Deixem-ho clar d'entrada: el groc més llampant que va lluir, ahir, no era ni el dels llacets ni el de les bufandes que duien alguns votants sinó el de les jaquetes de les parelles de mossos d'esquadra que custodiaven els col·legis electorals. Atreien molt més que les llums dels florescents i que les cintes grogues penjades al coll dels apoderats d'ERC i de la CUP. I és que els apoderats, reconeguem-ho, són els protagonistes a l'ombra de les eleccions. N'hi ha que són uns habituals, que fa tants anys que es passen el dia de votacions a l'escola del barri, que coneixen tots els veïns. Com el Rafa, apoderat pel PSC a l'escola Serra i Húnter de Manresa, que acompanya coneguts i saludats fins a la mesa on els toca dipositar el vot sense haver de revisar el plec del registre dels carrers. Se'l sap de memòria.

El fet que la convocatòria fos en una dia laborable va provocar alguns malentesos. Com el de la mare que -té tota la meva solidaritat- esperava amb la seva criatura, a 3/4 de 9 del matí, que obrissin l'escola sense entendre què passava. Quan li van demanar si no s'havia assabentat que era dia electoral, ella va respondre, incòmoda: «és que treballo massa». Va fer mitja volta i va marxar. O com l'àvia que no sabia com fer entendre a la seva néta que no podia quedar-se a jugar al pati. «Ho veus, àvia, com l'escola és oberta?». I l'àvia li insistia: «És oberta perquè avui es vota». I la nena cantava: «Bota, bota, la pilota...»

Que la jornada fos a les portes de Nadal envoltava tot el ritual democràtic d'un aire de somni infantil. A l'escola Serra i Húnter, penjaven del sostre, just a sobre de la taula de les paperetes, atrapasomnis nadalencs davant d'un mural d'en Gubianas amb la inscripció: «En tot el món no hi ha un altre nen com tu». I al davant, hi havia un arbre de Nadal il·luminat, i al costat el «racó del reciclatge», un recipient de «taps solidaris» i una paret plena de dibuixos infantils desitjant bones festes.

L'espai més solitari del recinte era la cabina, una mena de Fotomaton on pots tirar una cortineta que tapa mig cos per posar el teu vot dins del sobre amb total discreció. No vaig veure ningú que la fes servir, ahir. La majoria s'adreçava directament a la taula, mirava minuciosament totes les llistes abans de triar-ne una, agafava el sobre d'una de les capses de cartró, hi posava el paper plegat -amb els noms cap enfora o cap endins, depenia- i anava cap a la mesa que li tocava. Els votants més decidits venien amb el sobre preparat de casa i els que debutaven, dubtaven. Com el jove que va arribar amb dos amics i una noia i es va parar en sec i va exclamar, somrient: «Bé, això deu ser fàcil, no? Agafo la papereta, el DNI i vaig a qualsevol taula». I la noia arrufa el nas i li diu, dubtosa, «em sembla que qualsevol taula no serveix...». Un dels apoderats -sempre atents- se li acosta per aclarir-li els dubtes.

Qui no tenia cap dubte de com es votava era el Sr. G, de 86 anys i malalt, que mantinc en l'anonimat per respecte. El Sr. G estava convençut que les eleccions d'ahir eren les últimes en les quals podria participar. Va dubtar molt si seria capaç de sortir de casa i arribar fins al col·legi. Ho va fer, però el problema era el camí de tornada. El Sr. G contemplava els cent metres de pujada que l'esperaven, i remugava en silenci, repenjant-se, insegur, en un bastó: «confio que aquest esforç pagui la pena».