Pel que dedueix de les seves converses amb gent no política de la resta de l’estat, la imatge que tenen de Catalunya dista molt de la realitat?
Sí, i és fàcil d’entendre: les realitats mediàtiques de Catalunya i la de la resta d’Espanya són totalment diferents, i la gent s’informa per aquests mitjans. Però la nostra imatge del que ells pensen també és deformada, perquè de ximples n’hi ha allà i aquí, i si només selecciones el que diu aquesta mena de personal, la imatge que es forma és incorrecta.
El «a por ellos, oé» reflecteix un sentiment majoritari?
Ni majoritari ni tan sols minoritari; totalment marginal.
I la majoria què pensa del que passa a Catalunya?
La immensa majoria de la gent poc polititzada està descol·locada. No entén res del que passa. Han descobert de sobte l’existència de la famosa desafecció, que els seus mitjans mai no els havien explicat, i els ve de nou.
Méndez de Vigo parla de pares que no es parlen amb els fills, amics distanciats, companys de feina barallats, amenaces i coaccions... La gent s’ho creu?
És que això està passant a Catalunya, no ens equivoquem! Una altra cosa és que a la nostra zona, com que una posició és extremadament majoritària, l’altra quasi no es veu. Però en altres llocs hi ha problemes reals. Que allà s’exageri és una altra guerra, però de problemes n’hi ha.
El Madrid polític, amb el qual també té contacte, sí que està ben informat.
Aquest ho veia a venir fa temps. Sóc d’una generació de polítics frustrats perquè el nostre projecte, que era la reforma de l’Estatut, va fracassar, i sabíem que tot el tema tornaria a sortir. Li ha costat molt poc i ho ha fet amb molta força.
Diu que ho veien a venir?
Sí. I tinc la sensació que a alguns els agrada.
Si ho veien a venir, per què no han fet res per evitar-ho?
Intueixo que a alguna part ja els anava bé. Els darrers tres anys, després del més dur de la crisi, s’haurien pogut fer coses importants per apaivagar la situació.
I abans, no? No hi havia mesures amb forta càrrega simbòlica que no costaven ni un duro?
Per arreglar el tema de l’Estatut calia canviar unes catorze lleis orgàniques. Zapatero només en va presentar una, la judicial, al Congrés, i allà va morir. Ja no se’n va tocar cap més.
El bloc constitucional és homogeni?
De cap manera. Hi ha diferències entre els partits, i a dins d’ells. Fins i tot al PP.
A Catalunya molta gent pensa que són tots iguals i que per als nostres interessos tant se val que manin el Pere o el Pau.
És una de les deformacions mediàtiques que ha patit Catalunya, què hi vols fer. Però res més lluny de la realitat: només cal estudiar els darrers 35 anys de la història d’Espanya per comprovar-ho.
Què pot passar el dia 1?
Temo més els dies següents. El dia 1 es votarà o no, no ho sé, però en tot cas hi haurà una manifestació massiva de la voluntat de votar. I això té la importància que té, no cal amagar-la. El problema és com s’administra, i per aquesta banda no pinta bé.
Veu les forces hegemòniques en el poder disposades a fer un escarment? Sedició, rebel·lió, desobediència, malversació, detencions, presó...
No pas l’endemà mateix. Més endavant? No ho sé. El Parlament va decidir que si guanya el referèndum, al cap de quatre dies es farà una declaració unilateral d’independència. I llavors a l’estat no li quedarà més remei que aplicar l’article 155. Ho faria qualsevol govern de qualsevol país. El govern català cavalca un tigre, no en baixarà. I ha acorralat el govern espanyol contra la paret, que és el pitjor que es pot fer, perquè si no li dónes sortides es defensa amb la maquinària de l’estat, que és molt gran i molt forta.
Imaginem que el dia 2 d’octubre el govern català digués: bé, ja està fet, ara seiem i parlem... Hi ha gent a Madrid disposada a seure i arreglar-ho tot plegat?
Sí, però no els donem pressa. No podem pensar que dimecres tot estarà oblidat. El govern no està en mans de polítics sinó de funcionaris, el concepte de negociació els fa una mica de mandra. Que hi ha gent disposada a parlar? Sí, però ja veurem quina força tenen i on poden arribar. Perquè la resta d’Europa no reaccionarà com alguns d’aquí es pensen, ja que no ens veuen com de vegades se’ns explica.
