Dimecres passat, jornada de reflexió, vaig acabar la lectura del llibre Com una pàtria, del qual és autor el filòleg i escriptor Jordi Amat i que relata la vida de Josep Benet (1920-2008), un democratacristià d'esquerres que, durant la transició, va encarnar com ningú la política unitària del catalanisme polític.
En el llibre, l'autor relata el moment en què Benet va encunyar públicament, per primer cop, l'expressió «un sol poble». Va a ser el 24 de març del 1968 a Badalona en el decurs d'un acte d'homenatge al centenari de Pompeu Fabra.
La idea va fer fortuna. Moltes persones provinents del món de la immigració interna espanyola, entre elles jo mateix, la vam fer nostra. Era una idea que volia representar l'aliança entre reivindicació social i nacional protagonitzada a la Catalunya del final del franquisme i de la Transició per una classe obrera i sectors populars en gran mesura d'orígens no catalans sota el lideratge del PSUC, de CCOO, del moviment veïnal i de tot el que va representar l'Assemblea de Catalunya.
El pujolisme va buidar de contingut la idea de Benet i l'independentisme dels darrers anys l'ha reduït a cendres. Com a conseqüència, amplis sectors de la població catalana, en la seva majoria procedents de la immigració dels anys 60, s'han allunyat del catalanisme. No només no comparteixen l'estratègia independentista sinó que se senten amenaçats per ella i es posen a la defensiva de diverses formes, entre elles votant Ciutadans, un partit nascut, precisament, per trencar la idea d'un sol poble i al qual ha donat ales l'estratègia de l'independentisme, fins a convertir-lo en la primera força política en nombre de vots i escons.
Pot ser ja és massa tard per recuperar la bella idea d'un sol poble com a objectiu polític compartit, però els resultats electorals demostren que cal abandonar el full de ruta secessionista per impulsar de nou un catalanisme polític progressista, plural i tranversal.
No és massa tard per abandonar la ruta de confrontació que ens ha fet perdre bous i esquelles.
Per recuperar la capacitat de posar en el centre del debat polític aquelles qüestions que preocupen molta gent: allò que té a veure amb les conseqüències negatives de la crisi.
Per adonar-se que en un món global canviar l'estatus de Catalunya no es pot fer contra Europa, contra Espanya i contra més de la meitat de la societat catalana.
