L'increment salarial no només és un factor imprescindible per a la recuperació de l'economia, sinó que aquesta millora del poder adquisitiu s'ha de veure com un "factor de justícia" per recuperar "una part dels sacrificis" que han fet els treballadors durant aquesta llarga crisi, va assegurar Joan Carles Gallego, secretari general de CCOO.

Gallego va advertir els empresaris que la prioritat de les properes negociacions col·lectives serà l'increment dels salaris, tot i que aquesta estratègia sindical no serà la mateixa per a tots els sectors, sinó que es tindran en compte les condicions econòmiques de cada sector per assegurar que aquest increment no trenca la viabilitat de les empreses.

El secretari general de CCOO va reconèixer que l'economia espanyola i catalana estan en una conjuntura de recuperació, "però no de fi de la crisi". Les dades que faciliten els organismes oficials indiquen entre elles certes contradiccions. Per una banda les exportacions "funcionen", però per l'altra "no hi ha símptomes que la demanda interna agafi embranzida".

En aquest sentit, Gallego va assegurar que "si no es fa una política per recuperar la demanda interna, aquest inici de recuperació pot fer fallida".

El secretari general va afegir que el consum intern està castigat i no agafa embranzida perquè durant aquest llarg període de crisi i recessions, els treballadors han estat els que han fet el major sacrifici amb una forta reducció del seu poder adquisitiu, fet que impedeix en aquests moments que el consum s'activi. Per això, va afirmar Gallego, ara cal que la negociació col·lectiva afronti l'increment salarial. Va afirmar que "s'ha de garantir" que en aquest procés de recuperació dels salaris "es consolidi alhora la viabilitat de les empreses".

La crisi econòmica ha agreujat la bretxa salarial existent a Catalunya. La diferència entre els treballadors amb millors sous i els que perceben les nòmines més minses ha assolit el seu punt més alt. A més, aquest últim col·lectiu d'assalariats ha vist com el seu sou es reduïa quasi el 6 % en els últims quatre anys, mentre que les nòmines dels que més ingressen han crescut sis punts durant el mateix període. L'anàlisi de l'estructura salarial en l'àmbit estatal evidencia que l'equilibri atribuït a l'estat del benestar entre rics i pobres perd efectivitat quan entra en l'àmbit dels treballadors. Catalunya no és una excepció. El 10 % de les nòmines dels treballadors catalans amb pitjors ingressos no supera els 8.684 euros bruts anuals de mitjana. Una xifra que xoca amb els 43.224 euros que perceben de mínim el 10 % dels assalariats amb millors pagues.

El primer grup necessitaria treballar quasi cinc anys per aconseguir el que el segon s'embutxaca en només dotze mesos, segons l'enquesta anual d'estructura salarial elaborada per l'Institut Nacional d'Estadística, i que correspon al 2012, últim any disponible. Aquesta bretxa no ha parat de créixer des de l'inici de la crisi econòmica. En només quatre anys, el temps que necessitaria un treballador català de la franja de salaris més baixos per igualar el que cobra de mínim un assalariat de la franja més alta s'ha ampliat en cinc mesos. En els quatre anys que analitza aquesta enquesta d'estructura salarial, el 10 % dels treballadors més rics va guanyar 2.450 euros més anuals. En canvi, el mateix percentatge però del costat oposat de la piràmide salarial a Catalunya va perdre 537 euros anuals.

Els sous catalans mitjans, per la seva banda, van mostrar un comportament positiu i van augmentar el4,5 % entre 2008 i 2012 i van passar dels 23.375 euros als 24.436 euros. Una xifra que supera la mitjana salarial espanyola, que el 2012 es va situar en els 22.726 euros.

Més xifres

El guany mitjà anual per treballador en el conjunt d'Espanya va ser el 2012 el 0,8 % inferior que l'any anterior. Per sexe, el guany mitjà anual va ser de 25.682,05 euros per als homes i de 19.537,33 euros per a les dones. Per tant, el guany mitjà anual femení va suposar el 76,1 % del masculí. Aquesta diferència es matisa si es consideren situacions similars respecte a variables com ara tipus de contracte, de jornada, ocupació o antiguitat. No obstant això, la desigualtat de la distribució salarial entre sexes és apreciable. Així, el 2012, el 17,36 % de les dones va tenir ingressos salarials menors o iguals que el Salari Mínim Interprofessional (SMI), davant del 7,52 % dels homes.