis de reforç es començaven a aplicar, va treure el nas la variant òmicron, capaç de rebentar les portes blindades dels vacunats. Tot l’esforç havia estat debades?
L’òmicron, a més a més, ha arribat amb les autoritats sanitàries protagonitzant el ball del desconcert, la descoordinació i la desorientació. La cogovernança s’ha convertit en un campi qui pugui amb moltes autonomies jugant al mateix temps a exigir mesures al ministeri i a criticar-les quan s’adopten, per mer tacticisme partidista. Durant l’any no només s’han succeït les onades de contagis –amb pics màxims al gener, després de les festes de Nadal, i al juliol, després de la revetlla de Sant Joan– sinó les anades i vingudes de les restriccions: de mobilitat, d’ocupació de locals, de comensals a taula, de l’oci nocturn... que cada govern autonòmic obria i tancava al seu aire mentre el Tribunal Constitucional desarmava el ministeri en limitar l’efectivitat de l’estat d’alarma. Quan l’òmicron ha trucat a la porta, Pedro Sánchez ha dit: tothom amb mascareta i que cada senyor regional dicti la resta de la llei en la seva jurisdicció (amb permís dels magistrats). Pere Aragonès va proposar que tothom fos tant restrictiu com ell, però es va quedar sol; al cap de ben poc, un rere l’altre, començaven a imitar-lo.
Les onades de contagis i de restriccions s’han anat suportant amb més o menys paciència per la confiança que la vacunació portaria el final del malson, i a desgrat dels experts que ens avisaven del perill sanitaris de no vacunar els països pobres. Les fronteres s’han anat obrint i tancant al ritme de les onades, i el sector turístic ha viscut un estiu a mitges quan esperava rescabalar-se del desastre de l’anterior. L’any acaba amb prop del noranta per cent de vacunats entre els majors de dotze anys mentre s’administren ja les dosis infantils a les edats escolars, però en canvi ens envaeix la sensació que coneixem més contagiats que mai, i si s’ha alliberat de fer quarantena als contactes vacunats és per allunyar el risc de paralitzar el país.
El resultat de l’equació és un nivell extrem de l’anomenada fatiga pandèmica en les seves diferents variants: la dels ciutadans ordinaris cansats i neguitosos, la dels sanitaris estressats i sense opció de recuperar forces, i també la variant política, la «fatiga política pandèmica» que es tradueix en desconfiança cap a les institucions, seguida d’una certa tendència a prescindir del que recomanin. Sobretot si no es posen d’acord i cada setmana canvien de directrius. La credibilitat dels polítics està sota mínims i la democràcia no viu el seu millor moment enlloc del planeta.
I tanmateix, estem millor que fa un any, perquè la relació entre contagis i mortalitat és ara molt menor gràcies a les vacunes i potser a les característiques de l’òmicron, perquè les dosis de reforç restauren les defenses, i perquè han aparegut medicaments que alleugereixen la gravetat dels qui tanmateix acaben als hospitals. El 2022 podria ser l’any en el que comencem a debatre com ens ho hem de fer per conviure llargament amb el coronavirus de la covid, com hem de negociar la seva transformació de pandèmic a endèmic, sense deixar de fer una vida més o menys normal, sabent, com titulava The Economist, que la nova era es caracteritza per la «previsible impredictibilitat»
El ramat es resisteix a la immunitat
Amb tothom convençut que la vacuna era la solució, els col·legis de metges van acomiadar l’any amb aquest missatge: «Hi ha hagut un relat de la fi de la pandèmia que està sent molt perjudicial perquè la ciutadania assumeixi la situació actual: immunitzar i assolir el percentatge necessari per aconseguir la desitjada “immunitat de ramat” no acaba amb la pandèmia, encara que mitiga els seus efectes en la salut. Tot i que des de l’àmbit científic i professional s’insistia que les vacunes no tenien un efecte esterilitzant, i que els immunitzats podrien transmetre la malaltia, els missatges des de les institucions i mitjans de comunicació feien concebre esperances de tornar a la normalitat a través de la vacunació».
