E

ns ho temíem i arriba la trista notícia: Adolfo Suárez se'n va. Però ens queda la seva imatge i el seu exemple.

Després de 40 anys en què profetes i malastrucs, de tots els camps, de dins i de fora, anunciaven per al postfranquisme revenges, traumes, sang i repressió, en què gairebé ningú es va atrevir a esperar una convivència sense marginacions, Adolfo va aconseguir el vell somni regeneracionista, reunir les dues Espanyes sota la Corona, apel·lant hàbilment a la generositat dels instal·lats i fomentant l'ambició responsable dels fins llavors exclosos. Va aconseguir que els que retenien el poder el cedissin en favor de cercles més amplis, amb gran altura de mires, pròpia d'una generació que havia estat educada en els grans ideals. I que els qui durant dècades havien alimentat somnis de revenja, assumissin un progrés repartit per a tots. La majoria del poble ho volia. La majoria del poble ho va acceptar. Però ho va fer Adolfo.

Suárez no era un neutral. Procedia d'una de les dues Espanyes que volia reconciliar. Es va jugar l'escamot d'afusellament si no triomfava. Semblava molt difícil l'èxit. Però va triomfar. I llavors molts el van voler eliminar. Els de la progressia, recordant la seva procedència, pensaven que s'amagaria avergonyit. Però el vam veure sortir al ple del Congrés a reivindicar amb gallardia seu passat, des de la màxima legitimitat democràtica. I es van acabar els jocs pamfletaris. D'altres, dels anteriorment generosos, dels que en principi van compartir la necessitat d'un canvi a costa de les seves posicions guanyades, es van obcecar, i li retreien fer d'Espanya una subhasta frívola, per ànsies de poder personal. Jo puc dir: mentida injusta.

És cert que tenia un gran sentit polític. Em va dir en una ocasió que quan una presa està a punt de rebentar, millor que fer inútils esforços per contenir l'allau és crear una canalització adequada que pugui conduir l'aigua desbordada de manera regular.

Va tenir la grandesa pròpia dels homes que s'han fet a si mateixos. A partir dels seus primers passos, traginant equipatges en una estació de ferrocarril, fins a aconseguir la màxima posició en la jerarquia nacional, va recórrer successivament tots i cadascun dels esglaons de la seva vida professional i política, i es va guanyar pas a pas tots els seus ascensos, sense cap salt. Així coneixia i valorava les dificultats, il·lusions i objectius de tots els que, en diferents posicions de l'escala, col·laboràvem en el desenvolupament dels seus projectes. Va treballar des de jove amb tenacitat, constància i afany de superació. Probablement no va rebre res gratis. I per això va ser un triomfador, sense rancúnies, ni complexos, ans al contrari, ple de gratitud a persones, abans superiors, a les quals anava superant.

L'etapa més fructífera i important de la meva vida social van ser els dotze mesos que vaig ocupar la subsecretaria tècnica del president del govern, ajudant en la Transició Adolfo Suárez. Un líder que estant segur de si mateix, coneixent la seva capacitat d'integració i direcció de persones, sabedor de les seves grans ambició, dedicació i perseverança, sentint la seva fluïda connexió amb el poble, no rebutjava col·laboradors de nivell superior al seu en diversos aspectes, ni deixava d'escoltar amb atenció tots els suggeriments raonats que se li fessin.

Aquest període va concloure per a mi quan Suárez, passejant un migdia d'estiu pels jardins de la Moncloa, em va dir molt seriós: "demà passat prendràs possessió com a ministre, i a partir de llavors, deixarem de ser amics". Es va equivocar. Jo almenys vaig seguir sent el seu amic els anys que vaig ser ministre dels seus governs; vaig continuar-ho sent després del meu cessament, i avui, molts anys després, quan ell ja se'n va, mantinc intacta la meva admiració i la meva amistat.

La fase de la nostra Història que Suárez li va tocar dirigir, el temps en què es feia necessari un canvi profund de Sistema polític, amb seguretat, sense sang ni venjança pendents, va poder haver coincidit amb els anys 60, una dècada amb tots els vents a favor, amb els creixements econòmics més grans i més sostinguts del segle, amb el despertar de mil il·lusions i tendències positives al poble. Però no va ocórrer així, sinó que es va produir en els últims 70, en plena crisi, amb greus problemes energètics, amb els temors, molt aguts, de la bipolaritat mundial, amb les noves onades de rebel·lia que minaven les societats occidentals, amb els estralls d'una inflació disparada, amb un teixit empresarial desmoralitzat i amb pèrdues, tancaments de factories, por als treballadors ... Davant de tot això, amb prou feines era capaç de reaccionar un Poder heretat, que no tenia, en aquell moment, legitimitat social.

Adolfo Suárez no es va enganyar, ni va enganyar els espanyols. Sabia que no hi ha eficàcia possible en l'acció del poder si no es resol primer el seu vèrtex de legitimació, del qual derivaran després tots els plans. Llavors es vivia l'esplèndida emoció del canvi democràtic exemplar i sense traumes, la "llibertat sense ira" com proclamava la cançó símbol del moment. Però també hi havia consciència de les enormes dificultats que calia suportar dia a dia. El missatge d'il·lusió i esforç d'Adolfo Suárez, la seva acceptació i seguiment sacrificat per tots, l'èxit aconseguit, i el final distanciament de la societat respecte del líder carismàtic, triomfador i meritori però exigent, va ser la repetició en l'Espanya dels 80 d'allò que Gran Bretanya va viure amb Churchil als 40. Els espanyols també vam voler oblidar les penúries d'aquells anys, encara que haguessin estat gloriosos. Potser es tracta d'un mecanisme psico-social de defensa, necessari per a la supervivència dels pobles. Avui, quan ja hem passat la pàgina, estic segur que tots coincidim en l'homenatge del nostre record, de la nostra gratitud, molts, de la nostra oració.