'Íbex-35 és la història de la pèrdua de poder de l'Estat davant mans estrangeres. Així resumeix Rubén Juste la trajectòria de l'indicador espa-nyol, inaugurat l'any que va començar tot: el 1992, el de l'Expo de Sevilla, els Jocs de Barcelona, l'any a partir del qual una idea de patriotisme lligada al creixement i la internacionalització de les grans empreses «ennuvola» una construcció de poder amb fils invisibles entre els despatxos polítics i els de les corporacions.

Tot això es desprèn d' IBEX 35, una historia herética del poder en España (Capitán Swing, 2017). La hipòtesi d'aquest sociòleg, format en l'ambient indignat de la Complutense de Madrid, dóna cos teòric a l'última campanya de Podem: la denúncia de «la trama». El llibre, de fet, va ser presentat fa uns dies per Pablo Iglesias. «És normal que hagi estat adoptat i va quedar associat al partit, però m'agradaria que fos llegit per tothom. L'obra, de fet, ha fascinat Mario Conde. Hi ha molts empresaris que s'hi poden sentir identificats. Les empreses de l'Íbex tenen l'últim recurs de l'Estat. Abengoa acaba de ser rescatada. Però el 91% de les empreses que van fer fallida a la crisi eren pimes. On queda la meritocràcia?».

El treball de Juste durant cinc anys, que ha tingut com a motor el cabreig del 15-M, és un viatge que s'inicia el 1992 amb la inauguració de l'índex borsari. Aquell any, amb el ministre socialista Solchaga com a gran artífex, «es produeix una transferència de recursos materials (les empreses públiques) i personals (alts càrrecs que inauguren les portes giratòries)» cap a aquest nou poder concentrat a l'Íbex. L'estudi de Juste documenta desenes d'exalts càrrecs de l'administració (bona part del PSOE en aquell moment, però també procedents de les estructures franquistes i de l'entorn de la Casa Reial) en aquest primer Íbex, el 28% del total. Les portes giratòries es produïen cap a empreses públiques, però també privades, com Miguel Boyer a la constructora de les Koplowitz (Focsa), principal adjudicatària de les infraestructures de Barcelona 92. Amb l'arribada d'Aznar s'avança cap a la privatització total de les grans empreses per la necessitat de la internacionalització, de crear multinacionals amb el seu focus d'expansió a Llatinoamèrica (Telefónica, Repsol, Endesa, etc.).

Aznar també exercirà «el capitalisme d'amiguets». Juste ho bateja com «la Casa Aznar»: Villalonga primer i després Alierta a Telefónica, Martín Villa a Endesa, i el suport de Miguel Blesa, al capdavant de Caja Madrid des del 1996, «a l'ombra, caminant amb pas ferm». «Amb ell neix el nou imperi molt vinculat a través de les caixes controlades pel partit i que finançarà les grans constructores. Les constructores agafen més protagonisme a l'Íbex, coincidint amb la crisi de les .com i la crisi de Telefónica», relata.

2010: «l'Íbex es fa partit»

«Zapatero n'acaba patint les conseqüències», sintetitza Juste. Les grans constructores es converteixen en emporis basant-se en aquests crèdits: «hi ha bon feeling amb ZP; fins i tot amb el sector financer encapçalat per Botín». «El 2010 es veu que era un matrimoni de conveniència. Les empreses de la construcció s'havien posicionat com a Estat a l'ombra en quedar-se concessions d'ajuntaments i ministeris i decideixen pressionar: estaven molt endeutats. El deute era sis vegades els seus beneficis», explica.

Les portes giratòries van ser reveladores aquells anys. González i Aznar van passar al consell de dues energètiques. Menys conegut és el cas del 2008 de l'assessor econòmic de Zapatero, David Taguas, que fa el salt a la patronal de les constructores, Seopan. El 2010, mentre aquestes financen una campanya de patriotisme (això ho arreglem entre tots), els constructors pressionen a favor de la reforma laboral. La Moncloa anuncia un pla de 17.000 milions en obra pública que recau sobre les caixes: «posen a les espatlles de l'Estat la càrrega del deute de les constructores».

«Això explica la transició que vivim: d'un poder nacional en mans de capitalistes patris a capital estranger que es queda un pastís altament concentrat. Oligopolis d'aigua, energia, constructores que tenen subcontractats tots els serveis, gestió de residus, sociosanitàries ...», diu Juste, que cita l'entrada de Slim a FCC, els àrabs a Iberdrola o BlackRock («el banc a l'ombra») i a Telefónica. Tres fases: privatització, internacionalització i arribada del capital estranger. «La història de l'Íbex és la història de la pèrdua de l'Estat. No només per la propietat pública de les empreses, sinó per la pèrdua d'influència sobre empreses estratègiques. Ho hem vist aquest hivern amb la factura de la llum, amb un govern incapaç d'intervenir sobre els preus. Hi ha un segon Estat anomenat Íbex-35 governat per estrangers».