VÈncer o convÈncer

I com tots aquests anys, el PP i els seus acòlits que ho seguiran negant tot; i aquí, els fidels de la causa independentista que ho tornaran a interpretar tot com l'inici de la república promesa i internacionalment reconeguda. Què seria d'Europa sense nosaltres!, diuen.

És manifest que l'independentisme a Catalunya té avui més fans que el Barça. No voler-ho veure és de cecs. Com és miop una mirada que negui que ja acumulem massa jornades històriques i Diades Nacionals que no ens han fet avançar gaire, malgrat que totes elles, igualment multitudinàries com la d'ahir, havien de ser «la darrera» de l'actual Catalunya autonòmica. La Catalunya (un fet obviat) més autogovernada i en pau de la seva història.

Fa massa temps que estem on estàvem. En un escenari esbiaixat al tot o res. En el hooliganisme de posicions públiques tan enfrontades que la trompada institucional d'avui fa més por que mai perquè ens posa a tots i totes massa a prop dels peus dels cavalls del xoc social, de moment en guaret a l'espera de saber si la llavor que plantem quan arribin les pluges d'octubre serà de conciliació. Sap greu, però temo molt que després d'aquesta nova Diada seguirem atrapats en el laberint. I que continuarem sent una minoria els qui intentarem l'exercici d'empatia de posar-nos en la pell de l'altre per entendre'ns millor.

La vuitada d'ahir és, a més, la convocatòria d'un referèndum unilateral de secessió que finalment dubto que sigui, o que vinculi. Queden pocs dies ja per saber-ho. Un atzucac al qual no hauríem d'haver arribat mai en una Catalunya, ara sí, partida en dos, on guanyi qui guanyi, guanya en contra de l'altra meitat. I on les dues meitats són només això: dues meitats. On la majoria no aclapararà prou.

És només un miratge l'argument que «paperetes» i «urnes» són democràcia. Perquè no sempre és així; es vulgui reconèixer o no, democràcia no és només això. Democràcia també és respecte a la llei, si la llei s'ha votat democràticament.

I en això estem, en l'enèsima Diada històrica dels darrers anys. En veure si hi haurà món intel·ligent més enllà de les multituds mobilitzades i de les més o menys silencioses. En veure si a Catalunya ens mantenim en la via unilateral que no ens porta enlloc com fins ara, i si a Espanya fem possible un govern diferent que posi una mirada més dialogant a la territorialitat, evolucionant cap al necessari major respecte a les nacions que la formem.

I en aquest context, els i les que no som independentistes però que tampoc professem la fe a l'statu quo, els que (tot i reconèixer les dificultats del repte) pensem que una Catalunya i una Espanya diferents encara són possibles, i que les volem fraternalment vinculades federalment; aquí estarem, si ens ho permeten, perseverant en l'èpica de convèncer més que no pas de vèncer. Per impossible que sembli. I amb la mateixa legitimitat que ens esgrimeixin a banda i banda.