ràbia Saudita, i de manera menys destacada altres països del Golf, finança la propagació del wahhabisme a l'exterior des dels anys seixanta, el que inclou destruir la diversitat de l'islam. En termes generals, busca canviar la identitat i costums locals per la radicalització extremista. Un dels casos més paradigmàtics és Níger, que tenia una tradició sufí tolerant, i no ha pogut resistir l'envestida d'una enginyeria financera dirigida als més vulnerables.

El 2007 el finançament exterior del wahhabisme estava estimai entorn dels 2.000 milions de dòlars; deu anys després s'ha duplicat. El destí dels fons creix exponencialment, i això és una cosa que hauria d'alarmar molt. Per posar alguns exemples d'aquest creixement exponencial del finançament wahhabita, al Regne Unit finançava 28 mesquites el 2007, que deu anys després han passat a ser-ne 110. El 2015 va oferir finançar 200 mesquites a Alemanya, amb l'excusa de prestar aquest servei als refugiats, que van ser els primers a rebutjar-ho. La majoria de combatents a Síria són saudites, uns 2.500. És cert que els refugiats, sobretot sirians, tenen perfils d'haver estat una classe mitjana estructurada, però alguns hem advertit que, la manera com Europa està tractant els refugiats podria ser un brou de cultiu per a la radicalització si a llarg termini no se'ls dóna una sortida més digna. Un altre exemple d'augment exponencial del finançament wahhabita a l'Àfrica és Mauritània, que va passar de 60 a 900 mesquites de l'any 2000 al 2010. Als Balcans també hi ha hagut una penetració en ciutats clau. A Indonèsia, país amb 250 milions de musulmans, estan formant líders religiosos. Al Pakistan van passar de 244 madrasses el 1956 a 24.000 el 2016. El 89% dels musulmans a Espanya no disposen d'un ensenyament reglat de la seva religió, i per a altres branques de l'islam és molt difícil competir amb la maquinària financera wahhabita.

Totes aquestes dades ens parlen clarament sobre la necessitat de controlar el material i els espais educatius, la propaganda, la formació i l'exercici dels imams, i procurar en la mesura del possible que no estiguin a sou saudita. També caldria plantejar-se, al fil del que ha passat a Catalunya, que no es permetés exercir com a imam qui tingui antecedents penals. Està més que demostrat que molts terroristes, especialment els que lideren el grup, han estat abans relacionats amb delictes menors.

Europa haurà de controlar més els processos de radicalització que optar per respostes bèl·liques, i la paradoxa que estiguem finançant programes i capacitacions per a la prevenció del terrorisme en aquests països alhora que competim amb el finançament saudita. Recórrer a la guerra ens ha demostrat que, lluny de garantir la nostra seguretat, l'empitjora, i genera més respostes venjatives, és fins i tot entrar en el seu joc de propagació de l'odi cap a Occident.

Setze anys de guerra a l'Afganistan han suposat una despesa de 841 milions de dòlars i que els talibans controlin el 63% del país, més de 7.000 víctimes mortals internacionals i 31.419 d'afganeses, sense comptar els centenars de milers de ferits. El cost de l'última guerra de l'Iraq està estimat en 1,7 bilions de dòlars sense comptar-hi les despeses dels veterans de guerra, i en 134.000 civils morts. Les despeses de la post-guerra costaran als nord-americans 6 bilions de dòlars en els pròxims quaranta anys. La participació espanyola en aquesta guerra va costar 260 milions d'euros. El total de les guerres de l'Iraq, l'Afganistan i el Pakistan està xifrat al voltant dels 4,4 bilions, 272.000 morts, 360.000 ferits, i 7,8 milions de refugiats.

I tot això no ha posat fi al terrorisme, encara més, el tenim cada dia més a prop. L'amenaça terrorista gihadista no es guanya fent-los la guerra, sinó combatent el proselitisme wahhabita a través de mesures financeres, educatives, amb polítiques socials, integratives, i amb una política exterior que fomenti l'Estat de dret,, la qual cosa implica que les potències occidentals es decideixin d'una vegada a aplicar als països del Golf el mateix model de cooperació internacional condicionada al compliment de més principis democràtics i respecte als drets humans, que s'ha practicat abans amb altres grups de països, i que ni de bon tros ha fet perillar les seves relacions comercials.