Una parella de mitjana edat es va fer un petó quan va acabar el minut de silenci per recordar les víctimes pels atemptats del 17-A. Ella plorava. Durant seixanta segons no es va sentir res. Res. De cop, milers de persones havien callat. Silenci absolut. Després, va tornar la gresca, els crits i l'oneig d'estelades. Era un dels trams on eren la gent de Manresa i de la comarca del Bages.
Com a mínim pel que fa als prop de 900 manresans que van baixar a Barcelona amb els setze autobusos organitzats per l'ANC local, l'ordre va ser germànic. Tot es va fer quan tocava. Sense problemes. La sensació, a banda del mèrit dels organitzadors, va ser que allò era un ritual molt après.
A la 1 del migdia i pocs minuts va sortir el primer autocar de l'estació Manresa Alta. Només dues de les 55 persones que hi anaven era la primera vegada que utilitzaven aquell mitjà. Antoni Bozzo, president de l'ANC de Manresa, va explicar al conductor, el Joan, cap on havia d'anar. El punt de parada, superades unes suportables retencions a la Meridiana, on ja es veien els primers autocars estacionats i grupets de persones amb la samarreta oficial , era a la cruïlla de Bailèn amb València. Després, calia caminar quatre illes de cases fins al passeig de Gràcia, a l'alçada de la Pedrera, on eren els dos trams destinats al Bages.
Lourdes Sabata, una manresana del 67 anys, ha anat a les tres darreres diades, tantes com anys fa que està retirada perquè abans li tocava treballar. Mentre feia temps asseguda en un passeig de Gràcia que feia patxoca, comentava que «tinc uns amics que abans-d'ahir van decidir baixar després de veure el cas de Valls». Martina Puig, manresana de 12 anys, presumia de tenir cinc diades al darrere, i Júlia Juncadella, de 16, de dur les ungles pintades amb l'estelada. S'ho havia fet ella.
La gentada formava una massa cada vegada més espessa de cares somrients i d'edats molt variades. Grupets de nens jugant a cartes a terra per passar l'estona. Persones grans que s'havien preocupat de portar una cadira plegable de casa, moltes famílies i grups d'amics. Elies Badia, manresà de 36 anys, hi havia anat amb un grup de vuit amics. Comentava que «fa 300 anys que anem malament». Un cartell avisava: «Caution. A people building a country».
A 2/4 de 10 de la nit arribava el darrer autocar a Manresa. El ritual, après i sense incidents, s'havia acabat i la gent satisfeta.
