La idea que Cristina de Borbó ha de tornar a rebre diners després de la sentència de Nóos, per pagament de costes i d'una part de la suma que va avançar, és jurídicament irreprotxable però socialment estrafolària. La germana del rei va cobrar personalment centenars de milers d'euros públics d'una banda de la qual la seva figura principesca constituïa l'esquer principal, segons ha confirmat reiteradament el llavors president Jaume Matas com a líder dels generosos. La infanta ingressava les quantitats en una societat en la qual participava al 50 %. Se sobreentén que una integrant de la família reial disposa de mètodes i raons per esbrinar d'on prové el riu de diners que maneja.

Després d'un aldarull de vuit mesos, amb baralles intestines que no haurien desentonat entre adolescents, el tribunal que va posar la infanta al banc dels acusats la desentén de la sentència. Sorgeix aquí un minúscul problema històric. Sense Cristina de Borbó, no hi ha cas. Novament, es tracta d'un text impecable per a marcians que no visquessin les circumstàncies en què es va veure atrapada Mallorca entre els anys 2003 i 2007.

Amb un antidemòcrata com el ministre Catalá al capdavant de Justícia, ningú no dubtarà que existeix una cosa anomenada política judicial. En aquesta línia, l'Audiència de Palma es distancia amb la decisió de divendres d'una línia en el combat contra la corrupció que li ha guanyat un prestigi estatal. Modifica els seus criteris per aproximar-se al complaent Tribunal Superior.

En sentències de longitud similar n'hi ha prou per comparar l'astènia de divendres amb la duresa del veredicte del cas Cola Cao, íntegrament respectat pel Suprem. Aquell error va reportar 16 anys de presó per a Cardona. En el tribunal hi figurava com a ponent Rocío Martín, membre també de l'equip que va jutjar el cas Infanta. Es pot imaginar la dulcificació addicional de les penes sense el seu concurs.

Matas confessa davant Jordi Évole i davant Pedro Horrach per a cinc anys, i es queda amb tres. Es converteix en el polític més condemnat de la història d'Espanya, però a la baixa. El fiscal reclamava 18 anys per a Urdangarin. S'encongeixen a sis anys i tres mesos, en què s'inclouen els corresponents a la seva esposa.

L'Audiència està de rebaixes. Ha tractat amb tanta cura Urdangarin que el situa per sota en anys respecte a Diego Torres. S'arriba així a la segona incongruència històrica. Narrar l'Institut Nóos sense el concurs majestuós de la infanta resulta improductiu per fantasiós. Ara bé, col·locar el gerent o comptable d'ego hipertrofiat al capdavant de la banda no admet cap compatibilitat amb la realitat.

Diego Torres no hauria obtingut pel seu compte ni un sol euro. Els sis milions recaptats per la banda a canvi de treballs imaginaris s'expliquen per la utilització de membres de la família reial. La infanta figura en destacadíssima posició a l'aparell publicitari de l'Institut. És cert que no anava a netejar les oficines de la lucrativa empresa, però la va albergar al seu domicili.

Domina en la sentència una pretensió de fer justícia deixant les coses com estan. La voluntat quirúrgica s'ajusta a un pinxo d'estar per casa, però el saqueig de Nóos té les seves arrels en les vísceres de l'estat. O s'afronta o es rebutja, però no es voreja amb una exculpació de la infanta en què el tribunal es queda a un pas d'exigir la reposició en el tron de Joan Carles de Borbó.

Per fortuna, la resolució judicial no pot interrompre la història, tot i que sí que pot aportar-hi unes gotes d'humor. Per exemple, en proclamar la utilitat dels fòrums escombraries per a Mallorca. El plebeu Urdangarin no és responsable del que faci Cristina de Borbó. En canvi, Cristina de Borbó és responsable del que faci el seu espòs. Qualsevol interpretació alternativa no només incompleix la visió constitucional, sinó que incorre en un masclisme galopant i que sorprèn de manera especial en un tribunal compost íntegrament per dones.

Ha hagut de ser Felip VI qui advertís que la veritable responsable de l'embull és Cristina de Borbó. En suprimir el títol de Duquessa de Palma, del qual el seu marit només gaudeix en qualitat de consort, el rei estava subscrivint el dany causat a la corona per la seva pròpia germana. En aquesta amputació fraternal, es va mostrar més dur i també més exacte que el tribunal.

La posició subordinada i si es vol parasitària, per atendre el criteri de la Zarzuela, d'Iñaki Urdangarin es detecta en els efectes secundaris de l'escàndol. Durant la instrucció i el judici, fins al mateix dia de la condemna, l'exjugador d'handbol ha fixat la seva residència ni més ni menys que a Suïssa. O en qualsevol altre país, perquè mai no s'ha adoptat la mesura cautelar de privar-lo del passaport quan pesava sobre la seva egrègia persona una petició de 18 anys de presó. Al marge de constatar una desproporció pagada amb fons públics en l'escorta policial, algú creu que aquest tracte favorable el deu a la seva identitat, i no al seu matrimoni vigent amb Cristina de Borbó? Només a partir d'aquí pot començar-se a analitzar la influència dels membres de l'Institut Nóos.

En el pugilat que ha perfilat el procés, ningú no podrà acusar el tribunal d'haver-se decantat per l'instructor José Castro o el fiscal Pedro Horrach. Desacredita les actuacions del jutge en treure la infanta de la llista de condemnats, però alhora desinfla molt sensiblement les pretensions acusatòries. Durant el judici, la relació de la presidenta i ponent amb el fiscal va superar els límits de la fricció diplomàtica.

Probablement és injust cenyir la sentència a la figura de Cristina de Borbó. No obstant això, la presència de la infanta a Nóos genera un tomb en la Prefectura de l'Estat. Per ella, han arriscat el seu prestigi figures irreprotxables. Ni tan sols la seva absolució pot empitjorar el mal que ja ha causat.

Enfrontar-se a Manos Limpias és massa fàcil, vistes les circumstàncies. El mèrit queda reservat als que s'enfronten als poders fàctics, una corrent inaugurada per l'Audiència i que s'ha vist bruscament interrompuda.

La propera vegada que escoltin un advocat de corruptes pontificant davant un micròfon sobre la «pressió mediàtica» en el cas Infanta, preguntin-li quant cobra per defensar membres de bandes saquejadores de fons públics. A continuació, comparin el salari amb el de l'informador que el lletrat té al davant.