lga Skomoróshcenko plora quan passejant pel centre de Kíev explica alguns capítols dolorosos de la història d'Ucraïna a uns forans que decideixen aterrar uns quants dies a la capital d'aquest país de l'antiga Unió Soviètica. Ara, narra els avatars que han marcat el pas del segles del seu país i que als anys 1980 i 1981, quan va exercir de guia turístic en la seva època de joventut, no podia explicar a les persones que s'aventuraven a entrar a terres de l'imperi soviètic. En aquell temps, el seu relat no podia sortir del que ja estava marcat per la autoritats de la URSS, controlades per Moscou. Plora també quan rememora les morts que es van produir al febrer, quan milers de persones van ocupar la plaça de la Independència per reivindicar canvis en l'aparell estatal per assolir un país, segons els qui protestaven, "sense la corrupció sistèmica que afecta greument Ucraïna". Sota les llàgrimes també s'hi amaga l'esperança de que l'actual president, Petro Poroshenko, redreci el país i acabi amb la guerra de les regions de l'est. La història, la crisi per la conquesta dels recursos energètics i els interessos de les potències externes s'entrellacen amb un fet latent en el sí d'Ucraïna i que és molt palpable a la capital: la revaloració de la identitat ucraïnesa. Un fet social que és al darrera de l'actual conflicte i dels convulsos esdeveniments polítics de la darrera dècada.
Ara, Skomoróixenko viu a Zamora i aterra a Kiev un parell de cops l'any i s'hi està unes setmanes. Tot i això, permanentment parla amb familiars i amics d'Ucraïna i segueix diàriament tot el que hi succeeix. Quan exercia de guia turístic també va haver de treballar per les obsessions de les autoritats dictatorials de la URSS. Elaborava detallats informes confidencials per a la comandància dels serveis secrets -el KGB- sobre els comentaris i els acudits dels turistes sobre la Unió Soviètica. "Era una època en què ja vèiem que Moscou ens reprimia. Sí, érem conscients del que passava, però fèiem el que manaven", recorda. Però les ànsies de la societat ucraïnesa per expressar-se sense por ni tabús es van alliberar amb la desfeta de la URSS. En les darreres dues dècades la identitat dels que en formen part no ha parat d'accentuar-se i de guanyar terreny. Una llengua i una cultura que estava molt vinculada al món agrari del país, però que amb el pas dels darrers temps ha conquerit la vida urbana -sobretot a Kiev i a les ciutats properes- i això ha marcat el destí del país.
Els dos esperits d'Ucraïna
Conversant amb joves és molt patent aquesta realitat. Quan es toca aquesta qüestió en treuen ferro. Diuen sentir-se tristos amb els esdeveniments bèl·lics de la zona geogràfica de Donbas, que ocupa les regions històricament vinculades a Rússia de Donetsk i Luhansk. Esperen que s'acabin aviat, tot i que reconeixen que l'assumpte té una difícil solució. Però ells són la mostra evident de les conquestes de la identitat ucraïnesa en els últimes dues dècades.
Valeriya Khomutina té 24 anys, parla cinc idiomes -a part del rus i el ucraïnès també domina l'anglès el castellà i el japonès-, va estudiar Relacions Internacionals i treballa per a un important bufet d'advocats internacional amb presència a Ucraïna. Gràcies a treballar en una firma multinacional no ha notat tant la recessió econòmica que ha patit el país en els darrers mesos. Des que la situació política s'ha tornat inestable molts sous s'han reduït a gairebé la meitat i les oportunitats laborals s'han tornat més escasses. I és que aquesta jove nascuda a la ciutat de Pavlograd (situada a una regió de l'est anomenada Dnipropetros'ka) confessa que evita parlar sobre política amb familiars seus -de més edat- que viuen a Ucraïna, però que procedeixen de Rússia. "Mantenim posicions diferenciades i és millor no parlar-ne", afirma. Amb ella comparteixen una tarda de berenar en un bar cèntric de Kiev companys que, amb més o menys matisos, descriuen la mateixa realitat. Un fet que fa pensar que el factor generacional també té un pes específic. La llengua i la cultura ucraïnesa ha conquerit els més joves que viuen a la capital. I és que Kiev, amb 2,8 milions d'habitants, també és un pols d'atracció d'habitants provinents d'altres regions; tot i que el país també té altres ciutats amb un pes demogràfic i econòmic molt important.
Anna Lytvynova, una jove economista de 23 anys també explica una situació similar en el si de la seva família. Un denominador comú de moltes famílies del país. "Sabem que sobre aquest punt no ens avenim. Així que per evitar discussions, no en parlo amb parents", explica.
Aquests dos grans esperits que alberga Ucraïna té fonaments històrics. Les regions de l'oest són el bressol del nacionalisme ucraïnès contemporani. Però el pes econòmic ha recaigut a la zona est. La majoria d'oligarques que controlen el país procedeixen majoritàriament d'aquest territori, sobretot de la regió de Dnepropetrovk. En la creació de l'estat ucraïnès, després de la desintegració de la Unió Soviètica, els interessos de l'est van quedar sobrerepresentats en la vida política i institucional del país. La inestabilitat política s'arrossega des de fa deu anys, quan la revaloració de la identitat ucraïnesa es va fer més patent -sobretot a la capital- i van sortir a la llum pública les irregularitats a l'est en les eleccions presidencials perquè es perfilés com a guanyador el Partit de les Regions, formació que defensava els interessos dels qui ostentaven el poder. Resultat: la revolució taronja que portaria al poder ??-gràcies a les multitudinàries protestes viscudes a Kiev??- a Víktor Yúshenko -gairebé assassinat per enverinament durant la campanya electoral-, el líder proeuropeu.
Tot i la decepció els anys posteriors que van provocar els escàndols de corrupció del seu executiu i el retorn al poder de la formació prorussa Partit de les Regions, les turbulències polítiques i socials d'Ucraïna s'han mogut des del 2004 sota el prisma d'intentar assolir un país desvinculat de Rússia. L'objectiu polític a aconseguir: que perdessin pes polític els oligarques -alguns vinculats a bandes criminals- que van controlar la transició de la desintegració de la URSS i que es van beneficiar de les privatitzacions amb la desfeta del comunisme.
Objectiu: un nou país
El periodista Valerii Drotenko té un cas proper. Explica del cas del seu oncle, que vivia a la regió de Donbas, i que li va ser impossible desenvolupar el seu negoci, ja que estava al marge dels interessos del qui controlaven la regió. Va haver de plegar veles. Té clar que els esdeveniments de l'est també tenen molt a veure amb l'intent dels oligarques -i la societat mafiosa que han construït?- de no perdre la impunitat de la qual gaudeixen i l'estructura econòmica i institucional de la qual s'han beneficiat durant més de dues dècades. El tiet de Vallerii Drotenko va haver d'esquivar les activitats delictives que s'hi viu a la regió. Era impossible desenvolupar el dia a dia sota amenaces si no pagava als grups locals de mafiosos.
Per al jove periodista, la lluita per una nova Ucraïna també passa per eradicar l'estructura que ha mantingut el territori de Donbas al llarg de la història recent. Valerii Drotenko s'encarrega de les relacions exteriors de Spilno TV, un experiment periodístic sorgit abans de les protestes de Maidan a finals de l'any passat. És un projecte televisiu que va néixer mesos abans de les manifestacions i era una prova de que s'estava preparant el caldo de cultiu perquè a la més mínima la gent sortís al carrer a protestar. Spino TV és projecte televisiu que va tenir el seu punt més àlgid en les protestes que van destronar l'anterior mandatari, Viktor Yanukovich. Encara mantenen els estudis a la plaça de la Independència i continuen emetent programes, tot i la l'activitat ha minvat.
A Spilno TV també hi ha Tatiana Fedoruk, que ja passa de la cinquantena d'anys. Ella s'encarrega les traduccions. Des que va tornar a Ucraïna, fa cinc anys, s'ha involucrat de ple en l'activisme polític i ha estat partícip del moviments socials que van provocar les protestes de Maidan. És la demostració de que la identitat ucraïnesa s'ha alimentat de la repressió de la URSS. Quan era jove volia marxar del país, però les autoritats li ho prohibien. Ho va aconseguir casant-se amb un veneçolà. "Volia veure el món, però l'estat policial que hi havia m'ho impedia", recorda amb recança. Ara ha tornat al seu país natal, però està disposada a contribuir en la lluita per convertir-lo en un indret del qual ja no anheli marxar una altra vegada.
