Steve Bannon, cap d'Estratègia de la Casa Blanca, va ser ascendit el ?? de gener passat a membre del Consell de Seguretat Nacional, per la qual cosa es pot pensar que l'enorme influència que ja exercia en el contingut i el to dels missatges de Donald Trump es veurà ampliada aviat en el camp de les decisions presidencials. De fet, pot ser que ja hagi començat a fer-ho, ja que, segons alguns mitjans nord-americans, Bannon no només va tenir pes en el polèmic decret migratori del magnat, sinó que, a més, és el pare de la seva mesura més controvertida: la de posar també sota l'abast de l'ordre executiva els residents legals (mereixedors d'una green card) nascuts en algun dels set països vetats: l'Iran, l'Iraq, Síria, el Sudan, Líbia, el Iemen i Somàlia. Abans d'això, a Bannon, nascut a Norfolk (Virgínia) fa ?? anys, els mitjans «elitistes» que la nova administració detesta ja li havien atribuït la redacció d'algunes parts del discurs inaugural de Trump, el biaix populista i aïllacionista del qual va vendre el mandatari com a producte de la seva ment.
Tots dos trets tenen una cabuda perfecta en el perfil que Bannon va anar oferint indirectament d'ell mateix mentre dirigia el web de notícies Breitbart News, l'altaveu de l'anomenada alt-right (dreta alternativa), en què conreava un periodisme molt agressiu, ric en escàndols i rumors, misogin i racista, per marcar distàncies amb la línia ideològica del republicanisme tradicional, representat per la cadena Fox News, amb la qual, no pas en va, Trump va tenir fortes topades durant la campanya electoral nord-americana.
Convenientment suavitzats per a l'ocasió (perquè fins i tot el magnat se sentia una mica Lincoln aquell dia), en el discurs inaugural de Trump apareixien molts dels leitmotiv del periodisme salvatge de la publicació fundada per Andrew Breitbart, que abans de morir el ???? va definir Bannon com el «Leni Riefenstahl del moviment Tea Party», en referència a la cineasta del nazisme.
Allà hi havia la crítica furibunda a l'establishment de Washington (inclòs el republicà), la xenofòbia disfressada de seguretat (el mur amb Mèxic) i l'ànim de venjança contra els països aliats que durant «massa anys» s'han sentit «segurs» gràcies als EUA sense donar res a canvi. Tots, assumptes dels quals Breitbart s'ha ocupat abundantment carregant sense compassió contra Obama i lloant els capdavanters del Tea Party.
La connexió Trump-Bannon es va establir el mes d'agost, quan la candidatura del magnat, ja oficial, estava s'estava ensorrant en els sondejos. Aquell mes, la campanya va canviar de director per segona vegada des del juny. Paul Manafort, l'home que havia substituït Corey Lewandowski, va cedir el pas a Bannon, cosa que va ser interpretada com un altre senyal, l'enèsim, que Trump no es deixaria domesticar per l'elit republicana. I és que encara que Manafort hagués estat assessor de dictadors com el filipí Marcos o de l'expresident ucraïnès Víktor Ianúkovitx, tenia l'encàrrec de moderar el candidat.
Res a fer: en anunciar que Manafort, sense abandonar del tot l'equip de campanya, seria substituït per Bannon, Trump va sentenciar: «sóc qui sóc, no vull canviar». Des de llavors, el virginià a qui un any abans la revista Bloomberg Business Week havia definit com «l'agent més perillós de la política nord-americana», s'ha mimetitzat amb el magnat, fins al punt que ja pot ser considerat l'ideòleg del trumpisme, la meitat pensant d'un cervell que concep la política com una transacció comercial en què, si és necessari, cal tenir la valentia de penjar el telèfon a un aliat com el primer ministre australià, Malcolm Turnbull. Un assessor que no només defineix l'estratègia, sinó que influeix molt en les decisions de la Casa Blanca. I que lluny de pensar a moderar el nou inquilí de la residència presidencial, pretén tot el contrari, fer-lo fort en el seu extremisme.
Experiència militar
Amb experiència en sectors com el cinema i el medi ambient, abans de convertir-se en periodista polèmic, Bannon va ser oficial de la Marina i va servir en el destructor USS Paul F. Foster. Experiència militar que, segons el portaveu de la Casa Blanca, Sean Spicer, li va permetre adquirir un «gran coneixement del món i de la situació geopolítica actual», que segons el seu parer el faculta per asseure's en el molt selecte Consell de Seguretat Nacional, del qual Bannon serà membre permanent, un privilegi del qual, per ordre de Trump, no en gaudiran ni el cap de l'Estat Major ni el director d'intel·ligència nacional.
A més, va treballar al banc d'inversions Goldman Sachs, en què va aprendre trucs financers que enforteixen la connexió amb Trump pel costat monetari, tan important per al magnat. Aquesta empatia total l'afavoreixen també les tesis supremacistes de què més d'un cop ha presumit i que segurament li vénen del seu pare, simpatitzant del Ku Klux Klan, i l'odi que professa als mitjans de comunicació «seriosos», la capçalera més prestigiosa dels quals, The New York Times, va qualificar dies enrere de «partit de l'oposició».
Per a Bannon, aquests mitjans «haurien de mantenir la boca tancada». I si no la tanquen, cal contraatacar. Així va passar amb les informacions sobre l'assistència de públic als actes d'investidura de Trump, que la majoria dels mitjans del món van rebaixar fins a deixar-la ben per sota de l'assolida per Obama el ????. La indignació a la Casa Blanca va ser de les que fan època (mai millor dit) i l'estrena de Spicer com a portaveu va ser una compareixença sense preguntes en què va carregar contra els periodistes que van gosar posar en dubte que la presa de possessió del magnat havia batut rècords, «tant en directe com al voltant del món».
Va ser llavors quan la consellera presidencial Kellyanne Conway, que també va formar part de l'equip de campanya del magnat, es va inventar allò dels «fets alternatius». L'estupor va ser generalitzat: la «postveritat» ja era «realitat alternativa». Però també darrere d'aquest disseny dels fets cal veure el segell de Bannon i el seu treball a Breitbart News difonent rumors. Com ara, que els musulmans de Jersey City van celebrar els atacs gihadistes de l'??-S.
