2022: Del virus a la guerra

No ens deixen respirar! Un any de muntanya russa poc apta per a cardíacs

Entre el penúltim dilluns de desembre del 2020 i el del 2021 el preu mitjà de la gasolina a Espanya va passar de 1,18 a 1,47 euros el litre, un augment del 25,5 per cent. 

Entre el penúltim dilluns de desembre del 2021 i el del 2022 el preu mitjà de la gasolina a Espanya va passar de 1,47 a 1,59 euros el litre, un augment del vuit per cent. 

Això és el que ha succeït amb el preu de la benzina l’any que avui acomiadem: ha pujat, en termes relatius, menys d’una tercera part que l’any anterior. I això, abans de la subvenció. Al desembre aquest cronista va pagar-la a 1,29 euros el litre. Més barat que un any abans.

És a dir, que el 2021, l’any que havia de ser de la recuperació i esperança, va ser pitjor que l’angoixant 2022 per als qui han d’omplir el dipòsit del cotxe. Això ha succeït, però no és tot el que ha succeït.

Una muntanya russa amb l’ombra dels russos

No és tot el que ha succeït perquè la corba del preu de la benzina al llarg del 2021 va ser gairebé una recta que pujava en pendent suau. En canvi, la gràfica del 2022 és el cardiograma d’una arrítmia salvatge, amb pujades i baixades neurastèniques; el perfil d’una etapa de muntanya de la Volta amb ports de categoria especial, amb cims superiors als dos euros i descensos a tomba oberta. La va ben encertar la Marató en triant les malalties del cor. Els experts (els que no han plegat avergonyits) diuen que no ens en refiem, que igual com tot el que puja ve que baixa, també tot el que baixa és susceptible de tornar a pujar, especialment els preus. 

La vacunació -a la foto, una residència de Manresa- ha canviat el rumb de la pandèmia als països occidentals

Depèn del que facin els russos. Els russos. El factor disruptiu de l’any. El sacsejador. La gràfica boja del preu de la benzina és una metàfora de l’any en el seu conjunt, tant en la realitat de l’economia com en l’evolució de l’estat anímic de tots plegats: la resultant final no és desesperada, de moment, però ens han fet anar com unes debanadores i estem entre marejats i desconcertats. Tirem endavant però ens corseca la temença intuïtiva que s’acosten mals moments, potser per tants mesos escoltant pronòstics de desastre imminent i inevitable, de recessió obligatòria, de pànic general, d’escassedat i racionament. 

I com que les botigues continuen obertes i ens accepten la targeta de crèdit, per molt que cada dia doni per menys, i a més a més les pensions s’apujaran un vuit i mig per cent, deu ser que l’apocalipsi s’ha endarrerit i ens arribarà aquest any que ve. Ho farà sens dubte a les nostres butxaques si la inflació que compta, que és la del supermercat, no afluixa i no recula.

Del tots a casa a la gripalització

Potser és que de tant patir per culpa de la covid no ens acostumem a deixar de neguitejar. L’any va començar sota l’ombra de l’òmicron, la o minúscula grega, lletra assignada a la variant del virus que tenia una altíssima capacitat de contagi però, en compensació, una mortalitat molt per sota de les anteriors -en part, també, perquè ja ens va agafar molt vacunats. Les festes de fa un any encara es van moure en un ambient de restriccions i limitacions, sense oci nocturn, numerus clausus als àpats i mascaretes arreu, però quan la cuca va haver arribat a una gran part de la població a la que podia arribar, va anar de baixa, com solen fer les epidèmies. I amb la davallada vam declarar que la covid s’havia «gripalitzat», tot i que els seus efectes en una part dels malalts, la encara poc explorada i poc reconeguda covid persistent, són força pitjors als del grip. L’any acaba amb els teatres plens, les discoteques obertes, els àpats amb tants familiars i amics com n’hi càpiguen i les mascaretes acumulant pols. Els hospitals estan preocupats, però és per pels efectes del grip de la temporada en la gent gran.

El 21 de gener decau el toc de queda a Catalunya. És la primera de les grans restriccions per la covid-19 que s’acaben després de dos anys marcats per la pandèmia. El 28 de gener s’aixequen la majoria de restriccions, com ara les reunions de màxim 10 persones o limitacions d’aforament; al febrer es reobre l’oci nocturn

Hem acomiadat la pandèmia i hem donat la benvinguda -és un dir- a la guerra. La data clau de l’any és el 24 de febrer, quan les tropes de Moscou van travessar la frontera nord d’Ucraïna en direcció a Kíiv en una invasió que el Kremlin va etiquetar com «operació especial».

Aguantant la respiració

Tenia per objectiu declarat fer caure el règim i convertir el país en un protectorat o, directament, en una regió més de la Federació Russa. El món va aguantar la respiració i Europa es va mirar al mirall. Què fer? Plantar cara o contemporitzar? La resposta va ser una escalada de sancions amb el fre de ma posat que, per la seva mateixa contenció, no van espantar Vladímir Putin però que van tenir efectes directes sobre el benestar dels europeus en encarir el preu dels hidrocarburs i moltes matèries primeres. Estats Units va oferir el seu petroli i el seu gas, i amb ells una corda per lligar-nos, mentre enviava milions i armes a Kíiv perquè mantingués Putin a ratlla sense tombar-lo, perquè una crisi total al Kremlin també els fa por. Un cop més, Washington treu les castanyes del foc a l’Europa occidental, tot i que la Unió Europea ha convertit la crisi en una oportunitat d’enfortiment intern i en un argument per incrementar els pressupostos militars. Més OTAN i més Europa, tot i que la fe en el projecte ha patit un cop amb l’escàndol de suborns qatarians a l’Eurocambra. 

El 24 de febrer, Rússia inicia la guerra contra Ucraïna, que Putin anomena «operació militar especial». Ho fa dies després de reconèixer la independència de Donetsk i Lugansk. Els països occidentals condemnen la invasió, tanquen files amb el president ucraïnès, Volodímir Zelenski.

L’ofensiva russa havia de ser una passejada però els generals van cometre tots els errors possibles i van acabar reculant sense haver assolit la capital, perdent tancs i canons pel camí. Putin, que ha fet més d’un relleu a la direcció de l’operatiu militar -la darrera, per posar-hi un carnisser-,  va canviar d’objectiu i es va centrar la franja del sud que garanteix la connexió per terra entre els territoris de Rússia i Crimea, alhora que en consolidar i ampliar les posicions al Donbass, les províncies amb més població russòfona que, de fet, ja ocupava des que el 2014 va enviat tropes sense bandera per ajudar les milícies separatistes. Els darrers mesos s’ha dedicat a bombardejar centrals elèctriques per deixar les ciutats sense llum ni calefacció en ple hivern, una salvatjada vol ser una forma de pressió en una futura negociació, potser per imposar el front actual com a línia de demarcació en unes negociacions de pau, però la pretensió és inacceptable per a Volodimir Zelenski, el president ucraïnès que abans de la invasió era un comediant populista titella de l’oligarca que li havia pagat la campanya electoral a la seva televisió, i a qui les circumstàncies han convertit en cabdill nacional i heroi mundial, símbol de la resistència d’un poble democràtic contra la tirania d’un dictador expansionista.

Mentrestant, per aquí...

Com que dels russos ja ens defensen els americans i la inflació la combat el Banc Central Europeu, la política espanyola s’ha pogut entretenir a corcar de valent les seves pròpies institucions a copia de polarització, cridòria, desqualificacions, negacions, sordesa selectiva, xocs de trens, utilització maldestre de les togues, abús de dreceres i, en general, menyspreu de la decència, un panorama que ha enfonsat la ja escassa confiança de la població en els polítics i també en el poder judicial, que s’ho ha guanyat a pols.

La invasió ucrainesa fa trontollar l’economia europea, amb un augment de la inflació i es constata la dependència amb Rússia a nivell energètic. L’1 d’abril entra en vigor el descompte de 20 cèntims per litre de carburant. La mesura l’aprova el govern espanyol per fer front a l’elevat preu de la benzina i el gasoil.

Enmig del soroll, sense immutar-se, Pedro Sánchez ha tornat a aprovar els pressupostos i ha tancat l’any amb un reeixit esprint legislatiu. La política catalana, al seu torn, ha entrat en la dimensió desconeguda amb el trencament del Govern, i ara mateix Pere Aragonès només té assegurat el suport de 33 diputats d’un Parlament de 135. La batussa interna de l’independentisme ha assolit cims de ximpleria, i va camí d’elevar-los encara més. 

Un malestar sense brúixoles

Fins el 2020 la culpa de tot era del govern de torn. O del sistema. O de tots dos. La Gran Recessió va ser causada per la perversitat del sistema governat per una barreja de cobdiciosos i d’ineptes que els polítics van gestionar a favor dels rics: aquesta era la convicció del poble en general i dels més damnificats en particular. Però va arribar la covid a tall de maledicció bíblica i ens vam repartir entre els conspiranoics incapaços de deixar d’analitzar les novetats en termes de complot del poder, i els desconcertats que no sabien cap a on tirar perquè els vells esquemes ja no tenien sentit. Protestar al carrer contra els governants perquè un virus desconegut està massacrant els avis no té sentit, però va passar, encara que les manifestacions vestissin l’argument de les restriccions de la mobilitat i el dret a no vacunar-se.

Sense dades fiables per cap dels dos bàndols, el nombre més elevat de morts a la guerra el va estimar el mes de novembre el general estatunidenc Mark Milley, cap de l’Estat Major Conjunt dels EUA, que va assegurar que hi havia més de 100.000 soldats morts en cada bàndol i unes 40.000 víctimes civils.

Acabada la pandèmia (excepte a la Xina, que s’havia limitat a ajornar-la i ara en paga les conseqüències) arriba la guerra d’Ucraïna, que també ens ha trencat tots els esquemes i que costa d’atribuir a cap altre govern que no sigui el de Vladímir Putin. Que costi fer-ho no vol dir que sigui impossible, i des del primer dia s’ha divulgat la línia d’anàlisi que culpa de la guerra -i per tant de les seves conseqüències en les nostres vides- a Occident, per haver provocat l’ós rus en penetrar massa endins dels seus entorns. A casa nostra és un corrent minoritari, com ho ha estat la conspiranoia sobre la pandèmia, i per tant el que en resta és el desconcert, la manca de referències sòlides per analitzar la situació i actuar en conseqüència. Es cova un malestar sense brúixola que pot esclatar en qualsevol moment de formes imprevisibles, sobretot si té raó Yuval Noah Harari i som a l’entrada d’una nova era caracteritzada per la guerra com a normalitat pertorbadora després de tanys anys de mantenir-la arraconada a les perifèries. Els estats anímics de neguit col·lectiu inciten a l’enyor de velles certeses, sovint més imaginades que reals, i són porta d’entrada dels governs de dreta extrema, populisme conservador, nacionalista i xenòfob per sufragi universal: no perdem Itàlia de vista. 

Pendents del cel per l’adversitat climàtica

Una imatge de l’embassament de la Llosa del Cavall el passat mes de setembre, a un terç de la seva capacitat

Pluja escassa i una calor inusual per la seva intensitat i sobretot per la seva persistència. Són els trets característics d’una meteorologia insòlita en un any en què els efectes del canvi climàtic s’han fet prou evidents fins al punt de deixar més d’un rècord a les comarques centrals, i no tant per temperatures extremes, sinó per la seva continuïtat en el temps. Tant és així que acomiadem en ple hivern meteorològic però amb unes màximes més pròpies de mitjan de tardor, i amb una escassetat d’aigua que s’arrossega de fa mesos, i que culmina aquest desembre amb unes reserves inferiors a un terç de la capacitat total als embassaments de la Baells i la Llosa del Cavall, quan ara fa un any estaven a més de la meitat.

La sequera no ha donat treva, i tot i que a hores d’ara no és tan severa com la del 2015, a mig estiu ja va obligar a decretar l’alerta a mig centenar de municipis de les comarques centrals dels sistemes Llobregat mitjà, Anoia-Gaià, i a la capçalera del Ter, a banda de l’escassetat que ja patia l’aqüífer de Capellades, i també ha portat diversos ajuntaments a buscar alternatives a la manca de reserves amb la recerca de nous pous per abastir-se d’aigua. 

I és que l’any ja va començar sec, amb un hivern especialment àrid que, a Manresa, per exemple, va deixar menys de 5 litres de pluja entre gener i febrer, quan normalment n’hi cauen prop de 60. El març va ser més generós, però a l’abril arrencaria un període d’escassetat de pluja que s’allargaria fins a l’agost, i tot plegat acompanyat d’unes temperatures excepcionalment altes en diverses onades de calor i de períodes continuats. El maig ja hi va haver la primera senyal, amb rècords de màximes per l’època en diversos municipis assolits la setmana del 18 al 22, com els 38 graus de Sant Salvador de Guardiola, els 37,8 d’Organyà, o els 37,4 de Manresa. Una calor i una sequera que feia témer per les males collites, i amb uns primers efectes als embassaments, que se situaven a poc més de la meitat de la seva capacitat, i el de la Llosa, fins i tot per sota.

A mitjan de juny arribava una segona onada de calor que es tornaria a allargar tota una setmana i amb un pic de temperatures de més de 40 graus en poblacions com Cardona, Oliana, Solsona, Olesa, Sant Salvador de Guardiola o Súria. L’estiu s’havia avançat, i mantindria una calor extrema i persistent durant tot el juliol. Mentrestant, continuava sense ploure (menys de 70 litres entre juny i juliol a Manresa, menys de 60 a Moià, La Seu o Puigcerdà, i menys de 50 a Moià). Arribaven els primers decrets d’alerta per sequera, es tancaven els accessos a parcs naturals com Montserrat i Sant Llorenç del Munt, i es declaraven diversos incendis, especialment al Bages, que han estat els pitjors dels últims anys (més informació a les pàgines 6 i 7).

L’agost si que va ser un mes de pluja, fins i tot amb alguns danys per la seva intensitat en poques hores. De fet, ha estat el mes més plujós de l’any a totes les capitals de les comarques centrals tret de Moià, en què ho va ser el mes de març. A Berga, per exemple, a l’agost van caure 152,6 litres, a la Seu 141,5, i a Solsona 134,7. Manresa en va registrar 70,7, i juntament amb març, juliol, i desembre, han estat els únics mesos de l’any amb una pluviometria superior a la mitjana.

Tanmateix, la pluja de l’agost amb prou feines va aturar la tendència decreixent de les reserves als pantans, que es va tornar a accelerar amb un nou episodi sec i de calor insòlita al setembre, i especialment a l’octubre, que Manresa, per exemple, va tancar amb la mitjana més alta dels darrers 50 anys. Les precipitacions a l’octubre també van ser escasses, i això va perllongar la situació de d’alerta hidrològica amb algunes restriccions, especialment en poblacions de l’Anoia i el Moianès, si bé per ara no afecten l’aigua de boca.  

En la seva recta final, el 2022 s’ha mantingut en una línia similar, i tot i que ha plogut més (sovint per sobre de la mitjana), els embassaments estan al seu mínim anual. I la calor no afluixa. a Manresa, per exemple, a la vigília de Nadal es van assolir 19,2 graus, més propis del mes d’octubre.

La santvicentina Adriana Delgado i la resta d’acusats són absolts

L’alcaldessa de Sant Vicenç de Castellet i exsecretària quarta del Parlament, Adriana Delgado, va ser absolta aquest any de l’acusació per un delicte de desobediència greu, juntament amb els seus companys de la Mesa. 

Delgado i Torrent sortint del judici

El judici es va celebrar a l’octubre i Delgado s’enfrontava a 16 mesos d’inhabilitació i 24.000 euros de multa acusada de desobeir el Tribunal Constitucional (TC) i seguir tramitant propostes de resolució sobre l’autodeterminació i contra la monarquia la tardor del 2019. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va absoldre tots els acusats en considerar que les providències que havia fet el TC eren poc clares i que permetien més d’una interpretació. El tribunal també va considerar que es va permetre debatre sobre l’autodeterminació com a «mera proclama política, de futur, però sense intenció de materialitzar-la».

Cau un grup criminal gràcies a una denúncia feta a Puigcerdà

La denúncia d’una dona gran de Puigcerdà a qui havien estafat més de 800.000 euros va permetre destapar un grup criminal internacional especialitzat en ciberesestafes que era capaç de generar 400 euros per minut o, el que és el mateix, 50 milions per trimestre.

La xarxa d’estafadors tenia centraletes de trucades repartides per Albània, Bulgària, Geòrgia, Macedònia del Nord i Ucraïna. De fet a Ucraïna es va desmuntar la més gran, amb més de 800 treballadors. Aquestes persones trucaven a possibles víctimes fent-se passar per experts en criptomonedes i així els enganyaven per fer-los creure que invertien els diners i obtenien grans beneficis. Per fer-ho, l’organització creava webs on es donava informació falsa sobre la rendibilitat de les inversions de les víctimes per tal que continuessin fent falses inversions. En el moment que les víctimes demanaven recuperar els diners, ja era massa tard perquè tots els ingressos s’havien fet directament a la organització criminal.

Un dels caps de la xarxa criminal va ser detingut fa dues setmanes a l’aeroport del Prat de Barcelona. Era l’encarregat de gestionar totes les víctimes espanyoles mitjançant comissionistes que redirigien aquestes víctimes a la plataforma Everfx, creada pel grup criminal.

Un operatiu antidroga acaba amb 31 detinguts

La presència de plantacions de marihuana i l’augment del tràfic de drogues és un dels temes que més preocupen als Mossos d’Esquadra, però enguany s’ha realitzat una de les operacions contra el tràfic de drogues més importants que s’ha desenvolupat els últims anys a la Catalunya central que s’ha saldat amb un total de 31 detinguts i 29 escorcolls en immobles de diferents municipis del Bages, el Berguedà, el Solsonès i al Moianès. De fet, la investigació va començar al Berguedà arran d’una denúncia per violència domèstica.

Durant l’operatiu el cos policial va intervenir 22 plantacions interiors de marihuana, amb un comís aproximat de 5.000 plantes, 2.000 esqueixos i 25 kg de cabdells. Durant els 31 escorcolls també es van trobar un total de 32.245 euros en efectiu i 1 kg de cocaïna. A més, segons va poder saber Regió7, els municipis amb més arrestats van ser Manresa, amb 15, i Berga, amb 12. A Sant Joan de Vilatorrada, Santa Maria d’Oló, l’Espunyola i Solsona es va fer una detenció per població. En total, en van ser 31. A banda d’aquestes poblacions, també es van fer entrades a Horta d’Avinyó i Llobera. També es va fer un escorcoll en una barberia de Berga hi venien droga.

Els arrestats, que treballaven al Berguedà i al Bages principalment, eren persones vinculades familiarment entre sí, i es tractava d’un clan familiar d’origen estranger. 

El clan familiar era un dels majors grups delictius que estava ubicat i treballava a la regió de la Catalunya central. Com que la majoria dels cultius del clan es feien a pisos, tot i que algunes també en algunes masies, no eren plantacions molt grans. Tot i això les ramificacions que tenien per tota la regió i el seu pes en la producció i distribució de marihuana feien d’aquest grup criminal un grup destacat a la Catalunya central. A més, complementaven la marihuana amb la distribució al detall de cocaïna a tota la regió central.

La cinquena peça del Lego d’UManresa

Imatge del dia del lliurament de claus del nou edifici FUB4

La FUB-UManresa va rebre el març passat les claus del seu cinquè edifici, una peça més d’un complex Lego que s’ha anat conformant a l’entorn de l’avinguda Universitària a mesura que creixia la seva oferta formativa.

El 2002 es va inaugurar el primer edifici. Va suposar la unificació en un sol centre de tots els estudis de la Fundació Universitària del Bages que fins aquell moment s’impartien repartits en diferents punts de la ciutat. 

Deu anys després es va posar en marxa la Clínica Universitària. A la mateixa clínica, el 2019 s’hi van invertir un milió d’euros per potenciar la metodologia docent de la simulació, un dels trets diferencials de la FUB-UManresa. 

El 2015 es van començar a impartir cicles formatius de grau superior a la FUB2, remodelació de les instal·lacions del Centre Tecnològic de Manresa (CTM), que es va traslladar al Parc Central l’octubre del 2013.

El 2019 es va inaugurar la rehabilitació d’un dels edificis de l’antic escorxador, la FUB3.

El darrer edifici, la FUB4, acull tot el relacionat amb els estudis d’Educació Infantil i els serveis que presta. Amb llar d’infants inclosa i espais molt més amplis pels laboratoris d’experimentació i ciència, els LAB. Ha costat prop de 4 milions d’euros que ha aportat la pròpia institució universitària. Situat entre la Clínica Universitària i la residència d’estudiants ha estat la nova peça del campus Manresa de la UVic-UCC, una demostració més del desplegament del projecte federatiu.

Inauguració oficial de l'edifici FUB 4

Cal recordar que la Fundació Universitària del Bages és una entitat sense ànim de lucre, que té en el seu patronat una part important de la Corporació Municipal. El president del patronat és l’alcalde de Manresa, i en la seva composició hi ha diferents regidors de l’Ajuntament, tant del govern com de l’oposició. La voluntat de creixement permanent de la FUB-UManresa s’ha vist plasmada en el fet que ha superat per primer cop els dos mil estudiants de grau.

Tot i que aquest curs hi ha hagut menys matrícules de nou accés que els darrers anys, en conjunt hi ha un 2 % més d’estudiants al campus Manresa de la UVic-UCC. Si s’hi sumen la resta d’alumnes dels estudis oficials que ofereix UManresa, com els cicles formatius de grau superior o els màsters universitaris, la xifra arriba a 2.217, un 4 % més que el curs passat.

Compte enrere per haver de fer servir una targeta per llançar la brossa

Anar al contenidor de la brossa amb la bossa plena de vidre, cartró i orgànica es troba en procés de passar a la història a Manresa. El 2022 han començat els canvis que no ho faran possible a partir de la tardor que ve.

Amb el canvi de sistema de gestió de deixalles que s’està implantant a la ciutat caldrà una targeta per obrir els contenidors de rebuig, orgànica i envasos. Els de cartró i vidre seran de lliure accés, però la limitació a l’hora de fer servir els altres tres i la necessitat d’identificar-se per obrir-los farà que el reciclatge ja no sigui una opció sinó una obligació.

Els canvis han començat enguany, primer amb el concurs d’adjudicació del nou contracte, que passa de 6 a 9 milions d’euros a l’any, i amb una mesura que no estava contemplada inicialment: que Fomento s’encarregui ja de la recollida selectiva que realitzava Ampans per encàrrec del el Consorci del Bages per a la Gestió de Residus. D’altra banda, el Consorci no s’ha pogut fer càrrec ara, com estava previst, del servei de la recollida de voluminosos, que continuarà realitzant durant 1 any Fomento.

Manresa serà pionera, entre les ciutats de la seva mida, a tancar també el contenidor d’envasos, un fet poc habitual a Catalunya. No es fa gairebé enlloc ni és tan necessari per incentivar el reciclatge ni pel retorn econòmic que suposa, però el que sí permetrà a l’Ajuntament és fer pagar més a qui menys recicli. 

El Centre Històric de la ciutat guanya una escola pública: la Joviat

L’Escola Joviat de Manresa passarà a ser d’escola concertada, com ara, a un centre públic depenent directament de la Generalitat el curs vinent. Es tracta dels estudis obligatoris: infantil, primària i ESO, que la Joviat concentra al seu edifici de la Muralla de Sant Francesc, que es convertirà en un institut-escola que tindrà un nom nou. El batxillerat i cicles formatius i ocupacionals que imparteix al carrer Folch i Torres continuaran com fins ara. L’anunci es va fer públic el novembre durant una visita que el conseller d’Educació, Josep Gonzàlez-Cambray, va fer a la mateixa escola acompanyant per l’alcalde, Marc Aloy, i el president de la Fundació Joviat, Jordi Vilaseca. Dos anys enrere la Joviat ja va sol·licitar passar a ser un centre públic. El centre té un miler d’alumnes i més d’un centena de mestres.

Santpedor es posiciona de nou en contra de recuperar la tradició de les vaquetes 

Les vaquetes de Santpedor, que l’any 2019 una consulta popular va decidir abolir, han tornat aquest any a l’ordre del dia. Una iniciativa popular va obligar al consistori a organitzar un nou procés participatiu per demanar a la ciutadania si volia recuperar o no l’activitat de la festa major. Per segona vegada, la resposta va ser «no» per un ajustat marge de vots. Davant d’això, el ple municipal va ratificar el resultat de la consulta i va aprovar demanar al Parlament que sigui retirat del llistat de pobles de festes amb bous. Això, tanca definitivament la porta a la celebració de les vaquetes, que s’hi han portat a terme durant prop de quatre dècades.

A diferència de la consulta que es va fer l’any 2019, que va impulsar l’actual equip de govern com a compromís de tots els grups municipals durant la campanya de les eleccions municipals, aquesta segona consulta sobre la recuperació o no de les vaquetes va venir motivada per una iniciativa popular. Els promotors van ser un col·lectiu ciutadà que, emparant-se en la Llei de consultes del setembre del 2014 que permet consultar de nou quan fa més de dos anys que es va preguntar sobre un tema, va portar a terme una recollida de signatures per demanar una nova consulta. Van recollir més d’un miler de firmes i, el mes de febrer passat, van entrar-les per registre, la qual cosa obligava a l’Ajuntament, sota les directrius de la llei esmentada, a activar tot el procediment.

La consulta per decidir si es recuperava o no l’activitat de les vaquetes a Santpedor es va celebrar el 18 de setembre i va tenir uns resultats no calcats, però molt semblants respecte el procés participatiu realitzat el 2019. Va tornar a guanyar el «no» a les vaquetes i va tornar a fer-ho per tot just una quarantena de paperetes de diferència: en aquesta ocasió van ser 41, fa tres anys van ser 46. Tant similar va ser el resultat, que el percentatge de vots del «no» a les vaquetes en relació amb el total de vots emesos va ser clavat en les dues consultes: el 49,8%.

La decisió dels santpedorencs de no recuperar la festa, que ja es va abolir l’any 2019 arran d’una primera votació, es va oficialitzar en un ple municipal on es va acordar ratificar el resultat de la consulta per tal que sigui vinculant, al mateix temps que s’acordava traslladar-ho al Parlament per tal d’inscriure Santpedor com un poble lliure de festes amb bous. D’aquesta manera, es posava punt final al debat sobre la continuïtat o no de la festa.

Relleu a les alcaldies de Talamanca i Navarcles

Aquest ha estat un any de canvis a la política municipal bagenca, amb relleu a les alcaldies dels municipis de Navarcles i Talamanca. El mes de juny passat, Alba Pérez (Ara Navarcles-AM), va agafar el relleu a Josep Maria Feliu, que havia deixat el càrrec a final de maig per motius de salut. D’altra banda, Rosa Verneda (Junts per Talamanca) va substituir el juliol a l’històric alcalde de Talamanca Josep Tarín, que després de 19 anys en el càrrec hi va renunciar per donar pas a la nova alcaldessa, tot i que continua com a regidor fins a final de legislatura. D’aquesta manera, el Bages ha assolit aquest mandat un rècord d’alcaldessa amb un total de nou.

Deute aparcat i pàrquing desenterrat a Moià

Jornada de portes obertes al pàrquing, aquest desembre

«La decisió de fer el pàrquing és un dels símbols del deute que va arrossegar l’Ajuntament de Moià, ja que és un equipament desmesurat per la capacitat que té el poble. Però era un projecte ja iniciat i l’havíem d’acabar». Així s’expressava l’alcalde de Moià, Dionís Guiteras, el 17 de desembre passat, mentre els seus convilatans descobrien les entranyes de l’aparcament soterrat que durant més d’una dècada ha romàs ‘amagat’ a la vista de tothom sota la plaça del CAP. Des de fa encara no deu dies, ja és un espai utilitzable i es pot ben dir, fent un joc de paraules, que el pàrquing soterrat, ha sortit del forat. I és que la rellevància d’aquesta instal·lació no recau tant en la seva funció (que a partir d’ara serà important) com en la història que arrossegava. S’havia convertit en tota una metàfora d’una època: la del dispendi descontrolat a càrrec de les arques públiques.

Al maig del 2019, pocs abans de les eleccions municipals que van donar lloc a l’actual mandat, es feia públic que l’Ajuntament de Moià passava a ser el nou propietari de l’aparcament subterrani a mig fer de sota la plaça del CAP i també de l’edifici d’habitatges de l’antiga caserna. Eren els dos actius que faltava liquidar de la societat municipal MoiàFutur, en concurs de creditors, i pels quals el consistori va presentar una oferta de compra l’abril d’aquell any.

L’administrador concursal va comunicar que aquesta era l’única oferta presentada, i per tant l’Ajuntament es va quedar els dos equipaments, i va posar fi així a gairebé una dècada de deutes acumulats per una societat en fallida que havia estat impossible de reflotar. 

En el cas de l’aparcament, l’oferta presentada va ser de 195.000 euros sobre una taxació d’1.576.070 euros, mentre que la dels pisos de la caserna pujava a 100.125 euros sobre una taxació de 374.094 euros. 

Amb aquesta compra, l’Ajuntament recuperava dos actius que considerava importants per al municipi (i per un cost de 295.125 euros), i aconseguia evitar fer front als préstecs amb Caixa Catalunya, a banda dels interessos de demora i possibles responsabilitats que suposava el manteniment d’aquesta societat endeutada.

Els problemes de MoiàFutur arrencaven dels darrers anys de l’era de l’alcalde Josep Montràs, que va governar al poble entre el 1983 i el 2011. 

Va ser a través d’aquesta empresa municipal que es va construir el CAP amb un pàrquing subterrani de tres plantes i es volia promoure la conversió de l’antiga caserna de la Guàrdia Civil en habitatges. En tots dos casos els contractes inicials es van modificar poc temps després d’haver-ne fet l’adjudicació, per ampliar-ne el contingut (el pàrquing amb dues plantes més, i la caserna també amb un aparcament subterrani), la qual cosa n’augmentava el pressupost.

Tot plegat va elevar el deute de MoiàFutur fins a 5.800.000 euros el 2011 per unes obres que van quedar a mig fer. Atesa la impossibilitat de fer front a aquest deute, la societat va presentar un concurs de creditors. Va ser a final del 2018 quan el jutge va manar a l’administrador concursal la liquidació d’aquests actius, i va donar un termini de tres mesos per trobar compradors. 

L’Ajuntament de Moià, que es negava a perdre’ls, va presentar la seva oferta i va poder adquirir els béns. La situació de crisi econòmica i el fet de comptar amb uns equipaments sense finalitzar o en estat ruïnós no van ajudar a trobar una sortida viable a la societat, però va ser la resolució de la Comissió Territorial d’Urbanisme, de 31 de gener de 2018, denegant la modificació puntual que havia de permetre el canvi d’ús de la primera planta soterrani per admetre l’ús comercial, la que va determinar la inviabilitat de la societat.

Aquesta resolució va avortar definitivament la possibilitat d’explotació comercial del soterrani de la plaça del CAP, solució que la societat havia proposat en el conveni de creditors per reactivar econòmicament la societat, i va obligar a l’Ajuntament a demanar la liquidació de la societat, davant la impossibilitat total de fer front als pròxims venciments del deute fixats en el conveni.

Davant d’aquests fets el jutge, a finals de 2018, va manar a l’administrador concursal la liquidació dels actius de la societat i li va donar un termini de tres mesos per trobar ofertes per la compra dels actius mitjançant oferta en sobre tancat, que va acabar amb la seva adquisició per part del consistori.

Quatre anys després, dues de les tres plantes del pàrquing estan obertes i son, per ara, una zona blava gratuïta, només amb limitació de temps.

Les Urgències de l'Hospital de Berga, inici d'un canvi

Visita a les obres

Les noves Urgències de l’Hospital de Berga mantenen l’estiu que ve com a data de l’estrena. Es traslladaran a la quarta planta de l’edifici nou, en una zona que actualment no s’utilitza, que tindrà accés directe des de la via pública. Ocuparan un espai de 678 metres quadrats i tindran un box de triatge, un box de reanimació, 3 consultes ràpides, 6 ubicacions per atendre pacients i 6 ubicacions per a observació. La zona està plantejada com un espai obert i semicircular amb infermeria al centre, des d’on es donarà cobertura i es tindrà visibilitat de tota l’activitat d’urgències.

La sala d’espera també estarà dividida en diferents zones: una per a pacients pediàtrics, una per a pacients respiratoris i una altra per a pacients sense patologia respiratòria. A les noves urgències també hi haurà despatxos per a l’Atenció Continuada d’Urgències Territorials (ACUT) i la base assistencial del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM), que garantiran un accés ràpid i directe al vehicle i al mateix servei d’urgències.

Els treballs es duran a terme en dues fases. La primera correspon a la construcció de la base SEM i la reforma de vestidors, i la segona és la pròpia d’Urgències. La inversió d’aquestes obres, finançades pel Servei Català de la Salut, és d’uns 2,4 milions d’euros, però la quantitat puja 800.000 euros més per a mobiliari i equipaments. 

El conseller de Salut, Manel Balcells, va visitar el mes passat les obres i va destacar que «són importants per a l’hospital i per al conjunt de la comarca del Berguedà i estem il·lusionats perquè aviat es disposarà d’espais molt necessaris per a l’atenció de la ciutadania». Balcells ha afegit que es tracta «d’una bona inversió que s’ha fet des del departament de Salut». Les obres de l’Hospital depenen de la Generalitat però l’Ajuntament de Berga s’ha d’encarregar de la millora dels accessos del centre sanitari. En aquest sentit, el compromís de l’alcalde de Berga, Ivan Sànchez, és ferm: «Els accessos han d’estar a punt en el moment que finalitzin les obres».

L’Hospital de Berga és el centre de referència de les tres àrees bàsiques de la comarca del Berguedà i atén a una població al voltant de 40.000 persones.

Renovació d'alcaldables a Berga

Comença la cursa electoral per a les municipals del maig i els partits ja treballen en la confecció dels programes i l’elaboració de llistes. A Berga, en les últimes setmanes han anunciat els seus alcaldables tots els partits que actualment tenen representació a l’Ajuntament menys la CUP. 

ERC, que governa amb la CUP, va presentar el número 1 de la llista fa només uns dies. És Moisès Masanas, alcalde de Saldes, que pren el relleu a Ramon Camps.

Els quatre alcaldables

Els partits a l’oposició a l’Ajuntament de Berga, Junts i PSC, també tenen decidit l’alcaldable. A Junts s’estrena Ramon Caballé; i el PSC opta pel mateix candidat que fa quatre anys, Abel Garcia. 

Els quatre partits que actualment tenen representació a l’Ajuntament de Berga lluitaran per guanyar presència al consistori. I no seran els únics. Berga Grup Independent és un nou grup d’electors que concorrerà a les eleccions municipals del 28 de maig, amb Judit Vinyes com a candidata a l’alcaldia.

Revitalitzar el barri vell de Berga o desencallar l’estació d’autobusos són projectes recurrents i en boca dels polítics locals. Amb propostes definides o amb idees sobre la taula, comparteixen la necessitat d’invertir a Berga i de millorar la ciutat.

La CUP de Berga no ha pronunciat el nom del candidat 

Es manté l’interrogant de si l’alcalde de Berga, Ivan Sànchez, serà o no el cap de llista de la CUP. Seria el primer cop que es presentaria com a alcaldable, ja que fa quatre anys la candidata i escollida alcadessa va ser Montserrat Venturós, que va deixar el càrrec fa un any i mig per motius personals i de salut.

Consultoris sense metges, un problema per a l’alt Berguedà

Els dispensaris dels pobles de l’alt Berguedà es queden sense metge en períodes de vacances. A l’estiu, l’atenció mèdica es va centralitzar al CAP de Guardiola de Berguedà durant dos mesos, fet que va generar indignació entre els alcaldes, que recorden que tenen una població envellida i que les distàncies entre municipis són grans.

La situació s’ha repetit fa només unes setmanes. Des de finals de novembre fins a mitjans de desembre, Saldes, Gósol, Vallcebre i Sant Julià de Cerdanyola es van quedar sense el metge que comparteixen perquè feia vacances i no se’l va substituir. Aquest fet va tornar a encendre el malestar dels veïns, que en els últims anys han vist una pèrdua progressiva de serveis en matèria sanitària.

El CatSAlut responia que no hi ha intenció de retallar serveis, però admetia que no es poden garantir professionals per suplir baixes i vacances. Segons la directora de sector del CatSalut al Bages, Berguedà, Solsonès i Moianès, Teresa Sabater, «el problema de no cobertura és generalitzat i no només a l’alt Berguedà, però en zones rurals es fa més difícil trobar professionals que vulguin treballar-hi, i disposen de menys metges». Explicava que s’avança cap a un canvi de model que permeti «optimitzar i aprofitar més els recursos que tenim», i en concret donar més competència a les infermeres.

El Consell Comarcal va aprovar la setmana passada una moció per reclamar a Salut que no retalli a l’alt Berguedà i a la resta de la comarca. Tots els grups polítics exigeixen que es mantingui l’atenció primària.

Una Patum d’aniversaris després de dos anys sense festa 

Imatge de la Patum d'enguany

Berga ha viscut aquest 2022 la Patum de la represa amb la celebració del 400è aniversari de les comparses del Tabal, els Turcs i Cavallets, els Àngels, els Vestidors de Maces i Plens i la Guita Grossa. L’efemèride s’havia de celebrar l’any passat però va quedar interrompuda per la covid. Enguany es van fer actes i salts especials en una Patum molt lluïda i concorreguda.

I una Patum no exempta de polèmica. D’una banda, mesos abans les maces feien públic el conflicte latent que existeix amb els plens per esdevenir una comparsa. I d’altra banda, la residència que hi ha a tocar de la plaça Cim d’Estela va portar als tribunals els concerts de Patum amb la idea que el jutge obligués a l’organització a limitar els decibels. L’Ajuntament va intentar recórrer la decisió del jutge i la resposta va ser encara pitjor: va decretar la suspensió dels concerts. Dissabte de Patum no hi va haver actuacions. Es van ajornar i es van fer al pavelló vell a finals de novembre, coincidint amb el dissetè aniversari de la proclamació de la festa com a Patrimoni Oral i Immaterial per la Unesco.

El nou prelat de Solsona vol recuperar la normalitat després de la convulsa marxa de Novell i construir «una església acollidora»

Francesc Conesa agafa el relleu com a bisbe de Solsona

Un dels esdeveniments que quedaran marcats en la memòria dels solsonins referent aquest any 2022 és la presa de possessió del nou bisbe Francesc Conesa, en substitució de Xavier Novell, després de la seva inesperada renúncia l’agost del 2021 per començar una nova vida en parella. Conesa va assumir el càrrec el passat mes de març, després de cinc anys com a bisbe de Menorca, amb la voluntat d’aconseguir una Església acollidora que defineix com «una església de portes obertes».

Des de la seva presa de possessió com a nou bisbe de Solsona, en una cerimònia solemne que va reunir arquebisbes, bisbes, abats i preveres de tota la diòcesi i d’altres bisbats, Conesa va començar una nova etapa amb reptes importants al davant com rejovenir l’edat mitjana del clergat de la diòcesi, fer una Església més oberta i acollidora seguint les indicacions del Papa, aconseguir una unió més forta en el si del bisbat després de diferències sorgides internament durant els darrers anys i, sobretot, sanar les ferides causades per la renúncia de l’anterior bisbe i la manera en com s’ha produït.

Conesa explicava en una entrevista publicada a aquest diari (vegeu edició del 6 de gener del 2022) que el seu primer propòsit era «conèixer la realitat d’una diòcesi que per a mi encara és molt desconeguda i, per la qual, em sento afortunat de treballar després d’una etapa molt bonica a Menorca». També afegia la necessitat de recuperar la normalitat en la vida de l’Església després de la renúncia sobtada de Novell, «que ha deixat moltes persones dolgudes». Sobre la seva sortida del bisbat, no va voler entrar a jutjar si es va fer correctament, però va insistir en la necessitat de revisar les conseqüències de la marxa del bisbe emèrit, «però sempre amb pau i amb respecte per la llibertat de les persones». 

Crida a l’evangelització 

En la seva homilia durant l’acte de presa de possessió del càrrec, Conesa va expressar la seva voluntat d’evangelitzar i recuperar la devoció i la fe en Déu: «Vinc carregat d’il·lusió a prosseguir l’anunci de Jesucrist i a acompanyar la vostra fe i posar-me al vostre costat per caminar junts. Cal la implicació dels laics, de les famílies, dels joves i de cada cristià perquè, sense aquesta majoria de creients de la diòcesi, no serà possible l’evangelització».

El bisbe de Solsona va posar èmfasi en la vocació de servei: «No desitjo altra cosa que ser servidor de la vostra alegria i proclamar cada dia la bona nova». I va afegir: «Cal ser una Església de portes obertes, que estigui sempre disposada a acollir, però també sortir als carrers per comunicar el goig de creure en Jesucrist». La reflexió de Conesa va incidir en el fet de ser una Església propera a tothom, «però especialment als més pobres, als malalts i als més petits». També va fer una referència a la guerra a Ucraïna: «Hem de proclamar un missatge de reconciliació i de pau, i més avui quan sentim que la barbàrie de la guerra es fa present a Europa. Sentim la necessitat de proclamar el missatge de l’Evangeli i continuar anunciant la misericòrdia i el perdó».

En la seva intervenció, el bisbe Conesa també va defensar la «renovació d’estructures» i «la reforma de molts elements de l’Església». Per assolir aquest procés, va assegurar que «no s’ha de tenir por, perquè vivim temps nous que exigeixen reformar les institucions eclesials i, sobretot, la conversió dels cors». Finalment, el bisbe es va comprometre a «caminar com a cristià amb els diocesans», alhora que va admetre que les seves «debilitats fan més necessària l’ajuda, la correcció i, sobretot, la pregària» de tots els creients de Solsona.

L’alcalde de Cabrera d’Anoia ha de plegar per prevaricació

El passat mes de maig es va celebrar el ple de relleu de l’alcalde de Cabrera d’Anoia. Una sentència per haver adjudicat directament unes obres que havien de passar pel ple el condemna per un cas de prevaricació i l’inhabilitava. El cas és del 2011. Jaume Gorrea (ERC) i el seu advocat van intentar durant tot el procés revertir la situació, però finalment la Junta Electoral Central li va retirar l’acta de regidor i va provocar que s’hagués de fer el relleu. Gorrea tampoc no es podrà presentar a les properes eleccions perquè està inhabilitat. 

Elisabet Hidalgo, que era la primera tinent d’alcalde, és la màxima responsable de l’Ajuntament de Cabrera. El passat 18 de maig, en el ple de relleu, va rebre el suport dels quatre regidors del seu grup, ERC, i el del regidor no adscrit, José Antonio Lanuza. El candidat alternatiu, Salus Monteagudo (PSC), va tenir el suport només del seu grup i va quedar fora del govern. 

Políticament no va canviar res. Però aquella denuncia que havia fet el 2011 el grup socialista va suposar el relleu. 

Gorrea va haver de deixar l’alcaldia i la regioria. El seu substitut va ser la seva filla, Mercè Gorrea, que va prendre possessió de l’acta de regidora abans de la votació de la nova alcaldessa justament per mantenir la majoria.

Un any amb la cultura situada en el lloc preferent de l’agenda d’Igualada 

La capital de l’Anoia ha tingut tot un any d’una alta activitat cultural, tant en quantitat com, sobretot, en qualitat. La proclamació de la ciutat com a Capital cultural del 2022 ha posat combustible a la caldera de la producció, el debat i la creativitat cultural. 

L’any es va cloure amb un musical de producció igualadina i l’acte de relleu, perquè la capitalitat cultural del 2023 recaurà en Lloret. L’acte de taspàs es va fer al saló de plens d’Igualada, dimarts passat. L’alcalde igualadí, Marc Castells, va fer el traspàs a Jaume Dulsat, alcalde de Lloret de Mar, amb la presècia de Xavier Tudela, president de l’Organització Capital de la Cultura Catalana. 

Marc Castells, alcalde d’Igualada, va indicar en l’acte de relleu que «les institucions podem ser el motor però les entitats són la gasolina» i va voler fer «un agraïment a totes les entitats que ho han fet possible».

Pocs dies abans, una trentena d’entitats culturals d’Igualada, un gruix importants, havien mostrat el seu malestar perquè entenien que la ciutat havia perdut l’oportunitat d’establir una líni d’objectius culturals. Entre d’altres reclamacions, hi havia sobre la taula la necessitat de tenir un auditori. El projecte no està fet, però abans d’acabar l’any, Castells n’ha marcat el lloc: El Parc Central. 

El PSC recupera l’alcaldia d’Òdena amb una moció de censura

El socialista Francisco Guisado va recuperar l’alcaldia d’Òdena amb una moció de censura que va presentar contra l’anterior alcaldessa, la republicana Maria Sayavera. Guisado va aprofitar la desavinença del regidor que donava suport a Sayavera. ERC no tenia el suport d’Andreu Garcia (Òdena a Fons) i Guisado va trobar l’oportunitat de capgirar el govern de l’Ajuntament amb el suport de Garcia. PSC i els republicans havien empatat en número de regidors a les eleccions municipals del 2019.

Guisado ja va ser alcalde entre el 2003 i el 2011 i també entre els anys 2015 i 2019. En el moment de prendre possessió com alcalde, en un ple tens, Guisado va defensar l’ús de la ha dit que la moció de censura com a «eina legítima» quan «es posen en perill els interessos del municipi». 

Guisado i Garcia es van comprometre a tenir enllestit un nou pressupost per al municipi, que tins aquell moment, entre els republicans i Garcia havia tingut un acord impossible. 

Els socialistes amb el suport de Garcia han anat mantenint el govern d’Òdena, mentre que Sayavera ha fet el pas al costat amb una posició relativament discreta.

Un alcalde que pedala per fer un centre de l’ictus 

Jordi Badia, alcalde de Calaf, ha dut a terme aquest any un repte personal que ha volgut transformar en un repte col·lectiu, completar la prova North Cape 4000 (d’Itàlia al Cap Nord en bicicleta). I era un repte col·lectiu perquè Badia, que fa uns any va tenir un ictus, ha volgut que cada quilòmetre es traduís en una aportació econòmica per a l’Hospital Althaia, amb la voluntat que aquests diners s’utilitzin per fer un centre de tractament dels afectats d’ictus i de malalties neurològiques a Manresa. I va complir el repte.  

Bufalvent fa un fons comú energètic

El 2 de novembre es constituïa la comunitat energètica empresarial Manresa Il·lumina, que aplega trenta-una empreses del polígon de Bufalvent però que pretén créixer amb empreses de totes les àrees industrials de la capital del Bages. La nova societat neix com una cooperativa amb l’objectiu de fer més sostenibles i competitives les empreses dels polígons manresans, tot reduint la seva despesa energètica.  

La nova agrupació empresarial, que és pionera en el conjunt de polígons industrials del país, neix sense ànim de lucre, ja que tots els beneficis generats es traduiran en estalvi per als socis. L’objectiu de l’entitat és proveir de serveis per a la millora de la gestió energètica, ecològica i econòmica dels seus socis, ja sigui amb la generació d’energia solar fotovoltaica o amb altres fórmules, com energia tèrmica a partir de biomassa, serveis de mobilitat compartida, compra agregada d’energia elèctrica o promoció de carregadors elèctrics per a vehicles. 

El projecte, que inicialment va ser concebut per a només disset emprees, preveia una inversió d’1,3 milions d’euros per aconseguir 1,8MW de potència. Es contemplava un retorn de la inversió a cinc anys. Això sense contemplar potencials ajuts de l’administració. El projecte inicial preveia un estalvi anual agregat d’entre 9.0000 i 65.000 euros els primers 7 anys i d’entre 240.000 i 300.000 a partir del setè any. L’estalvi acumulat els primers vint-i-cint anys de fucionament es calculaa en uns 5 milions d’euros.

Es preveu que les empreses que ja disposen d’instal·lacions fotovoltaiques a les seves cobertes cedeixin l’energia sobrant a empreses del polígon, i també es preveu que la comunitat energètica faci la instal·lació de més plaques al polígon. Així, el projecte unirà empreses generadores, amb consumidores i generadores i consumidores alhora. 

La comunitat energètica es preveu que estigui plenament en marxa durant el primer semestre de l’any que ve. Bufalvent contempla el 2035 com el termini per ser energèticament autosuficient. L’Ajuntament de Manresa no s’integrarà de moment a la cooperativa, per reserves legals del consistori. Amb tot, es preveu que s’hi adhereixi més endavant com a «soci col·laborador», ja que hi ha naus municipals al polígon que també podran subministrar energia fotovoltaica a la comunitat. 

Canvi de cicle presidencial al Congost

Serracanta, al centre, amb Sáez, a l’esquerra, i el regidor d’Esports, Toni Massegú

Quan Josep Sáez va agafar les regnes del Bàsquet Manresa l’agost del 2017, ningú no volia ser president. Quan les va deixar, el juny passat, es necessitava valentia per pensar que es podria conservar o superar el seu llegat. L’empresari manresà va decidir, per «raons personals», posar punt final a cinc anys brillants en què l’equip va passar del pou de la LEB a l’èxtasi de Bilbao. 

Sáez ha estat durant aquest temps una figura de consens i un president que ha sabut posar a to tothom qui forma part del Bàsquet Manresa per arribar a un objectiu gran. Però no era un president executiu. Era un membre del consell d’admistració que, a part de dirigir un club de l’ACB i de la Lliga de Campions, té una empresa multinacional amb grans exigències professionals i personals. I va fer una passa al costat. 

Així, el 21 de juny va anunciar que plegava i que deixava pas a una transició ràpida per trobar nou president aviat. De fet, llavors ja sabia qui seria. Gairebé tothom ho sabia. L’encàrrec va ser per a Jordi Serracanta, entre d’altres, exdirectiu del Club Natació Manresa i exregidor d’Esports, entre d’altres carteres, de l’Ajuntament de Manresa. A més, hi hauria un canvi substancial. Serracanta seria president executiu, és a dir, cobrant per fer una feina, recuperant així figures passades com la de Josep Vives o Jaume Arnau. Es va anunciar la seva arribada al càrrec i quinze dies justos després del final de l’era Sáez, es presentava al mateix pavelló.

No es pot dir que el primer mig any de Serracanta al càrrec hagi estat tranquil. Al seu favor, haver renovat el cos tècnic, amb Pedro Martínez i Xevi Pujol al capdavant, la qual cosa assegura estabilitat. Però damunt de la pista, les coses no han resultat com s’esperava. Múltiples problemes amb jugadors que han marxat unilateralment, com qui havia de ser la pedra angular de l’equip, Justin Hamilton, moltes lesions centrades en certes posicions i apostes que no han acabat de resultar han provocat que l’equip estigui lluitant en posicions que no se li recorden des de l’últim descens.

Serracanta haurà de redreçar el rumb del vaixell i, de pas, encarar l’entitat cap a un altre repte, el d’afrontar la renovació del pavelló, al costat de l’Ajuntament, per convertir el Nou Congost en un pavelló homologable al segle XXI i el club, en sostenible independentment dels resultats.

Bogeria per Shakira a la porta del súper

L’estrella colombiana va gravar el videoclip de «Monotonia» en una ciutat consolidada com un gran escenari audiovisual

Poques estrelles globals de la dimensió de Shakira hauran posat els peus a Manresa en els darrers temps, i menys encara per passar la tarda en un supermercat de barri. Però el dissabte 10 de setembre a la tarda, la cantant colombiana va baixar d’un vehicle al carrer Roger de Flor i va entrar al Llobet per enregistrar part del videoclip de la cançó Monotonia, el segon senzill del nou disc que encara no ha vist la llum. L’acompanyava el conegut cantant portorriqueny Ozuna.

De nit, l’equip i l’expectació es van traslladar a l’entorn de la plaça Sant Domènec per continuar amb un rodatge que es va allargar fins a les 6 del matí. La presència de nombrosos fans i curiosos va continuar envoltant l’estada de la diva a la capital del Bages. Fins i tot l’alcalde Marc Aloy va voler saludar Shakira i fotografiar-se amb ella quan encara era al súper.

La fama de Manresa com a plató per a sèries, pel·lícules, anuncis i altres productes audiovisuals no va perdre pistonada. Fins i tot les instal·lacions de Regió7 van rebre la visita de les càmeres al maig per rodar unes escenes del nou projecte del cineasta manresà David Victori per Disney+, la sèrie Tú también lo harías, que està previst que s’emeti el 2023. La gravació va tenir lloc també a l’entorn de la basílica de la Seu.

Mireia Balic va gravar escenes a la redacció de Regio7

Gutiérrez, Corberó, policies

Un altre rodatge que va generar enrenou va ser el de la sèrie de Netflix El cuerpo en llamas, que recrea el conegut crim de la Guàrdia Urbana de Barcelona. Dues figures de la talla d’Úrsula Corberó i Quim Gutiérrez van estar rodant unes escenes al primer tram del Passeig Pere III i el carrer Arquitecte Oms a finals d’octubre.

A poca distància d’on havia rodat Shakira, als carrers interiors dels habitatges de la Sagrada Família, al novembre es van gravar diverses seqüències de la sèrie de terror i comèdia de Movistar Plus El otro lado, que protagonitza Berto Romero. A la zona de les Bases també s’han acostumat a veure camions de productores. Al gener, al carrer Pere Vilella es van enregistrar escenes de Sin huellas, una sèrie d’Amazon Prime Video que combina thriller i comèdia. La sèrie dramàtica Palomino, de Netflix, també va aterrar a la ciutat, igual que un nou projecte de Berto Romero i Andreu Buenafuente.

Junts deixa sols els republicans

Els resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya del 2021 van propiciar un acord per formar un govern de coalició entre Junts i ERC presidit per Pere Aragonès. I justament en el marc del cinquè aniversari de l’1-O, la desconfiança i els retrets van desencadenar l’anunci del president del 28 de setembre: la destitució del vicepresident del Govern i conseller de Polítiques Digitals i Territori, Jordi Puigneró, màxim representant de Junts a l’executiu, per «pèrdua de confiança». Aragonès va adduir que Puigneró no l’havia informat, tot i saber-ho, que el president de Junts al Parlament, Albert Batet, plantejaria una qüestió de confiança en el debat de política general i instava els seus socis de govern a proposar un nom per a la vicepresidència que «ajudi a canviar la dinàmica i a refer les confiances».

Però Junts no va proposar cap nom. La crisi latent entre els dos socis des de feia mesos va esclatar i va conduir a fer una consulta interna als militants de Junts en què, amb una participació del 79,18%, uns 6.000 afiliats, es va decidir sortir del govern pel 55,73% dels vots favorables, mentre que el 42,36% va votar mantenir-s’hi.

Van deixar l’executiu Jaume Giró, conseller d’Economia; Victòria Alsina, d’Exteriors, Lourdes Ciuró, de Justícia, Josep Maria Argimon, de Salut, Violant Cervera, Drets Socials, i Gemma Geis, d’Universitats.

Així que ERC va haver de formar nou govern, el 19 d’octubre, per suplir els consellers dimissionaris i ho va fer amb perfils provinents d’altres sensibilitats com a independents: l’exconseller i exalcalde de Girona Quim Nadal, que va deixar la militància al PSC el 2015 després d’una llarga trajectòria al partit; l’exdiputat al Parlament de Catalunya i diputat al Congrés per CiU i exregidor de la Vilanova i la Geltrú Carles Campuzano, que va participar al congrés fundacional del PDECat, d’on va ser portaveu a Madrid i que el 2020 se’n va donar de baixa; i Gemma Ubasart, que va ser secretària general de Podem a Catalunya entre el febrer i l’octubre del 2015. 

I per donar força al nou govern en minoria, s’hi van sumar pesos pesants d’ERC, com Natàlia Mas, Meritxell Serret i Juli Fernández. Totes les vacants de Junts es van acabar ocupant, excepte la figura de vicepresident, que ha desaparegut i les seves funcions les va assumir Laura Vilagrà, consellera de la Presidència. La sortida de Junts també ha comportat el relleu de tots els càrrecs designats pel Govern d’aquesta formació.

Malgrat que només té assegurats els 33 diputats d’ERC, el president es mostra convençut que hi ha prou majories al Parlament per aprovar els pressupostos del 2023, el primer gran repte que té. Ha estès la mà a Junts, al PSC, que han presentat la seva proposta, i als comuns, i els ha instat a no bloquejar-los. Però de moment, l’únic acord a què s’ha arribat és el d’ERC i comuns.

Anna Gabriel (CUP) aplaudeix en la concentració de suport abans de comparèixer al Tribunal Suprem

Anna Gabriel compareix per sorpresa al Suprem 

Després de més de quatre anys d’exili a Suïssa, la sallentina Anna Gabriel es va presentar el 19 de juliol per sorpresa al Tribunal Suprem de Madrid i va tornar-hi el 14 de setembre per prestar declaració. Després de la seva compareixença davant el jutge, l’exdiputada de la CUP va quedar pendent de judici per un delicte de desobediència i va mostrar el seu desig que la causa que té oberta «s’arxivi o s’enviï a Barcelona».

De fet, Gabriel ha seguit els passos de l’ara altre cop consellera Meritxell Serret, perquè han pogut beneficiar-se d’una escletxa jurídica.

A Brussel·les encara hi resideixen els eurodiputats Carles Puigdemont, Clara Ponsetí i Toni Comín i l’exconseller Lluís Puig, pendents de decisions i resolucions prejudicials i judicials de diversos tribunals espanyols, belgues i europeus. 

Una situació diferent és la secretària general d’ERC, Marta Rovira, que viu, com Anna Gabriel, a Suïssa, país que no forma part del sistema europeu d’ordres de detenció i entrega. Les declaracions de Rovira sobre la seva participació en la direcció política de l’1-O podrien donar més munició als jutges espanyols. Però les autoritats suïsses han reiterat que no extradeixen per motius polítics. 

El Constitucional irromp a les Corts Generals 

El Congrés dels Diputats va aprovar el 15 de desembre la norma per derogar la sedició, que se substitueix per un delicte de desordres públics agreujats, rebaixar les penes del delicte de malversació si no hi ha ànim de lucre i reformar el poder judicial, però el contingut de la proposició de llei va desencadenar un recurs del PP al Tribunal Constitucional (TC) per aturar la votació. Tot el debat posterior a la Cambra baixa es va fer sota l’ombra de les decisions del TC. El Constitucional havia convocat un ple per estudiar un recurs presentat pel PP en què es reclamava paralitzar de manera «cautelaríssima» la votació de la proposició de llei, perquè considerava que la Mesa de la Comissió de Justícia del Congrés havia permès tramitar dues esmenes introduïdes a l’última hora en el dictamen per desbloquejar la renovació del TC que no tenien res a veure amb la norma.

El TC, però, no es va reunir fins al dia 19, i la votació al Congrés va tirar endavant. La decisió dels jutges, per sis vots a favor i cinc en contra, va ser admetre a tràmit el recurs del PP contra la tramitació de la reforma judicial exprés del Govern inclosa a la reforma del Codi Penal, i havia d’abordar la qüestió nuclear del ple: les mesures cautelaríssimes reclamades pel PP, que, entre d’altres, demanava suspendre el debat i la votació de la llei al Senat. Les cinc recusacions de PSOE i Podem contra el president del TC, Pedro González-Trevijano, i el també conservador Antonio Narváez, dos dels quatre jutges amb el mandat caducat, van ser rebutjades per sis vots. Tampoc no van atendre el recurs del Senat.  

La Cambra alta va aprovar el dia 22 la proposició de llei orgànica que elimina el delicte de sedició i modifica el de desordres públics i el de malversació. La iniciativa registrada per PSOE i Unides Podem acordada amb ERC va rebre 140 vots a favor, 118 en contra i 3 abstencions, en un ple marcat per la intervenció judicial. El text final de la llei publicat el dia 23 al Butlletí Oficial de l’Estat entrarà en vigor el 12 de gener del 2023. 

Però el dia 28 el ple del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) va elegir per unanimitat César Tolosa i María Luisa Segoviano magistrats del TC després que els vocals del bloc progressista decidissin sumar els seus vots als del sector conservador per desencallar la renovació del TC. Els seus noms se sumen als dels dos candidats triats pel Govern a finals de novembre, Juan Carlos Campo i Laura Díez, i tots quatre van ser avalats el dia 29 i només queda elegir el nou president de l’òrgan. Així s’ha posat fi a un llarg procés de renovació del TC, amb acusacions creuades entre tots dos blocs. Un cop resolt el bloqueig al TC, queda pendent el del CGPJ, amb el mandat caducat dels seus 18 vocals des de fa 4 anys. Però l’acord en aquesta legislatura no sembla possible per l’allunyament de PSOE i PP, que ja ha manifestat que el descarta.

Cas resolt, la matança a la tanca de Melilla no és delicte 

El 24 de juny un grup d’unes 2.000 subsaharians concentrats a prop del mont Gurugú, al Marroc, es van dirigir a la tanca fronterera per intentar saltar-la i entrar a Melilla. El resultat de la intervenció policial a banda i banda de la frontera va ser la mort per aixafament de 23 migrants i una setantena de ferits, segons xifres oficials.

El ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska, va comparèixer al Congrés per aquests fets i va assegurar que cap mort havia tingut lloc en territori espanyol i que l’actuació policial havia estat «proporcional». Però algunes ONG van elevar el nombre de víctimes mortals fins a 40, perquè també van comptabilitzar migrants morts lluny de la frontera amb Espanya, desplaçats per la gendarmeria marroquina amb autocars. 

Un reportatge de la cadena britànica BBC emès al novembre, però, desmentia la versió oficial i mostrava la cruesa del tracte rebut pels migrants. Establia el nombre de morts en 24 i assegurava que havien tingut lloc en territori espanyol. Davant les noves revelacions, els grups del Congrés van demanar poder veure els vídeos dels fets, visionat que Marlaska va restringir i només una desena de diputats van poder veure’ls, i a porta tancada, però en sortir no van arribar a cap conclusió conjunta.

El ministre de l’Interior va comparèixer novament al Cambra baixa el 30 de novembre i va mantenir la seva versió: cap mort en territori espanyol i el dispositiu policial desplegat havia estat «proporcional» a un «atac molt violent» a la frontera.  

Així doncs, ni el documental de la BBC, ni unes primeres conclusions del Defensor del Poble, ni un nou treball periodístic posterior han fet canviar gens ni mica la versió d’Interior.

I el 23 de desembre la fiscalia va arxivar la investigació sobre el salt a la tanca. El ministeri públic diu que no aprecia indicis de delicte en l’actuació dels cossos de seguretat espanyols després de sis mesos d’investigació, tot i que esmenta l’excepció d’alguns agents que «van llançar pedres als migrants en un moment concret» i recull la versió marroquina elevada a l’ONU per relatar la causa de les morts.