La jornada electoral d'ahir em va fer pensar en una de les elogiades característiques de la brillantíssima dramaturga britànica Sarah Kane (1977-1999). D'aquí a poques setmanes, el Teatre Nacional de Catalunya estrenarà Blasted (Impactats), la primera obra escrita per Kane, on un soldat de la guerra de Bòsnia apareix incomprensiblement enmig de la discussió d'una parella contemporània en un hotel de la llunyana localitat de Leeds, al Regne Unit. En un altre dels seus meravellosos textos, Cleansed (Purificats), la quotidianitat d'una escola es veu envaïda de manera surreal per situacions pròpies d'un camp de concentració alemany. Kane ens volia -ens vol- fer reflexionar sobre la nostra proximitat a l'horror i dibuixa un retrat d'avui en dia on les atrocitats remotes són ben properes emocionalment si ens hi fixem una miqueta.
Ahir vaig anar de nou a votar a l'escola Renaixença de Manresa i em vaig trobar, com gairebé sempre, amb la fabulosa Conxita Parcerisas, a qui probablement molts coneixeu, i que no només és l'ànima del Cineclub Manresa, sinó una persona extraordinària, amb un compromís social de ferro. I mentre parlava amb ella vaig recordar com m'explicava el dia del referèndum en aquest mateix lloc que s'esperava en qualsevol moment l'arribada gens amistosa d'un destacament gairebé militar, que anava passant per tots els pobles dels voltants deixant tota mena de ferits i contusionats. L'escola, que ahir servia per fer unes eleccions i que cada dia té una activitat educativa, patia la sort de ser envaïda per una agressió descomunal. Quelcom propi de les obres de Sarah Kane, propi del surrealisme existencialista del teatre de l'autora londinenca.
Però no som al teatre, oi? Aquí no hi ha l'anomenada «suspensió de la incredulitat» que és necessària perquè l'espectador del teatre o el cinema accepti allò que passa davant dels seus ulls. O sí? Hem acceptat ja que un dia podem anar a l'escola i que l'endemà podem rebre una pallissa allà mateix? I que no passa res? Que tot segueix igual? No devem haver fet un pas en un camí cap a la ficció? No devem haver construït l'inici d'una societat fatalment ingènua, mal·leable, fràgil, adolorida, influenciable? Ens falta perspectiva a cabassos.
Durant els darrers mesos, el teatre -i la cultura en general- està vivint un menyspreu i un atac fins i tot superior al normal, que ja és dir... I per part de tothom. Les societats cultes, les persones cultes, madures, formades... són aquelles que tenen un gran control sobre la diferència entre la realitat i la ficció. I cada cop som més manipulables, més ingenus i estem menys preparats per afrontar els intents massius de manipular-nos. De tot arreu, des de tots els fronts. Després d'aquestes eleccions necessitem suspendre la incredulitat on toca, deixar la ficció on hauria de quedar-se, als teatres i als cinemes, i tornar a la normalitat. A partir d'avui, hagi guanyat qui hagi guanyat, caldrà fer un esforç per intentar construir una societat més madura, més formada, més culta. Mai ha resultat tan important com ara.
